En la pell de l’altre

“Gran part de les nostres vides estan fetes d’amnèsia”, sosté l’artista John Akomfrah, que ha fet del cinema una mena de brúixola per cercar els fantasmes de la memòria. Específicament els que tenen a veure amb la identitat negra, la seva. Akomfrah va néixer a Ghana el 1957, però la dècada següent en va fugir amb tota la seva família després d’un cop d’estat. El Regne Unit va ser la seva destinació. I el racisme enquistat en la societat europea va motivar la seva pràctica artística, que conjuga “estètica, ètica i política”, subratlla Núria Homs, cocomissària de l’exposició que li dedica la Fundació Tàpies i que es pot visitar fins al 6 de juny.

La peça estel·lar d’aquesta mostra (que en el context actual no ha estat gens fàcil d’organitzar) és la instal·lació Vertigo sea, formada per tres pantalles gegants, que es va estrenar a la Biennal de Venècia del 2015. I va colpir de tal manera que es considera una fita del cinema experimental. En els seus gairebé 50 minuts de durada, fa una dissecció de la complexa relació de la humanitat amb el mar a través d’una constel·lació d’imatges (i, compte, també de sons) d’èpoques i procedències diverses i, l’important, de significats dispars per no dir contradictoris; “xocants”, en diu l’altra comissària, Glòria Domènech. D’una banda, la bellesa del paisatge i de la vida marina. De l’altra, l’horror del colonialisme, de l’esclavatge, de la despietada pesca de balenes i óssos polars... i, és clar, l’horror tan vigent, d’ara mateix, de les persones que travessen desesperadament el mar.

La crisi dels refugiats d’aquest inhòspit segle XXI va ser el punt de partida per gestar Vertigo sea, però la intenció de l’artista, el punt d’arribada, era anar molt més enllà, o molt més enrere en el temps, per traçar tota una genealogia de tràgics èxodes humans oblidats o notes a peu de pàgina dels relats hegemònics. “Han passat, passen i continuaran passant”, remarca Akomfrah, que defineix el seu projecte com “un mosaic d’empatia” no només per superar l’amnèsia històrica i la insensibilitat d’aquest present que ha fet del mar un cementiri, sinó alhora per fantasiejar amb un futur més que probable en el que es poden invertir els papers dels països emissors i receptors de fluxos migratoris degut al canvi climàtic i l’escalfament del planeta.

La Fundació Tàpies projecta una altra commovedora pel·lícula seva, Peripeteia (2012), en què de nou supuren pulsions autobiogràfiques. Des de molt jovenet, Akomfrah va començar a visitar la Tate, fascinat per genis com Turner (en les obres del qual el mar, persistent, té també una connotació espiritual i emocional). I aquí, en aquest “temple de la blancor”, és on va prendre consciència de l’absència de referents de la seva condició de negre desplaçat.

Peripeteia parteix de dos retrats que va fer Dürer d’esclaus europeus del segle XVI, de les vides dels quals no se’n sap absolutament res perquè no van importar ningú. En el film, l’artista fa un brodat d’imatges que evoquen els estats d’ànim del seu desarrelament, amb el mateix anhel de Vertigo Sea: posar-nos en la pell de l’altre.

El salt a la llibertat

L’exposició s’expandirà a l’abril a la Filmoteca, on es projectaran dos documentals més d’aquest artista angloghanès, Handsworth songs (1986), la seva opera prima, i Martin Luther King and the march on Washington (2013). I a la Tàpies conviurà (fins al 28 de març) amb una altra proposta que beu d’unes aigües molt similars. El mar, en aquest cas estrictament el Mediterrani, també s’escola a The jump, una peça de videoart de l’artista palestina Shuruq Harb, produïda per les fundacions Tàpies i Han Nefkens en el marc de la convocatòria que llancen cada any per visibilitzar artistes que viuen i treballen en contextos en conflicte. A The jump, les ferides polítiques i socials d’aquest territori s’aborden amb una visió poètica, sense parafernàlia propagandística. La recerca de llibertat pren la forma de la natura (com fa Akomfrah), amb la Vall del Jordà imposant silenci al soroll de les disputes.