L’atzar o la fortuna

Entre les bromes i els coincidents paisatges de pluja, entre el Sant Sebastià franquista i els Londres i Dublín dels seixanta, dins una trama que esclata, Quirke a Sant Sebastià –Bromera, en traducció d’Eduard Castanyo– és el vuitè lliurament de la sèrie escrita per Benjamin Black, pseudònim del celebrat i prolífic escriptor irlandès John Banville, novel·lista molt reconegut i que cada any sona a les travesses del Nobel. Parlem amb ell en una roda de premsa telemàtica, amb els lladrucs del seu gos com a música de fons.

No és un secret que Donostia és una de les ciutats més estimades de Banville: “Fa uns anys era a Bilbao en un festival literari. Vaig visitar Sant Sebastià i la ciutat em va encantar. Tenia ganes d’ambientar llibres a Espanya. Estic segur que els detalls de la ciutat seran erronis, però no és important.” En aquesta ocasió ha posat en solfa dos dels seus protagonistes habituals, el forense Quirke i l’inspector Strafford, que saben activar, com els grans mestres del gènere, tots els ressorts de les trames complexes i els comportaments criminals. Sant Sebastià, anys seixanta, Quirke i la seva dona, Evelyn, passen les vacances en un dels hotels més emblemàtics de la platja de la Concha. És primavera i plou sobre els turons verds vora mar. Un paisatge i un ambient atlàntics, vagament irlandesos, que la parella observa amb ironia però també amb perplexitat. En paral·lel, a Londres es desenvolupa una trama criminal que desvela foscos interessos relacionats amb poders ocults a Irlanda i amb la història familiar de Quirke. Com expliquen els editors, Black i Banville es donen la mà en un exercici narratiu magistral. La prosa tranquil·la de Banville ens acompanya per aprofundir en el coneixement dels personatges, especialment Phoebe, la filla de Quirke. I, alhora, la precisió de Black ens condueix cap a un final impressionant, resolt en un gir inesperat que ens recorda un dels grans temes de l’autor: la força de l’atzar i de la fortuna.

Sobre la idea del poderós agent literari Andrew Wylie d’utilitzar només el nom Banville en les novel·les, l’escriptor va argumentar que el volia mantenir viu i que vol convidar els lectors a entendre que la seva única pretensió quan escriu “és produir plaer”: “Jo no els puc tornar a llegir perquè em rebenta, però espero que el lector en pugui gaudir.” La novel·la negra ha servit a l’escriptor irlandès, tot i odiar els gèneres: “El gènere no significa res. Un llibre de Simenon o LeCarré no crec que siguin de gènere sinó bons llibres. Escriure llibres no aporta res, perquè als tretze o catorze anys ja sabem què podem esperar dels éssers humans, tot i que no sé per què som aquí. La capacitat de sorprendre’ns és el que més m’interessa. Escric per intentar comprendre alguna cosa, però de moment no he pogut aprendre res.”

L’irlandès ens va confessar que malgrat ser un solitari detesta la plaga que patim i que ho està aprofitant per fer una novel·la de Banville, des de fa cinc anys, que no sap quan acabarà.