La meta dels somnis
Preparar-se per a una cursa de llarg recorregut sempre és èpic. Els actors Joan Negrié i Albert Triola van assumir el repte de representar La marató de Nova York a la Villarroel el 2010: reproduïen la conversa de dos amics que, tot preparant-se per a aquesta competició, confrontaven dues maneres de viure, sense deixar de trotar per l’escenari. Ara, s’han decidit a recuperar aquell trajecte amb el mateix neguit i la mateixa mandra dels primers deu minuts de sortir a córrer (que ataca la mandra) i sabent que passat aquest primer esforç l’obra roda sola; només han de vigilar de no aturar-se. L’obra es veurà des del dissabte vinent fins al 14 de febrer a l’Aquitània.
Cap dels dos actors es va aficionar a córrer després de la primera aventura. De fet, ara ja no ho viuen com el repte físic, si no amb molta més consciència del desgast físic i de cada rèplica. Perquè la dècada d’experiència als escenaris els ha donat més claus per ser un canal d’emocions sense haver de magnificar la gesticulació. Un dels consells que Josep Maria Flotats va donar a Triola (amb qui havien compartit la producció El encuentro de Descartes con Pascal joven) era que procuressin que els sentissin bé. Que el públic podia celebrar el repte físic però que era indispensable que entenguessin cada rèplica dels personatges.
La marató de Nova York, d’Edoardo Erba, explica en clau de comèdia maneres d’afrontar la vida que són comparables a les maneres de córrer: amb la necessitat d’acabar l’entrenament o relativitzant cada rampa de pujada. L’èpica de la cursa s’acaba, aparentment, quan s’arriba a la meta. Mentrestant, hi ha tot un procés de somni, de desig, que és el que van transitant els dos personatges. Els dos actors troten a l’escenari (“un moviment molt menys harmònic que córrer”, diu Triola, perquè no es desplacen) durant una hora. A hores d’ara, no saben quantes passes arriben a fer, quants quilòmetres farien si es desplacessin pels carrers.
