Cultura

Joan Oliveras

PRESIDENT DEL MNAC

“El MNAC ha de ser present a tot el país”

Necessitem una llei pròpia per poder competir en la lliga en què estem: la dels grans museus
La muntanya de Montjuïc està abandonada. No té ús i el ciutadà no se la sent seva

“No he vingut a fer de tallacintes.” Ens ho diu, com a colofó de la conversa, l’empresari i dissenyador joier Joan Oliveras (Barcelona, 1957), el nou president del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) en substitució de Miquel Roca Junyent. Oliveras s’arremangarà per “enfortir” una institució amb diversos fronts de problemes que es van arrossegant. Això és el que pensa fer per resoldre’ls.

Quin és el seu MNAC ideal? Després ja em dirà què veu i què no veu realitzable…
L’ambició màxima és: u, un MNAC amb recursos; dos, un MNAC amb una organització que li permeti competir a la lliga dels grans museus, que és a la lliga en què està, i tres, un MNAC que passi de ser el MNAC de Catalunya al MNAC a Catalunya. Per mi aquestes tres qüestions són fonamentals. Irrealitzables? Soc molt tossut, i optimista, i la paraula irrealitzable no m’ha agradat mai.
En la qüestió dels recursos ja topem amb la realitat.
El MNAC necessita tenir ingressos suficients per ampliar la col·lecció, consolidant el que és, el museu de referència en art medieval, i desplegant tot el discurs que un museu nacional ha de fer, sense límit cronològic. Com s’aconsegueixen aquests recursos que ara no tenim? Amb una bona organització.
Actualment, pesant.
S’ha d’agilitzar. El MNAC ha de tenir una llei pròpia com la tenen el Prado, el Reina Sofía, el Louvre o el Metropolitan. Ja sé que som més petits, però la nostra lliga és, insisteixo, aquesta. O tenim els instruments per poder-hi competir o no ens en sortirem fem el que fem. Si creiem en la institució, l’hem de dotar de les eines per desenvolupar-se amb normalitat.
‘De’ Catalunya no, ‘a’ Catalunya. Visió de país.
El MNAC ha estat, històricament, un museu d’adscripció molt barcelonina des de la perspectiva de la seva presència real en l’imaginari col·lectiu. En els darrers anys, s’ha fet un esforç per canviar-ho, aquí no invento res nou. Però aquesta feina s’ha de continuar fent. Perquè és de lògica: el MNAC és el recipient de tot el que ha donat artísticament el país. El deute d’aproximació al territori l’hem d’acomplir tant a través de la xarxa de museus connectats com a través d’altres projectes –hem de pensar quins–. El museu se l’han de sentir seu des de la Vall d’Aran fins a les Cases d’Alcanar. No ha de ser un museu llunyà. Ha de teixir complicitats i col·laboracions a tot el territori. Penso en els Amics del MNAC, una associació que fins ara ha tingut un paper, sí, però molt barceloní. La seva missió de vincular la societat amb el museu ha de ser catalana, no només barcelonina. I aquest feedback positiu obligarà el museu a sortir del –a vegades– confort de l’aïllament de la muntanya.
No li agrada la paraula ‘irrealitzable’. Parlem de les dificultats, doncs.
Hem de ser conscients d’alguns obstacles propis, que tenim en essència, i que hem de resoldre amb creativitat. Per exemple per a la internacionalizació, no podem jugar gaire amb l’intercanvi de cromos. No podem moure l’absis de Taüll. Però el més complex de tot és construir els consensos, molts dels quals polítics. Les tres administracions públiques que integren el consorci del MNAC [Generalitat, Ajuntament i ministeri] comparteixen sovint més divergències que no pas coincidències. Els consensos són possibles si som capaços de focalitzar el museu per damunt de tot. Els actuals mecanismes de governança estan molt allunyats del mateix museu. Emocionalment també, perquè aquestes administracions comparteixen 25 patronats més i la vinculació personal és molt difícil. En el futur model hem de dibuixar unes participacions amb un grau de compromís més eficient.
