Llibres

Sara Bilotti

Novel·lista italiana

“Hi ha tantes realitats com mirades”

Cal canviar el llenguatge per descriure la violència contra les dones

Nàpols és una de les ciutats amb més riquesa cultural i socialment més efervescent d’Itàlia. Allà va néixer el 1971 Sara Bilotti, filòloga, traductora i professora de dansa que el 2012 va debutar amb els relats de Nella carne i el 2015 va publicar la trilogia Il perdono, La colpa i L’oltraggio, que va tenir molt d’èxit. S’ha consagrat a Itàlia amb la novel·la Dies de tempesta, que podem llegir en català a Crims.cat / Alrevés, amb traducció de Pau Vidal.

Dies de tempesta és una novel·la densa, claustrofòbica, atmosfèrica, seca, bella i colpidora. La protagonista és la Vittoria, una noia de 26 anys dominada pels atacs de pànic. Viu gairebé reclosa dins d’un pis, amb una germana adolescent que pateix agorafòbia, una mare resignada i dispersa i un pare exmilitar, violent i possessiu. La resta de personatges són els pocs veïns d’una escala amb pati interior: un novel·lista madur i nihilista, un jove pianista –que viu amb la mare i una germana que l’adora de manera malaltissa– i la Lisa, una jove alegre amiga de la Vittoria que a l’inici de l’obra ha desaparegut.

L’estil de Bilotti ens submergeix de manera elegant en les ferides dels personatges i, per tant, de l’ésser humà. “El malalt de debò no és pas el que perd el senderi després de patir un trauma, sinó el que sobreviu a la brutalitat de la infantesa sense cicatrius visibles”, hi llegim. L’obra denuncia la violència domèstica que pateixen milions de dones i infants. I també ens parla de com és de subjectiva la mirada. Volem veure allò que volem veure. I el cervell, en siguem conscients o no, sovint ens oculta el que no ens convé.

D’on surten uns personatges tan foscos i una trama amb elements tan morbosos?
D’una zona fosca que crec que tots tenim. D’alguna manera, les experiències personals acaben dins les novel·les, és clar. Fa anys que segueixo de prop moltes víctimes d’abusos familiars. Entre totes les coses doloroses que mai oblidaré, n’hi ha una que em turmenta més que la resta: l’amor tossut que moltes noies i nois maltractats senten cap als seus botxins. Encara em pregunto si és bo, perquè és un amor que resisteix, perquè no s’han convertit en autòmats, o si és dolent perquè encara és un amor relacionat amb la violència i probablement també afectarà les seves relacions futures. Els afectarà el futur. El passat mai desapareix, per a aquests joves maltractats.
Dels diversos temes complexos que toca a la novel·la, el més destacat és la violència masclista. Hi ha homes que necessiten pegar i dominar i dones que ho accepten obligades per la por. Per què creu que passa?
És molt complicat, però intentaré resumir-ho. A les dones no els reconeixen el paper de víctima per culpa dels llegats culturals que consideren que la violència contra les dones, especialment la violència domèstica, és un problema que no és tan greu i que, en tot cas, s’ha de resoldre dins la llar. En els darrers anys, l’atenció a aquest problema ha fet que s’hagin adoptat mesures judicials més efectives, però no n’hi ha prou. Hauríem de fer una educació directa i precisa, començant per les escoles, per contrarestar una cultura i una informació encara massa impregnades d’estereotips i prejudicis que no ens permeten de percebre la gravetat d’aquests actes de violència a un nivell profund. Implementar una revolució cultural requereix temps, però és possible.
I, mentrestant, què es pot fer?
Canviar el llenguatge per descriure la violència contra les dones. Les paraules són importants. Ens modelen, igual que l’experiència. Qui colpeja una dona no és “un home encegat per la gelosia”, és un criminal. Qui mata una dona no és “un home que pateix un atac d’ira”, és un assassí.
Un altre dels temes és la prostitució de luxe, assumida amb una certa frivolitat per la Lisa...
Sabem poc de la Lisa i el que sabem és el resultat de la mirada dels altres. Sovint, aquesta mirada és superficial. Probablement la Lisa no es prostitueix a la lleugera. És que només es veu allò que es vol veure, que és el tema central de la novel·la.
Vittoria es debat entre tres homes, tots tres atrets per la Lisa: el pare, el jove veí pianista i el veí madur i escriptor nihilista.
Els protagonistes masculins són arquetips negatius. Però també són com els veu la Vittoria. Tot el que descobrim a la novel·la, excepte la revelació final, és el resultat de la manera de veure la realitat d’una persona concreta. Està escrita en primera persona, cosa que significa que la informació que tenim és ambigua, subjectiva, qüestionable. Probablement, la Vittoria estima aquests homes per expiar de manera cruel l’empremta de la violència que ha patit. Malauradament, sentir-se culpable és una constant en les víctimes d’abusos.
Les dones no hi surten més ben parades, són obsessives, controladores, cruels...
A la meva novel·la, les dones representen les conseqüències de les relacions familiars amb diferents graus de violència. Els seus comportaments també obeeixen a una expiació. És incomprensible, injust, però...
Ja ens ha explicat d’on neix la trama, però, i la seva mirada? I la vocació literària...?
De petita vaig passar un llarg període de solitud, tancada a casa. Vaig mirar la vida dels altres des de la finestra i, quan els deixava de veure, m’inventava què feien al llarg del dia. Em basava, simplement, en la manera de caminar, en com s’adreçaven als altres sota la meva finestra... Així vaig començar a narrar, creant la vida de tot de desconeguts. Dies de tempesta va néixer de la mateixa necessitat d’explicar la vida dels altres i d’una pregunta: quins filtres ens imposa la ment?
Surt un teatre, el conservatori, la comissaria, un hotel de cites, el carrer... però l’escenari principal és la casa de veïns, en què tots es vigilen. Era la manera de concentrar l’ofec que transmet l’obra, potser?
Com que està narrada en primera persona ja resulta claustrofòbica i, a banda, per parlar de dues dones que pateixen agorafòbia, les vaig voler situar en un entorn petit i tancat, una mena de presó de la ment.
L’estil que utilitza és subtil, evita ser gaire explícita, per exemple amb la violència. Però sí que té moments en què, amb pocs elements, mostra unes relacions sexuals sòrdides, i també imatges potents, com ara quan la Vittoria va pel carrer i es fa sang als braços de tant fregar-los contra les parets...
Això té més a veure amb la ment que amb el cos de la Vittoria... Els que pateixen violència durant anys, sobretot dels que els haurien de donar amor, sovint construeixen un mur entre ells i els altres, però també dins d’ells mateixos. Creen un escut que els aïlla, en especial quan són agredits, amb l’única finalitat de sobreviure mentalment. I això no passa només amb la Vittoria, també passa amb el Daniel, l’escriptor madur, que ha patit altres menes de violències, no menys devastadores.
A tota l’obra, diàlegs inclosos, amaga informacions amb molta habilitat, als lectors i als mateixos personatges...
La Vittoria és, per descomptat, un cas excepcional, però al meu entendre tots tenim una realitat molt personal, sovint diferent de la que veuen els que ens envolten. Crec que hi ha tantes realitats com mirades. Què mana aquestes mirades ho podem trobar remenant en les nostres experiències vitals: per sobreviure, amaguem coses, inventem persones o la seva memòria. I aquesta és una debilitat humana per la qual sento una tendresa infinita.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda