El sentit del món

Les editorials petites, fa l’efecte que tenen més llibertat que les grans per poder ser fidels als autors que els agraden, sense estar subjectes al retorn econòmic. Les Hores ha publicat Una bondat complicada, de Miriam Toews, amb traducció de Carme Geronès. És la tercera obra que publiquen d’aquesta autora després de Les tristes recances (2014) i Elles parlen (2018).

Miriam Toews va néixer el 1964 a Steinbach, un petit poble mennonita del Canadà. Els mennonites són una branca pacifista i trinitària del moviment cristià anabaptista. Els costums estrictes de la comunitat on va créixer Toews i la necessitat de fugir-ne, que ha narrat en algunes de les seves obres, no van ser l’únic motiu per dedicar-se a escriure.

“Necessito escriure les coses per donar sentit al món. Necessito imposar una mena de relat, o una reordenació de les coses, a les meves experiències, pensaments i sentiments. A més, necessito escriure per sentir-me connectada al món i imaginar que tinc una conversa amb altres persones i, per tant, sentir-me menys sola, menys boja”, explica l’autora.

No cal ser educada en una minoria religiosa per voler escriure, “el món és ple d’injustícies, dolor i patiment, comèdia, violència”. I la capacitat de Toews per combinar humor i dolor, tristesa i somriures, és una de les seves moltes virtuts.

L’obra està protagonitzada per la Nomi Nickel, de 16 anys, que viu a East Village, una petita comunitat mennonita on les normes religioses són cada vegada més estrictes per evitar la contaminació del món exterior. Ella és curiosa i desafiadora. Té ganes de viure i voldria anar al veritable East Village, el de Nova York, i prendre una cervesa amb el músic Lou Reed. La seva mare va marxar una nit sense acomiadar-se, la germana gran se n’ha anat amb el xicot a veure món i el pare és un professor de tarannà tou i protector.

Tot i els temes sovint dolorosos que toca, Toews no és dels autors que pateixen escrivint. “Pateixo quan no escric. I pateixo quan no llegeixo. Escriure un llibre és un treball dur i quan acabo sempre tinc dubtes i una sensació de fracàs, però crec que és normal. I intento escriure el llibre que necessito escriure, independentment de qualsevol altra cosa. Crec que si no necessites escriure, si no és el que et fa sentir sa i saludable, hi ha moltes altres coses més fàcils i divertides de fer.”

Què pot atraure, avui dia, a formar part d’una comunitat com la mennonita, amb una vida agònica com la que Toews descriu a les seves novel·les? “Tots els meus predecessors van néixer en aquesta secta i mai en van marxar. Era el món que coneixien, era el seu món. La meva germana i jo vam ser la primera generació de la meva família a abandonar la comunitat”, explica l’autora. “Tota religió té un component d’eliminació i control de la voluntat individual. És el perill o el problema de la religió organitzada, però també, crec, és part del seu atractiu per a moltes persones”, hi afegeix.

L’obra té un to fresc, com el de les adolescents protagonistes, però també hi llegim frases molt colpidores... “És això de morir, que em dona vida.” Com treballa els textos? “És una combinació d’intuïció i planificació, amb algunes fites sòlides en el camí. Sé qui són els meus personatges, quin és el seu problema essencial i conec l’escenari abans de començar a escriure. Prenc moltes notes abans, també. I intento esbrinar l’estructura inherent del llibre, les seccions, el temps en què es produeix, l’arc narratiu de la història. I també el final. I després començo a escriure. Escric amb força rapidesa i vaig fent revisions sobre la marxa. I també al final, és clar.” Ara ha guanyat en confort, explica amb un somriure: “Escric al matí, a la taula del menjador. Quan els meus fills eren petits, escrivia al meu dormitori, al soterrani o al cotxe...” Escrigui on escrigui, Miriam Toews cerca el sentit del món i ens l’ofereix.