Una manera de sortir de la dinàmica dels polítics seria incorporant artistes al patronat, per posar un exemple.
Evident. La presència del món de l’art en l’actual sistema de governança és molt poca.
Té una estratègia per a l’obtenció de recursos privats?
La llei no és un caprici, és un objectiu de primer ordre per facilitar-nos l’accés als recursos. I no només els públics, sinó també els privats. El MNAC ha de tenir un bon departament tècnic de patrocini i mecenatge. Mantinc des de fa molts anys que el mecenatge ha passat a millor vida. Sobretot el mecenatge cultural. No està de moda, ho està el social i el sanitari. El que definia el mecenes era la gratuïtat dels seus actes: els feia a canvi de res, per pura convicció. En queden alguns, sí, però en l’horitzó no en veig venir de nous. El patrocini acaba sent una qüestió d’intercanvi. I l’intercanvi sempre està basat en l’interès. Què hem de fer? Plantejar el patrocini des de la perspectiva de la recerca del benefici del que ens ha d’ajudar. I això ens ha d’obrir les portes a empreses fora del marc habitual. Tots els museus i totes les institucions culturals i socials recorrem als mateixos patrocinadors. Tots anem sempre a parar als mateixos, són la repartidora general del país. Però el país és molt ric amb pilons de petites i mitjanes empreses compromeses i arrelades al territori. I segurament el museu pot ajudar-les més que a moltes altres.
La crisi de la pandèmia obre un escenari nou per als museus. Com pensa afrontar-lo?
Crearem un consell de reflexió estratègica per pensar el paper del MNAC en el futur. Pensar el MNAC del futur vol dir pensar quin museu serà útil a la societat del futur. La revolució digital ha transformat les nostres vides. Sumada als efectes crònics que ens deixarà la pandèmia, es configurarà una realitat diferent en la qual no sabem si els museus podran seguir exercint el paper que exercien fins ara. No sabem si sorgirà un món diferent en el qual els museus s’hauran d’espavilar per trobar noves funcions de relació amb la societat alternatives a la tradicional. I aquí s’obren vies que fins i tot poden semblar estrafolàries, com és la terapèutica. Tot això s’ha de començar a analitzar.
Qui hi haurà en aquest consell?
Encara no tinc els noms. Serà multidisciplinari. Hi haurà experts en tecnologies digitals, comunicació, gestió cultural, gestió empresarial, economia, psicologia... Si tinguéssim instruments de governança adaptats a la realitat d’avui, no caldria crear consells nous. Fixa’t que en el fons el que estem fent és avançar-nos a la futura llei, que tampoc no sabem si es farà, proveint-nos d’eines paral·leles per poder afrontar allò més urgent.
Quina serà la seva actitud amb el conflicte de les pintures murals de la Sala Capitular del monestir de Sixena?
El debat seriós relacionat amb tot el tema de Sixena hauria de ser sobre la conservació de l’art, no sobre la seva titularitat. Les institucions catalanes històriques el que van fer és una labor de salvament i de preservació d’aquest patrimoni artístic. Gràcies a això, avui existeix. Fins aquí un agraïment. Algú ens ha d’aclarir algun dia per què d’aquesta acció ara se’n diu espoli. És clar que aquest conflicte em fa patir, però continuo tenint la confiança que els nostres arguments són tan sòlids que la resolució final serà favorable a la protecció de l’obra d’art. Els informes tècnics ens avalen. El caprici d’una restitució posa en risc la pèrdua definitiva d’un patrimoni universal.
Sixena és una de les peces clau de la col·lecció d’art medieval. Els últims temps el museu ha rebut crítiques per no impulsar cap gran projecte expositiu d’aquesta època. Què n’opina?
El president no farà de director. Em sento molt confortable amb Pepe Serra i té tot el meu suport. No entraré en cap debat sobre quina tipologia d’exposicions cal fer.
