Cultura

LITUS

MÚSIC

“Tocar en bars ha estat la meva escola i la meva universitat”

Hi ha molts amics que tenen bar que ho estan passant molt malament. I en el terreny artístic ho podem acabar pagant
Actualment no tinc cap necessitat de demostrar res, que és una cosa molt típica de quan ets jove

Picapedrer durant anys del circuit de bars de Catalunya i més enllà, el terrassenc Carles Ruiz Bosch, conegut artísticament com a Litus, gaudeix des de fa cinc anys d’una major projecció pública gràcies al seu paper de veu cantant en la banda musical de Late motiv, el programa televisiu nocturn que Andreu Buenafuente factura diàriament per a Movistar Plus. Resident a Madrid des de fa una dècada, Litus torna aquesta setmana a Catalunya per oferir un concert, amb entrades exhaurides des de fa dies, a la Nova Jazz Cava de Terrassa, on ha presentat cadascun dels seus discos i, com a espectador, ha viscut també nits inoblidables. Litus també presentarà Hablo tu idioma pero no lo entiendo (U98 Music), un sisè treball cuinat amb el Quartet Brossa, el dia 27 a l’Orfeó Lleidatà de Lleida i el 9 d’abril al Kiosk del Rec d’Igualada. Ens atén, per via telefònica, després d’haver finalitzat un dels assajos diaris amb la banda de Late motiv.

Digui’m el primer record que li passi pel cap de la Nova Jazz Cava de Terrassa.
Un concert de Jorge Pardo, Tino Di Geraldo i Carles Benavent, per exemple. Quan venien, intentava no perdre-me’ls mai i els seus concerts a la Nova Jazz Cava diria que formen part d’aquella categoria de “mítics”. Sempre partien de cançons seves però, de cop i volta, començaven a improvisar com bojos i arribaven a uns nivells meravellosos. Tot plegat era una fascinant barreja de bogeria i llibertat. La Nova Jazz Cava, per a mi, sempre ha estat com una mena de santuari.
Ara és vostè, però, qui pujarà dissabte a l’escenari d’aquest “santuari”. Presenta un disc publicat l’any 2019 que s’anomena ‘Hablo tu idioma pero no lo entiendo’. És un disc, com sembla, sobre la incomunicació?
Sí, parla d’incomunicació, però també sobre la llengua. Jo soc filòleg i, quan estava començant a compondre les cançons del disc, em van retornar inputs d’aquella etapa en què estudiava filologia, a la qual he de dir que no em vaig acabar dedicant mai. Parlar de la incomunicació tenint coneixements de filologia em semblava divertit i molt més ric, tot i que, per primer cop, no em vaig obsessionar a parlar de res en concret mentre escrivia per al disc. Al final, però, sí que hi ha uns quants temes en què això de la incomunicació és recurrent. No vaig forçar-ho, però, en aquest sentit, cal reconèixer que em va quedar un disc força conceptual.
Què el va dur a estudiar filologia?
Bé, abans vaig fer un any de periodisme, però no m’hi acabava de sentir a gust. Sempre m’han agradat molt les llengües i suposo que per això estudiar filologia em cridava l’atenció. Em brindava l’oportunitat d’escriure i llegir molt, la qual cosa repercutia a l’hora de fer cançons. Entre que m’agradava la carrera i m’atreia molt Girona, ciutat de la qual sempre havia estat un gran enamorat, vaig anar a viure-hi. Tenia, al principi, la intenció d’estar-hi un mes, i m’hi vaig quedar set anys.
Tornem al disc. Afirma, en la nota promocional que l’acompanya, que se sent més desacomplexat que mai. Qüestió de fer-se gran?
Hi té a veure l’edat, és clar. No et diré ara aquell tòpic que assenyala que “aquest és el meu disc de maduresa”, però sí que ja no tinc cap necessitat de demostrar res, que és una cosa molt típica de quan ets jove i vols mostrar amb urgència tot allò que ets capaç de fer. Com que jo, per aquí, ja hi he passat, a l’hora de plantejar-me aquest disc em sentia molt més lliure. Vaig intentar donar-ho tot de mi i fer les cançons més bones que pogués, sense preocupar-me per res més.
Creu que, per arribar a aquesta seguretat, ha estat clau el seu pas pel programa de Buenafuente?
Sí, és molt possible. El fet d’estar tocant cada dia amb músics que admires de ben segur que també repercuteix a fer-te sentir més segur. En tot cas, crec que ja he superat aquesta necessitat de demostrar. Ara busco més el quid de la qüestió, l’essència.
Tots els títols de les cançons del disc són noms propis: l’actriu Ava Gardner; Erno Rubik, creador del famós cub; Adam Worth, a qui durant el segle XIX es coneixia com el ‘Napoleó del crim’; el matemàtic francès Gaston Julia... Quina ha estat la raó per fer-ho?
És simplement un joc que se’m va ocórrer. Tot va començar, de fet, amb el meu primer paper en un musical, on feia el personatge de Gabriel Paseante, que és una de les cançons que surten en el disc. Vaig decidir que una cançó es diria com ell i que em serviria per explicar la meva experiència com a actor. Em vaig, però, animar i vaig acabar titulant totes les cançons amb noms i cognoms, la qual cosa em semblava divertida i engrescadora. Al cap d’uns dies em va semblar una bogeria i la vaig deixar enrere, però al cap d’un temps... vaig recuperar-la. Em semblava curiós que, en girar el disc, es llegissin els títols de les cançons i semblés un programa de mà de quan vas al teatre. I com que durant aquests últims sis anys he fet molt de teatre, em semblava bonic que, en el nou disc, hi hagués alguna cosa que recollís aquesta experiència.
Per què aquests personatges, però?
No hi ha cap raó concreta. A partir del moment que vaig tenir clar que ho faria així estava sempre pendent de retenir noms quan veia pel·lícules, llegia llibres... Qualsevol nom i cognom que em suggerís un tema per fer-ne una cançó l’apuntava. Vaig arribar a tenir-ne anotats moltíssims, però al final només en van quedar nou! A vegades aquests noms em portaven a escriure una cançó i, altres, a lligar-los d’alguna manera amb una cançó que ja existia. Un joc, com deia.
D’on neix la seva relació amb el Quartet Brossa, amb els quals va gravar el disc i actuarà dissabte?
Amb l’Aleix Puig ens coneixem des de petits, i he anat seguint la seva evolució com a músic amb total admiració. Vam tocar plegats per primer cop fa sis anys en un projecte que recreava cançons del disc Juliet letters, d’Elvis Costello, que va ser una feinada però va acabar sent també molt important per a mi. L’espectacle s’anomenava Elvis, el Rei, hi havia Orquestra de Cambra Terrassa 48 i tenia una feina vocal i musical al darrere molt potent amb la qual vaig aprendre coses que després he utilitzat en moltes de les meves cançons. Vaig descobrir tot allò que era capaç de fer el Quartet Brossa i, des d’aleshores, tenia moltes ganes de fer un disc i més concerts junts.
Quins són els seus artistes de capçalera?
Elvis Costello en seria un, sens dubte. Sempre m’ha agradat, i el disc Armed forces l’he tingut sempre en un pedestal. Juliet letters, però, em va obrir la ment. Em va fer descobrir un Costello molt més arriscat i obert a altres estils que, d’alguna manera, en el meu últim disc hi és força. També m’agrada molt Neil Finn. Crowded House, per a mi, són una banda clau. Són els Beatles dels anys noranta.
