Mezquida: visca el nuvi!

“Acte heroic”, en paraules de Joan Anton Cararach, director artístic del Festival de Jazz de Barcelona, el d’esquivar tots els impediments del món i anar de concert en temps pandèmics, i acte heroic, sens dubte, el que va protagonitzar, dijous a la Sala Barts, el pianista Marco Mezquida: presentació de tres dels seus projectes més robusts, amb una formació, i un repertori, diferent per a cadascun, en dues hores cronometrades de concert. Si algú, després de 23 discos com a líder i 58 discos com a sideman, a més de concerts en 37 països, encara dubtava del tarannà lliure, inquiet i polièdric d’aquest menorquí amb inqüestionable fusta d’artista, a All about Marco –nom que va rebre l’experiment– en va tenir la prova més irrefutable.

Amb Talismán, un projecte, segons el va presentar, “d’idees senzilles amb músics portentosos”, el pianista va posar de manifest el seu encaix perfecte amb Martín Meléndez al cello i Aleix Tobias a les percussions. Un tema de ressonàncies ibèriques dedicat al músic Eliseo Parra, repesca d’un moviment per a quartet de corda de Ravel que el trio havia gravat en el seu primer treball, i peces, com per exemple Carpe diem, en què el plaer no únicament entrava per l’oïda sinó també per la vista: impressionant veure Mezquida, mig dempeus, dialogant a través de la mirada amb els seus dos socis.

Beethoven’s collage, a continuació, va presentar-nos l’aproximació jazzística que Mezquida ha fet de l’obra del geni alemany, a qui va definir, sense manies, com un “Jimi Hendrix dels seus temps”, cosa que revelava també la dificultat que, a diferència de Ravel, té Beethoven en ser passat pel sedàs del jazz. Els resultats, més lleugers, no van ser el més espectacular de la vetllada, però la solidesa de la banda (tres sidemen amb el cul pelat: David Xirgu a la bateria, Masa Kamaguchi al contrabaix i Pablo Selnik a la flauta) va quedar palesa ja en la primera nota. Una sorpresa per a l’interludi (ni més ni menys que Sílvia Pérez Cruz, amb qui Mezquida ha assaltat els grans escenaris i a qui va acompanyar a La llorona) i fi de festa amb la seva celebrada i premiada aliança amb el guitarrista Juan Gómez, Chicuelo (i el percussionista Paco de Mode), amb els quals va evidenciar com de rodat, després de dos discos i quatre anys de coneixença, està el projecte. “Això és com estar a la meva pròpia boda...”, va concloure el menorquí, complagut d’aquesta exaltació de l’art... i l’amistat. Visca el nuvi, doncs. I per molts anys.