Arts escèniques

Per a quan un nou ‘Mar i cel’?

Tot i que el català segueix sent majoritari a la cartellera, falten productors que apostin per la llengua amb obres d’intenció popular

Jordi González: “L’idioma no és un problema” que limiti el nombre d’espectadors en títols populars
La cartellera de Madrid proposa títols més atractius a les sales privades de Barcelona

És una cançó reiterativa. Tot i que el català segueix sent la llengua habitual en la cartellera barcelonina (com recullen les dades d’Adetca de les cinc darreres temporades estables) i, per extensió, catalana, fa anys que els musicals més populars són en castellà. A aquesta tossuda realitat, anteriorment s’hi colaven títols com els de Dagoll Dagom, històricament. Mar i cel, per exemple, va suposar per a molts espectadors una suggeridora entrada en l’ús del català. Ara que es comprova la migradesa del cinema en català a les cartelleres i que es recull la reducció de l’ús social del català, també entre els joves, per què no hi ha més espectacles populars en català? Les causes són variades, segons els productors.

Si es vol popularitzar el català (sigui en la disciplina que sigui) cal disposar d’espectacles atractius per a un públic esporàdic que se sumi a l’habitual. Fent un repàs de les dades d’Adetca (que disgrega els espectacles en català, castellà, bilingüe i sense text), es comprova que Maremar, Scaramouche, Art, Mar i cel i Polònia, el musical són els únics títols que figuren entre els 5 més vistos de les 5 temporades analitzades. A excepció de la producció catalana del text de Yazmina Reza, totes són musicals. Davant la vox populi que Dagoll Dagom ha aconseguit grans ajudes per col·locar els seus espectacles, es fa evident que ha estat imprescindible per situar les obres entre les més populars. Dagoll Dagom ha fet un pas enrere (Maremar, tot i sumar 65.430 espectadors, tenia un format mitjà, sense músics en directe i amb un equip de 7 actors en escena). I sembla que, per ara, ningú vulgui prendre el relleu (que, aparentment, semblava tan beneficiós, segons la vox populi).

El grup Focus va obrir la línia Onyric per ampliar la seva tradició musical. Va arrencar Fun home (Premi de la Crítica 2018 en la categoria de musical), però va passar massa desapercebuda. I els va obligar a posar el fre en un curs molt ambiciós. Jordi González, responsable de continguts de Focus, anuncia que Onyric prepara peces d’alt risc properament (la pandèmia, evidentment, ha refredat l’aposta). I ho faran en català. Perquè Focus, segons el directiu, sempre entén que el teatre a Barcelona s’ha de presentar en català i, si hi ha oportunitat, fer versió castellana per moure-la per l’Estat. Casos recents són Jerusalem o Els veïns de dalt. Només programen en castellà en les seves sales (Romea, Goya, Villarroel i Condal) si la producció arriba feta; si es vol que intervingui algun o alguns actors que no parlen el català.

González és taxatiu: “L’idioma no és un problema” que limiti el nombre d’espectadors. En canvi, Anna Rosa Cisquella (Dagoll Dagom) i Jordi Sellas (Nostromo Live), que ha capitanejat les produccions en castellà de La Jaula de las locas i La tienda de los horrores i ja prepara Cantando bajo la lluvia, entenen que és necessària més ajuda pública per compensar una pèrdua de públic. Sellas argumenta: “S’ha de fer a Catalunya com es fa Europa per defensar les llengües minoritàries.” Toni Albadalejo, d’Anexa (El mètode Grönholm i Pel davant i pel darrera), entén que si no es tria el castellà es renuncia a un segment de públic. Fins ara, el sostre d’espectadors d’una producció en català és Mar i cel, amb 350.000 espectadors. Una xifra molt elevada però que no és comparable amb la de títols que, fins ara, han allargat temporades al West End, Broadway o a la Gran Via de Madrid. Fonts del Departament de Cultura lamenten que, encara que es pogués apostar estratègicament per un producte popular en català (com també es vol fer en el cinema buscant èxits com el de Pa negre), avui no es trobaria una empresa que ho pogués assumir. Perquè, explica ara Anna Rosa Cisquella, per una producció d’un milió d’euros (La Jaula de las locas ha costat prop de 2 milions), la productora n’ha de pagar la meitat, com a mínim. I després assumir els costos d’explotació, avisa. Les ajudes de la Generalitat, que fan discriminació positiva per als productes en català, no s’adapten prou (segons aquestes productores) al risc d’una forta inversió, ni tan sols les retributives (subvencions que l’administració avança a la inversió amb el compromís de la productora de tornar-ho, i que si el projecte tingués pèrdues es permetria deixar de recuperar un 35%).