Un capítol sonat de la seva biografia: va fer durant anys de músic del britànic Paul Carrack, “l’home de la veu d’or”.
Sí, la qual cosa és sorprenent, ja que una de les cançons amb què vaig començar a tocar la guitarra és, precisament, Over my shoulder. El cas és que vaig treballar durant un temps amb un mànager que també ho era de Paul Carrack quan venia a actuar Espanya. Una vegada havia de venir de gira i aquest mànager li estava intentant muntar una banda amb músics d’aquí, i va proposar-me formar-ne part. Tenia 25 anys i va ser un moment molt bèstia en la meva vida, ja que era fan seu i de cop i volta em vaig trobar acompanyant-lo. Hi vaig estar cinc anys i allò em va canviar la via. Érem el Roger Blavia, l’Ángel Blázquez, el Toni Mateos, un baixista anglès que es deia Jeremy Meek...
Va tenir-hi bona relació?
Molt bona, i tant. Recordo un dia que venia d’Alemanya molt cansat i em va dir: “Escolta, Litus, quines cançons meves coneix la gent, aquí?” I li vaig acabar fent jo el repertori! Va ser un altre momentàs. Paul Carrack és algú afable i proper, però amb una exigència molt bèstia, també. Assajàvem sense ell i, quan venia, a les proves de so, provàvem el començament i el final de cada cançó i llestos. Hi havia molta improvisació, però anàvem fent i deia: “Litus, un solo!” O “Roger, un altre!” És un dels músics de qui més he après.
Va estar una pila d’anys tocant en bars i ‘pubs’. Què en va aprendre?
Tocar en bars ha estat la meva escola i la meva universitat. Més enllà d’actuar en bandes, que és molt important, quan vas sol en aquests llocs i te les has d’heure amb un públic que moltes vegades ni tan sols és allà per escoltar-te... És bonic, però també una mica dur. Ho he fet molt, jo, això, i sens dubte m’ha ajudat a construir, encara que sigui des de la mínima expressió, ja que moltes vegades tens només un tamboret i una guitarra, una faceta d’entertainer. Per enganxar la gent i perquè el concert funcioni has de tenir una actitud una mica teatral. Has de saber-te espavilar moltíssim.
Quina era la seva arma secreta?
Tenir molt repertori o ser capaç d’improvisar cançons que no has fet mai però que et poden servir per posar-te el públic a la butxaca. Per a mi va ser un entrenament fonamental gràcies al qual després he pogut fer teatre o televisió. Moltes de les coses que faig a Late motiv, de fet, venen d’aquells anys sent cantant de pub.
Alguna situació, assegut en un tamboret en el minúscul escenari d’un bar, difícil de gestionar?
Sí, és clar, moltes. Entre les més habituals hi ha quan, mentre tocaves, et venia algú i et demanava una determinada cançó a l’orella. Hi havia fins i tot qui s’enfadava, però és que... no els podia respondre! Estava cantant! I després, evidentment, hi ha la d’haver d’aguantar els borratxos. Saber sortir-se’n de manera elegant i procurant que no es generin conflictes, mantenint-ho tot fluint, certament, dona molta, molta experiència. A vegades, més que el músic que és allà, ets el guru de la festa. Has de marcar unes directrius i també uns límits per al respecte, però, alhora, has de ser prou obert i aconseguir que la gent connecti amb el que fas i s’ho passi bé.
Són escenes, les que descriu, que, amb la pandèmia, comencen a quedar llunyanes. Com acabarà repercutint en la música el fet que espais d’aforament petit estiguin tancats des de fa un any?
Hi ha molts amics que tenen bars i pubs que ho estan passant molt malament. I en el terreny artístic ho podem acabar pagant, que durant tant de temps els bars hagin estat tancats. Són llocs on els músics joves comencen a tocar. No pots començar tocant en estadis! Evidentment, no tothom ha de fer el mateix camí, però en el meu cas els pubs han estat molt importants. Toquis un estil o altre, és molt probable que, tard o d’hora, hagis de passar-hi. És la mare dels ous, en molts sentits.
On més toca actualment, però, és en un plató televisiu.
Sí, aviat farà deu anys, que estic a Madrid. La banda del Late motiv la va muntar en Ricky Falkner i jo, al principi, no hi coneixia a ningú. Alguns sí que es coneixien entre ells, però jo no. De seguida, però, vam agafar aquest punt de banda. Crec que hi ha química i un sentiment real de grup. Som, de fet, de les bandes que més assagen de l’Estat!
Algun projecte extramusical?
Just abans de Nadal vaig rodar una pel·lícula: Dos vacas y una burra, amb Jesús del Cerro. He estat fent dos anys i mig una obra de teatre, Lehman trilogy, i m’ha donat prou armes, crec, per atrevir-me ara a fer una pel·li.

Corredor de fons

Litus és un dels grans corredors de fons de la música d’autor a Catalunya. Amb un discurs estilístic que beu del soul, el pop, el funk, el folk o el rock, ha publicat sis discos com a solista –en castellà i català– des del 2006, l’últim dels quals, Hablo tu idioma pero no lo entiendo, fa un any i mig amb U98 Music. Resident, des del 2011, a Madrid, ha fet teatre musical amb La puerta de al lado, dirigida per Sergio Peris-Mencheta i protagonitzada

per Pablo Chiapella i Silvia Marsó, i Lehman trilogy, història de tres generacions d’una família judeoalemanya que va arribar als EUA a finals del segle XIX, també dirigida per Peris-Mencheta. Des del 2016 forma part de la banda del programa televisiu Late motiv, dirigit per Andreu Buenafuente, i, fa només dos mesos, va enllestir a Cantàbria el rodatge cinematogràfic d’una comèdia

d’ambientació rural.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.