Cultura

Crítica

teatre

Amarg i dolç

Les metàfores i els contrastos són d’alta intensitat, dosificats amb intel·ligència

L’equip de Cultura i Conflicte es preguntava quin dret tenien de pujar a escena el dolor de les dones violades durant el conflicte a l’ex-Iugoslàvia. Quan les entrevistaven, elles els retreien que els regalaven cafè i sucre però que es podia interpretar com un mercadeig del seu dolor. Quan es veu la cura amb què s’ha cosit Encara hi ha algú al bosc (que coincideix amb la de Qui ets?, certament), s’entén que tot està servit per atrapar l’espectador i posar veu a la demanda de les víctimes. La humanitat és la millor medicina per ficar-se en un esbarzer i sortir-ne indemne. L’obra, amarga i dolça, emociona i enamora.

Una arma mai pot servir per a la pau; sempre és una amenaça. Per molt que es vulguin blanquejar les operacions de pau dels exèrcits. La dramatúrgia d’Anna Maria Ricart i direcció de Joan Arqué té el dolor en primer pla constantment de les dones que van patir violació fa 25 anys a Bòsnia i que encara són ignorades, i la capacitat de presentar-lo amb una bellesa inusual. L’espectacle és necessari, és empàtic, és lúcid i, tot i la contundència dels relats, se surt amb un aire de voler corregir percepcions. Potser és tard per poder frenar les violacions de l’ex-Iugoslàvia però sí que s’és a temps de reclamar més atenció a la tragèdia del Mediterrani.

El muntatge juga amb tot tipus de dispositius escènics (música en directe, cinemalive, projeccions..., més enllà d’unes interpretacions magistrals, carregades d’intensitat). La clau per connectar amb aquella tragèdia és el record de la Barcelona dels Jocs Olímpics. Aquella eufòria, avui, és ridícula.

El projecte Encara hi ha algú al bosc es completa amb un documental i una exposició. Cada un d’ells aporta una mirada específica. Coincideixen els testimonis i alguns passatges però tot respira a diferent temperatura, depenent del format en què es presenti. I la versió teatral és la que permet major confrontació entre la Barcelona del 1992 i el Sarajevo d’aquells anys. O la primera copa d’Europa del Barça que se celebra mentre un corresponsal de l’Avui, a Sarajevo, sortia del setge militar, abatut, amb el seu amic fotògraf assassinat en un fèretre de fusta. Les metàfores i contrastos que es produeixen són d’alta intensitat. Però estan dosificats intel·ligentment, de tal manera que tots se senten com si fos el primer testimoni.

Aquesta obra es fa imprescindible per entendre el dolor de les víctimes. Però també per comprendre que cadascú pot ser una amenaça per als altres (ja s’insinuava a Aüc. El so de les esquerdes). I que els relats necessiten el contrast perquè siguin objectius. Massa vegades el poder (en genèric) té la capacitat d’imposar el seu punt de vista narcotitzant, interessat. Entre 25.000 i 50.000 dones van ser violades i, segons un alt representant de l’ONU, mai va ser a l’ordre del dia del conflicte de l’ex-Iugoslàvia: l’horror només es cura quan tothom assumeix la responsabilitat d’ajudar les víctimes. Barcelona 1992 va ser l’esclat de la ciutat internacionalment. Sarajevo també va tenir aquell impuls el 1984. Cafè i sucre no ha de ser un pagament sinó l’oportunitat de compartir una llarga conversa. Escoltar-les i adherir-s’hi.

Encara hi ha algú al bosc
Dramatúrgia: Anna M. Ricart
Direcció: Joan Arqué
Intèrprets: Ariadna Gil, Montse Esteve, Òscar Muñoz, Magda Puig, Judit Farrés, Pep Pascual i Erol Ileri
Dijous, 14 de gener (fins al 31) a la Sala Petita del TNC


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Cantabile estrena el seu "Cant de lluita"

Barcelona

La cultura és igualitària?

barcelona / girona
Mirador

Un ‘documental’ també pot ser el millor film

La Casa Masó, vista amb els ulls de les seves dones

Girona
MÍRIAM PORTÉ, PRODUCTORA AUDIOVISUAL (DISTINTO FILMS)
.

“Allà on hi ha diners, hi ha dificultats per a les dones”

IOLANDA BATALLÉ PRATS, DIRECTORA DE L’INSTITUT RAMON LLULL
.

“El canvi no és només arribar a dirigir; cal que després treballis a la teva manera”

GLÒRIA CASTELLVÍ, MÀNAGER I PRODUCTORA (RGB MUSIC)
.

“Programar més dones no hauria de ser una moda”

CARLA ROVIRA, AUTORA, DIRECTORA I ACTRIU
.

“El circ mediàtic a l’Institut del Teatre ha estat un reabús”

FRANCESCA LLOPIS, ARTISTA
.

“El món de la cultura és capitalista i patriarcal de manera majoritària”