Un trencaclosques literari molt addictiu
Santiago Díaz (Madrid, 1971) fa gairebé trenta anys que es dedica a escriure guions de sèries de televisió i de pel·lícules (l’última és Voces, a Netflix). N’ha escrit més de sis-cents i és una professió que li agrada, però de sempre tenia el cuquet d’escriure una novel·la, cosa que va trigar a intentar. “No m’hi veia capacitat”, confessa Santiago Díaz. “Un cop m’hi he posat, he notat la vocació i ara sé que de gran vull ser novel·lista”, comenta tot fent broma. I afegeix: “La llibertat del novel·lista no té preu.”
Va debutar fa poc amb Talión i ara hi torna amb El buen padre (Penguin Random House, dins la col·lecció Roja & Negra). És una novel·la que funciona com un mecanisme perfecte, amb les múltiples peces de la trama que encaixen quan toca. Un entreteniment de primer nivell: capítols curts amb final en tensió; molts diàlegs i versemblants; un ventall de personatges ben construïts –gairebé una obsessió per a Díaz– i amb recorregut dramàtic; un ritme marcat pels tres segrestos simultanis que un home vell organitza per forçar la policia a demostrar la innocència del seu fill, que és a la presó acusat d’haver apunyalat la seva esposa.
“Com a autor –i com a lector– busco passar-ho bé, provocar la sorpresa, potenciar l’aspecte lúdic de la literatura; no tant la profunditat en l’estil, però sí en la creació de personatges”, detalla l’autor.
L’experiència com a guionista li ha permès treballar els personatges i la trama amb tot detall abans de començar a escriure. “Un cop tinc clar què vull explicar i com, vaig treballant les trames i l’estructura final en una pissarra gran i amb tot de post-its de colors.” És una novel·la convencional, però, no un guió disfressat, tot i això: “Si em diuen que la meva narrativa és molt visual i que sembla un guió, em sona a elogi”, opina Díaz.
Com tota obra negra o policíaca, exposa diversos temes des d’una perspectiva que intenta fer “reflexionar el lector”. En aquest cas, temes com el trastorn obsessiu compulsiu de la protagonista, la comissària Indira Ramos; la prostitució de luxe; el pòquer clandestí i la ludopatia; els tripijocs immobiliaris (i la murga de les troballes arqueològiques en el subsol); l’exercici del poder dins la presó (i fora); a més de les infidelitats conjugals, que n’hi ha moltes al llarg de l’obra.
Les 400 pàgines es fan curtes, s’engoleixen sense esforç, però no caldrà esperar gaire temps perquè és l’inici d’una sèrie policíaca i Santiago Díaz assegura que ja treballa en el segon lliurament.