Al principi de la conversa ha deixat clar que per a vostè el museu ha d’arribar al segle XXI.
Sí. Això és un museu nacional d’art i, per tant, el seu discurs no té final. Això vol dir que el MNAC ha d’entrar en competència amb altres museus? No, vol dir que ha de fer el seu paper i aquest és no deixar orfe un període pel fet que hi hagi altres museus que s’hi dediquen específicament. El que hi ha d’haver entre tots els museus és diàleg i ajuda mútua.
El neguiteja l’estat de deixadesa de la muntanya de Montjuïc?
És inconcebible que avui ningú sàpiga per a què serveix la muntanya de Montjuïc. I, a recer d’això, que el ciutadà no se la senti seva. Tot al contrari que Collserola. Montjuïc, sent més incardinada amb la ciutat, perquè està més a la vora, no té ús. És un desert. El ciutadà només hi ve si alguna de les institucions que hi som fem alguna cosa que l’atrau. No ve a la muntanya, ve a alguna d’aquestes institucions. A Montjuïc se li ha de definir un paper ciutadà. I aquest paper ciutadà no el pot definir només un planejament urbanístic d’un ajuntament. Els agents que hi som hi hem de dir la nostra. La muntanya està abandonada i l’únic que dissimula el seu estat real som aquestes institucions. Què demano? Un òrgan de coordinació i de gestió de la muntanya en què hi siguem tots, MNAC, Fira..., i l’Ajuntament. He començat a fer trucades. La primera de totes a la Fira, perquè és la institució més grossa de totes.
L’ampliació al pavelló Victòria Eugènia tira endavant?
No està aturada, no. L’horitzó és el 2029 [l’any del centenari de l’Exposició Internacional].
2029? Abans de la pandèmia, la idea era estrenar-lo amb Gaudí aquest 2021...
Crec que hi veurem coses abans, però no les puc concretar. En tot cas, l’important és que les voluntats polítiques hi continuen sent. A mi, personalment, m’agradaria que s’hi ubiqués la biblioteca, a més de tot el que ja s’ha anat parlant: les sales d’exposicions temporals i part del recorregut històric, probablement el modernisme.
Què demanarà al ministeri?
Participació solidària en els projectes de defensa del museu i participació efectiva en els de finançament.
Més recursos?
D’entrada, que executi els que li corresponen. No em facis dir quantitats, però són importants.
Què l’uneix i què el separa amb el seu predecessor, Miquel Roca Junyent?
Ens coneixem des de fa molts anys. Ha fet una labor important al museu. En molts sentits continuo part del seu trajecte i en d’altres innovo coses però que completen la seva aportació. El que afronto de nou no em separa en res del que ha fet ell.
Què li sembla que el rei dels espanyols hagi fet tancar dos cops el museu per celebrar-hi un banquet? Com actuarà vostè quan pretengui fer-ho de nou?
Hi ha uns principis sota els quals hauríem d’actuar sempre els que tenim responsabilitats en institucions que són propietat del ciutadà. U, que no sigui costós per a la institució l’acte que s’hi vulgui fer. Dos, que contribueixi en el seu sosteniment. I tres, que no vagi en contra de l’interès públic. El cas que em planteges no en compleix cap. Tancar un museu per a un acte em sembla un privilegi que menysté la cultura i l’accés dels ciutadans a la cultura. Com a president exigiré a les administracions que formen part del patronat que es respectin aquests principis.
El 14 de febrer hi ha eleccions al Parlament. Què els diria als partits polítics, a tots, donat el menysteniment que fan a la cultura?
El primer instrument de justícia social és la cultura. El primer. No dotar els pressupostos amb un percentatge important per a l’àrea de la cultura, condemnar-la sempre a ser el parent pobre dels pressupostos, és establir la política del classisme com a permanent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.