Llibres

“Penso fer contes que faran tremolar Déu”

Club Editor recupera les ‘Cartes a l’Anna Murià’, on apareix un exili de vodevil que endurirà el cor i l’ambició literària de Rodoreda

Quan Montserrat Roig la va anar a entrevistar el juny de 1973, va confessar que Mercè Rodoreda li feia por, per la manera com reia, d’una manera sobtada i explosiva, com “entre parèntesis”, de coses que no feien cap gràcia, i per la seva mirada, sobretot, amb “un to de crueltat que matisava amb el seu riure”; una mirada que, com els seus personatges, “no perdonava res”. La impressió que en va rebre Montserrat Roig i que la va portar a afirmar allò que “si hi ha alguna literatura que t’ajuda a viure, aquesta no és la de Mercè Rodoreda”, és quasi la mateixa que desprenen les Cartes a l’Anna Murià (1939-1956), publicades per primer cop el 1985, amb gran enrenou, per La Sal Edicions, i recuperades ara pel Club Editor amb dues més fins ara inèdites d’Anna Murià; la conversa que hi van mantenir les editores de llavors, Mari Chordà i Isabel Segura, i un epíleg afegit de nou de Margarida Puig, la nora de Rodoreda. Si van incomodar tant quan es van fer públiques en el seu moment, va ser perquè mostraven un exili de vodevil, amb separacions matrimonials forçoses que afavorien les infidelitats, els canvis de parella (fins i tot el pare de Murià, a les seves velleses, acaba deixant la dona per una “senyora francesa”), el furor amatori i l’enfrontament entre bàndols dels abraçats i els deixats, mentre al seu voltant el món s’enfonsava, literalment, i deixava morts a la cuneta com la vella amb les mans a la falda que va descobrir la mateixa Rodoreda en fugir de Roissy-en-Brie sota una pluja de bombes alemanyes.

En aquestes cartes entre dues amigues que van intimar a l’exili, és a dir, enmig de la incertesa i les penalitats, encara que en condicions molt més favorables que la gran massa de refugiats (Roissy era un castell encantador, amb jardí, cuiner i cambreres), es forja la imatge de la dona de pedra, que es va endurint amb cada contrarietat, encara que només sigui per sobreviure, i que es torna implacable amb aquells que s’oposen als seus desitjos i, per damunt de tot, a la seva relació amb Armand Obiols, (inclòs el mateix Obiols), descrit a Murià com una espècie d’encantat, un home candorós i indecís que no sembla digne de tant de patiment i tanta lletra vessada. Escrivint a vegades a mig ofegar el seu riure de hiena i, d’altres, clavant al paper la seva mirada desafiant, les cartes són el testimoni del “fenomenal suplici amorós”, en paraules de les editores Maria Bohigas i Blanca Llum Vidal, en què va preferir estimbar-se Rodoreda abans que anar a raure a “un país de negres” com havia fet la seva confident. Les cartes s’ofereixen, sí, al descobriment incòmode dels prejudicis racials, la coqueteria i el melodrama d’una dona que ho acabava de perdre tot, però no som nosaltres també, en llegir-les, uns tafaners melodramàtics amb tendència a jutjar les vides dels altres?

Les tres úniques cartes d’Anna Murià (dues han aparegut durant la recerca per a aquesta edició a l’Arxiu Històric de Terrassa) són un bàlsam preciós enmig de tanta corredissa i sentiments en erupció, i un exemple de respecte i lleialtat a la seva amiga, fins i tot quan la vida ja els ha distanciat prou per deixar-se d’escriure. Val més llegir-les, les cartes, com el testimoni de la incommovible vocació literària de Rodoreda, que enfonsa les arrels en l’esperit de venjança covat en “aquests anys inútils”, en què se li arriba a paralitzar el braç de tant cosir per a una casa de modes i en què la tragèdia esdevé penosament familiar: “¿Saps la Marie-Thérese? Un diumenge al dematí es va posar una flor al cap i un vestit blanc i es va deixar aixafar pel tren. Feia molt sol i tot era clar.” És entre carta i carta que comença a escriure poesia, “com si vomités”, i uns “contes que faran tremolar Déu”, i una “novel·la de l’exili”, que exorcitzava la relació amb Obiols, que no arribarà a port, a pesar que Murià, decebuda tant com ella d’Els fugitius, de Xavier Benguerel, l’anima: “La novel·la de Roissy no existeix. L’escriuràs tu?” Va fer més que això, molt més.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona