Cultura

JULIÀ GUILLAMON

Escriptor

“Miro cap al passat amb uns ulls nous”

La imatge que em retorna del món dels vuitanta m’agrada. Els qui no ho van viure ho veuen com una festa preolímpica
La senyora Consol Roura deia sempre que a pagès, quan vols descansar, canvies de feina. És exactament el que faig jo

Julià Guillamon (Barcelona, 1962) és el crític que fa més anys que està en actiu defensant la literatura catalana, des dels seus inicis a l’Avui, i des de fa dècades a La Vanguardia. Durant els últims anys ha revisat de dalt a baix tota la seva obra, des de llibres sobre Joan Perucho, del centenari del qual és el comissari, fins a la seva primera obra de ficció, La fàbrica de fred (1991), que ha reconstruït a La fàbrica de gel (Galàxia Gutenberg), amb pròleg de Joan Tarrida. Parlem al seu refugi del Montseny de tota la feina desplegada en els darrers anys i dels aspectes humans del darrere.

En l’últim període ha trenat part de la seva obra anterior, fins i tot ha reconstruït alguns llibres com la relectura que comporta ‘la fàbrica de gel’, edificada sobre ‘La fàbrica de fred’...
Respon a una voluntat d’endreçar-se i a l’oportunitat de tenir uns editors que creuen que val la pena recuperar llibres com Joan Perucho i la literatura fantàstica (Empúries) i La fàbrica de fred (Galàxia Gutenberg). En el cas de Joan Perucho i la literatura fantàstica hi havia un problema de llengua. De vegades dic que l’he “traduït” del català acadèmic al català. Vaig començar a escriure, a començaments dels vuitanta, amb molt poca llengua i amb moltes influències dels autors acadèmics, sobretot francesos, que aleshores m’agradaven i que eren molt campanuts. He hagut d’aprendre a ser senzill i clar. En el cas de La fàbrica de fred, el canvi és més profund: he passat de la literatura experimental a la narrativa dramàtica. Darrere de l’experiment hi havia una història i l’he posat en primer pla. Ho he canviat tant que fins i tot he canviat el títol (ara és diu La fàbrica de gel) i l’estil de la coberta: jo em faig sempre les cobertes dels meus llibres. No entenc els escriptors que, després de treballar anys en una obra, es deixen clavar una coberta horrorosa.
Què significa rellegir textos de quan tenia 25 anys? Es veu com una altra persona o s’hi identifica?
Em fa gràcia tenir dues versions del mateix llibre que són dos llibres diferents: és com una obra d’art conceptual. A finals d’aquest any 2021 trauré una edició de La fàbrica de gel, limitada a cent exemplars, il·lustrada, amb una col·laboració de l’artista Gina Giménez. Anirà en un estoig, juntament amb La fàbrica de fred original. Un llibre no substitueix l’altre: hi estableix tota mena de connexions. La imatge que em retorna del món dels vuitanta m’agrada. Ara la gent no se’n recorda gaire, i els qui no ho van viure en tenen la idea totalment equivocada, d’una festa preolímpica. Però els primers anys vuitanta van ser molt grisos, uns anys de crisi, de poques expectatives, la gent anava perduda. La fàbrica de gel ho reflecteix fidelment. Connecta amb pel·lícules i grups de música que reflectien aquell món postindustrial. La novel·la La moravia, que l’editorial Entre Ambos acaba de treure en versió castellana, completa aquest retrat: la utopia del progrés industrial se n’ha anat en orris i els fills dels obrers, que hem pogut estudiar, som els escriptors, músics, artistes i directors de cinema que donem testimoni d’un món abolit.
Què ha implicat la reescriptura?
A La fàbrica de gel vaig començar tocant poquet: l’estil. I en successives reescriptures he anat afinant les històries, fent-les cada cop més concretes, introduint referents i imatges noves. Als anys setanta i vuitanta, es considerava que la connotació era molt més important que la denotació: crear un ambient més que no pas explicar una història. Ara els textos fan les dues coses: expliquen una història i descriuen un ambient: un clima moral fins i tot podríem dir. He introduït cinc contes nous, sobre la ficció i la realitat, la muntanya, el mercat literari, la memòria i l’amor. I un dietari d’una estada al Brasil, que recorda Stranger in paradise, la pel·lícula de Jim Jarmusch. En el cas de la versió castellana de La moravia, amb petits retocs, he fet la història una mica més còmica.
La seva companya Cristina esdevé un personatge que apareix als llibres. Ha coincidit amb accident vascular que la va lesionar greument...
Abans no la feia sortir mai. És a dir, podia agafar coses que feia o deia, com agafava coses que feien o deien amics o persones que em trobava. Però no era un personatge. A La fàbrica de fred totes les dones eren una dona o la dona. No importava qui era qui. Importava la situació que es descrivia: una parella que s’abraça davant de l’aparador d’una ferreteria, i mentre van girant un en braços de l’altre, per darrere es veuen martells, grans cisalles, serres, tota mena de tallants. I més tard, mentre no paren de girar, es veuen accessoris de jardí que anuncien l’avorriment d’una vida endreçada i matrimonial. Qui són aquests personatges? Tant és. D’altres vegades hi havia escenes en bars i discoteques, en cotxes, en un meublé: però l’important no era si això passava amb aquest o amb aquell altre. Importava la situació: el noi sol a la discoteca, buscant la noia, al meublé amb una dona que no estimava. És una de les coses que he canviat a La fàbrica de gel: tot és més directe i passional, més concret i dramàtic. Miro cap al passat amb uns ulls nous
A ‘Travessar la riera’ va reunir uns textos i el va regalar als terapeutes i infermeres que cuidaven la Cristina. Va ser també un detonant en la relectura de tota la seva obra i vida?
Quan la Cris va tenir el vessament cerebral, el desembre del 2016, em passejava amunt i avall de la sala d’espera de Sant Pau, que és un espai immens. Vaig pensar, “truco al diari, explico el que m’ha passat i dic que aquesta setmana no hi escriuré”. Vaig decidir que sí, que hi escriuria. Així va sortir el primer text de Travessar la riera (Comanegra): El càdec del Boixaus. És un article d’amor, en el qual li dic que no podrem anar a Arbúcies, entre Nadal i Cap d’Any, com ens agradava tant de fer, però que hi tornarem a la primavera. Anirem a veure el càdec, que és un arbre que té mil anys, en un mas, camí de Sant Marçal. Era una manera de dir: si no surts del coma, sempre seràs amb mi.
Va ser un text de xoc...
Aquest text va tenir un gran impacte: moltíssima gent em va escriure. A partir d’aquí, al llarg del primer any després del vessament cerebral, vaig anar explicant històries lligades al que ens passava. Un moment excepcional va ser quan vaig demanar a la Cris si recordava què li deia jo mentre estava en coma. Em posava al seu costat i li parlava d’una salamandra que havíem vist a la riera de les Truites, un dia que anàvem d’excursió. Les salamandres de vegades semblen drogades, no es mouen gaire. Aquesta nedava amb una gran llestesa. Jo li deia: “Cris, has de travessar la riera com aquella salamandra que vam veure.” Va resultar que em sentia i que se’n recordava. Va ser una impressió bestial. D’aquí el títol del llibre i la salamandra que apareix a la coberta.
Sé que es va establir fins i tot un diàleg amb altres malalts, que s’hi han sentit identificats. Ens ho podria explicar?
Vam fer el llibre quan havia passat un any del vessament, com una part de la teràpia, que hem hagut de fer tots els de casa. L’hem regalat a les infermeres i als metges, perquè ens coneguessin millor. Als amics, és clar. Vells i nous amics. Moltes persones que han passat per situacions semblants han volgut parlar amb nosaltres. Gent a qui les coses li han anat bé i gent que no tant, però que la nostra història els ha donat força, esperança o consol. El dia que vam presentar Travessar la riera a l’hospital de Sant Pau, amb el doctor Cristian de Quintana, el neurocirurgià que li va salvar la vida, i amb el doctor Jesús Benito, el rehabilitador de l’Institut Guttmann, que ens ha ajudat tant, no s’hi cabia. Hi havia els metges de l’UCI i de semicrítics, infermeres, auxiliars i un munt de gent del nostre entorn. L’amic Amadeu Casas, que havia vingut a tocar la guitarra a l’habitació quan la Cris acabava de sortir del coma, li va dedicar un blues... I, fixa’t, ara ja no hi és. Travessar la riera ha creat una xarxa de complicitat i de solidaritat.
A ‘Les cuques’ mostra el seu amor per la naturalesa del Montseny, però que ha representat els tres anys que no han pogut visitar una muntanya amb què ha mantingut lligams familiars i professionals de la seva mare...
Ens passàvem la vida al bosc. La Cris trescava com una cabreta, al Montseny i a les Alberes: l’estiu el passàvem a Llançà. I de cop, ens trobem al mes d’agost en un pis adaptat que havíem hagut de llogar, la Cris anava cada dia a fer rehabilitació al Guttmann. Una nit de juliol vaig escriure la història de l’escarabat rinoceront que sortia aquells dies. Te’l trobaves de nit, al carrer, sempre li faltava una pota. Me’n vaig adonar molt després; m’havia fet l’autoretrat! Jo era l’escarabat a qui li faltava la pota, rebregat, masegat per tot el que m’havia passat en aquells mesos. Va ser el primer text de Les cuques (Anagrama). Al llarg de tres anys vaig reviure la relació amb els camps i les muntanyes, des que era petit i em passava tres mesos llarg a Arbúcies, on la meva mare portava l’hostal Castell, fins als estius a Llançà o les excursions pel Montseny. No és un llibre lineal. De vegades soc un nen, després soc un pare amb un fill, després soc un jove amb xicota, després torno a ser un nen, després, un jove sense parella... Volia mostrar la fluïdesa del temps. Aquí apareixem tots amb el nostre nom. Però sempre dic, i no ho dic perquè sí, que no som nosaltres: són uns actors que fan de nosaltres. Vull dir que Les cuques no és un testimoni ni una confessió: és una creació.
Descriu l’hospital de Sant Pau, l’Institut Guttmann i tot el calvari de la rehabilitació...
Quan tens una sotragada com la que hem passat s’acceleren una sèrie de mecanismes que afecten la vida de tothom: els anys que passen, els fills que creixen, el record dels pares, dels avis, de tota la gent que ha estat al teu costat i que ja no hi és. El meu amic Julià de Jòdar em va dir que el dolor em faria més bon escriptor. Vull pensar que tenia raó. Ell i la seva companya, Eugènia Frutos, ens van acompanyar en els moments més difícils. Això no s’oblida mai.
Vostè no para, i malgrat els impediments físics ha passat la pandèmia sent el comissari de l’Any Perucho, els articles i els seus llibres. Quin és el secret de la hiperactivitat?
Quan era jovenet vaig poder tractar una parella de propietaris, de la casa del Marcús, a Arbúcies, una gent molt educada. La senyora Consol Roura deia sempre que a pagès, quan vols descansar, canvies de feina. És exactament el que faig jo. M’agrada escriure i ho faig de gust. M’agrada reescriure: és una activitat apassionant: afinar, millorar, matisar. M’agrada fer exposicions, que és una altra manera de narrar. Et permeten treballar en equip, compartir, sortir del cercle tancat en el qual molts escriptors es tornen remugaires, neurastènics i escopidors. M’agrada treballar amb els dissenyadors, fer llibres il·lustrats, catàlegs. M’ha agradat molt treballar com a guionista de còmics amb el dibuixant Toni Benages i Gallard (Josep Palau i Fabre, la joia de viure, a Malesherbes, Joan Perucho. Llibre de cavalleries, a Empúries). També fer-ho en projectes audiovisuals amb Maria Padró o amb Morrosko Vila-San-Juan. M’he fet amic i he col·laborat amb l’acordionista Carles Belda. Amb Arrels de Gràcia hem fet un projecte fascinant: la versió en rumba del disc Remena, nena de Guillermina Motta: Remena, nen! (Satelite K). De vegades penso: quina sort tens, bandido.

Radiografia familiar

A El barri de la plata (L’Avenç), Guillamon va radiografiar la família en diferents èpoques. Em va agradar pels retrats, on recupera l’inici de la relació juvenil amb la seva dona, com per les sensacions que desperta en el lector. Guillamon em va explicar que El barri de la Plata recreava la tragèdia dels seus pares, una parella que s’estimava però no se’n sortia. El pare, valencià de la franja castellanoparlant, havia volgut ser boxador i torero per fugir del taller metal·lúrgic. La mare, una noia catalana de postguerra, no va poder estudiar i l’única manera que va tenir de sortir de casa dels pares va ser casar-se: “El tenia a mig escriure quan la Cris va patir el vessament i vaig pensar que no el podria reprendre. Però la situació que vivíem em va ajudar a donar-li el to dramàtic, contingut, emocionant, sense falsa poesia, dels capítols finals. Durant el dia acabava El barri de la Plata i, a la nit, començava Les cuques. Era tot molt intens.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.