Afortunadament, el català gaudeix encara de bona salut a la cartellera teatral. Però sí que es constata una reducció (en percentatges) del nombre d’espectacles i d’espectadors, que ha anat reduint la diferència. Quina explicació hi ha? Per a Albadalejo i González, més enllà dels títols franquícia que acapararan els rànquings d’espectadors (i que arriben a Barcelona amb els costos de producció coberts, i per tant només ha de cobrir el lloguer del teatre i els de cada funció d’actors, tècnics i comunicació), és degut al fet que la cartellera de Madrid proposa darrerament uns títols que són atractius per a les sales catalanes quan abans eren considerats residuals. Les sales privades petites (com el desaparegut Kamikaze o Teatro de Barrio) plantegen obres incontestables. Són espectacles que sumen espectadors a cada temporada.

L’arribada del teatre de petit i mitjà format en castellà resta possibilitats a presentar produccions en català i treu espectadors en català. En les cinc temporades analitzades, el nombre d’espectadors va dels 2,3 als 2,5 milions i el nombre d’espectacles supera per poc els 1.000 títols. En aquests anys de convulsió política, el públic català no ha boicotejat ni els títols en castellà ni en català. Hi ha un saludable fair play a Barcelona. Amb experiències com traduir La ternura del castellà al català, La tendresa, amb el suport de T de Teatre i Dagoll Dagom.

Com es fa un espectacle taquiller

Sovint un espectacle taquiller és el que es fa en una sala amb un aforament molt gran. Per fer-lo atractiu (i tenir unes ocupacions elevades que permetin cobrir la despesa de funció i també part de la producció), cal un dispositiu enorme, amb actors, músics en directe i una escenografia imponent. El vaixell de Mar i cel és tot un paradigma. Avui, però, els grans teatres tenen dificultats per trobar peces que puguin garantir tant públic i s’opta per fer estades més breus (habitualment). També passa el cas contrari: quan una sala d’un aforament menor decideix mantenir durant mesos un espectacle, encara que sigui amb una ocupació menor. És el cas d’Y no quedará ninguno (al desaparegut Apolo, amb un 32%) o els Improshow al Teatreneu. Un tracte a part mereix Art, amb un trio d’actors populars al Goya (89% d’ocupació). Veient el rànquing dels darrers cinc anys es constata com companyies històriques catalanes com Dagoll Dagom, La Cubana (Gente bien) o Tricicle (Hits i Bits) són els pals de paller dels més vistos. La preocupació es fa evident quan Dagoll Dagom, que prepara un musical familiar per al curs vinent, ha aparcat les grans produccions i Tricicle ha deixat d’actuar. De la tripleta, només queda La Cubana, i no han tornat des del 2016/17. Fonts de Cultura admeten, però, que les companyies han fet un pas més de creixement (tant en teatre com en dansa i circ) sense arribar a la capacitat de les històriques. Pel que fa a productores, tot i el domini de Focus a les habituals d’Anexa i Bitò, van fent-se un lloc Minoria Absoluta, La Brutal, La Perla29, Sixto Paz… Hi ha un estol d’iniciatives que aspiren a pujar un esglaó.

Amics de les Arts prepara un musical propi

Ho anunciava el mateix grup de música Amics de les Arts a Twitter: ja tenen llibret escrit per al seu musical. Se sap que la dramatúrgia l’ha signat Marc Artigau. No hi ha data prevista d’estrena, encara (probablement serà el 2022). Aquest pot ser un reclam molt atractiu per a la cartellera (perquè la companyia arrossega una pila d’espectadors als seus concerts i els seus discos es venen a cabassos) que suma el gust musical amb la fusteria teatral. No és el primer cop que les seves músiques i lletres pugen a escena. La jove formació musical Epidèmia Teatre ja en va fer una versió: Bed & breakfast (Teatre Gaudí Barcelona, 2019). Anys enrere també van fer una bogeria similar Enric Cambray, Ricard Farré (que posteriorment s’inventarien l’èxit de Les dones sàvies) amb Martí Salvat i Joan Anguera: van reproduir cançons dels Manel en un musical off a Els guapos són els raros (Versus, 2013). En aquests dos casos, els actors van filar una trama a partir de les cançons dels seus grups de referència, a l’estil de Mamma mia! (i els hits internacionals d’Abba). Dagoll Dagom també va fer una història a partir d’una barreja de temes de grups de rock català: Cop de rock (Victòria, 2011).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda