Visió crítica a dues bandes

Kaouther Adimi (Alger, 1986), llicenciada en literatura moderna, se’n va anar a viure a París el 2009, però sense perdre el contacte estret amb la família. Això va fer que se sentís entre dues cultures i que ho reflectís des de l’enyorament de l’estranger a Pedres a la butxaca (Periscopi, amb traducció catalana d’Anna Casassas, i Libros del Asteroide, amb traducció castellana d’Aloma Rodríguez).

Per a l’editor de Periscopi, Aniol Rafel, “és un llibre divertit, commovedor, subtil, mordaç, que ofereix la doble visió, parisenca i algeriana, amb un to tragicòmic”. Luis Solano, editor de Libros del Asteroide, comenta que els “interessa la frescor de la veu d’Adimi i la capacitat que té per treballar registres i històries diferents”: “Parla de temes com ara l’enyorança i la solitud quan vius en una gran ciutat i de la pressió familiar que, d’alguna manera, tots patim i que aquestes pedres a la butxaca simbolitzen.”

Kaouther Adimi ha publicat relats curts i novel·les com ara L’envers des autres (2011) i Les nostres riqueses: una llibreria a l’Alger (Periscopi, 2018), un títol molt recomanable que l’ha consagrat en l’escena francesa i algeriana en què, barrejant passat i present, realitat i ficció, explica la història de la petita llibreria i editorial algeriana que va ser punt de trobada de Saint-Exupéry i André Gide i que va desafiar la censura publicant el primer text d’Albert Camus.

Pedres a les butxaques és una obra anterior, fresca, com asseguren els editors, feta a base de retalls breus d’accions i pensaments, amb un estil cuidat i dinàmic, reivindicatiu però gens pamfletari.

“La protagonista és una noia de 30 anys que arriba a París provinent d’Algèria. Tot i que estigui a dues hores de vol, les realitats són diferents i ella s’adona que mai no tindrà a França amistats com les que té al seu país. I això és l’exili: no poder crear vincles emocionals tan forts, allà on siguis”, explica l’autora en roda de premsa. “El plantejament inicial de l’obra va ser pensar com podia tornar a casa meva serena, sense les pedres a la butxaca, que pesen tant”, hi afegeix.

La protagonista ha de tornar al seu país per assistir al casament de la seva germana petita. Dies abans del viatge, comença a sentir la inquietud del retorn: s’ha convertit en una persona autosuficient i ben posicionada, però continua soltera. “Jo vaig trencar esquemes a la meva família. Vaig anar a viure sola a l’estranger i vaig trigar a casar-me. Quan ho vaig fer, tot i la felicitat del moment, vaig sentir que perdia una part de la meva identitat, de la capacitat de lluita per enterrar aquesta mena de prejudicis. El patriarcat és un gran problema mundial. Les mares no han ajudat les filles; al contrari, han mantingut uns costums patriarcals. Cal matar el pare i la mare, en sentit figurat, per poder subsistir com a individu”, afirma.

L’obra beu de la vida d’Adimi, però “res del que surt a la novel·la és 100% fals o 100% cert; tot i que sempre és millor que hi hagi una part de veritat”.

Però no només posa el dit a la nafra (o les nafres) del seu país. “A França, com a algeriana i musulmana, em sento agredida des del mateix Estat. Fa més de deu anys que visc a París i soc escriptora, però estic rabiosa. Què deuen sentir els qui estan menys afavorits que jo? França ha fracassat en això.”

Adimi es queixa que als autors africans i de l’Orient Mitjà se’ls pregunta per tot de temes polítics com si en fossin experts, però bona part de la xerrada la dedica a temes de fons polític i social. Amb un somriure ampli i simpàtic, admet que se li escapa el discurs indignat.