Negre essencial

Boris Quercia (Santiago de Xile, 1966) ha tingut grans èxits al seu país com a actor, guionista i director de cinema, però el que ara ens importa és el seu debut com a novel·lista, que, onze anys després, Alrevés publica a casa nostra: Hoy no quiero matar a nadie. És la primera obra d’una trilogia (juntament amb Perro muerto i La sangre no es agua) protagonitzada pel policia Santiago Quiñones.

“No soc una persona que programi gaire la vida. Escrivint faig igual. No tenia clar que això seria una trilogia, de la mateixa manera que quan començo a escriure no sé per endavant on aniré a parar; les tres comencen igual, amb una escena d’acció i sang, i després vaig seguint el personatge sabent què li passa poc abans que ell”, detalla Boris Quercia.

“A les tres obres hi ha una recerca de valors, el protagonista està molt humanitzat, i mostro sentiments com la compassió, l’empatia o com ens podem arribar a sacrificar per salvar algú altre. A més, Santiago de Xile ha canviat molt aquests darrers deu anys i això es nota a les tres novel·les, que mostren la realitat de cada moment com si fossin estrats geològics”, afegeix.

Hoy no quiero matar a nadie comença amb una acció policial contra uns narcotraficants, però de seguida ens quedem al costat de Quiñones, que torna a fumar i té problemes per retenir la pixera quan es posa nerviós. I seguim el seu deambular melancòlic per un Santiago plujós i, al final, per un Valparaíso decadent.

Quiñones rebota com una bola de pinball entre expolicies i policies en actiu, una femme fatale, una infermera amb qui són parella intermitent, delinqüents anònims com les bales que disparen, advocats rapinyaires que adulteren amb caspa la cocaïna que esnifen... Tot narrat en capítols curts que van a l’essència d’una trama més negra que policíaca, convencional però gens avorrida gràcies a un estil concís amb un argot peculiar que guarneix sentències de to filosòfic deixades caure amb suavitat.

“Quan fa anys que escrius guions no és estrany tenir l’ambició d’escriure una novel·la, que és l’espai més gran i lliure de la literatura; no vaig ser-ne capaç fins que no vaig trobar el personatge de Quiñones i vaig poder parlar a través seu”, explica Quercia.

El món dels policies el va poder conèixer quan va dirigir una sèrie d’humor rodada en una comissaria real i es va relacionar amb agents i va recollir moltes anècdotes de casos reals.

L’obra és curta, 158 pàgines, en present i primera persona. “Es llegeix ràpid, però és que també va ser escrita ràpid, és una escriptura impulsiva amb molta feina posterior, perquè escriure és reescriure, òbviament”, assegura. Esperarem les altres dues.