Cultura

Connexió profunda

Najat El Hachmi presenta ‘Dilluns ens estimaran’, amb què va guanyar l’últim premi Nadal de novel·la i que narra la complexitat vital d’una dona immigrant

“M’ha anat bé escriure en castellà perquè ha beneficiat el text en català”, afirma l’autora
“Els marroquins van ser el primer ‘altre’, per això hi ha un racisme molt específic de l’extrema dreta”

Najat El Hachmi va néixer a Beni Sidel (Marroc) el 1979, en el si d’una família musulmana de llengua amaziga. Quan tenia vuit anys es va traslladar a Vic. Va estudiar filologia àrab a la Universitat de Barcelona, va ser mediadora cultural i, a Granollers, tècnica d’acollida abans de ser novel·lista, tasca que compagina amb la publicació d’articles a la premsa.

El 2004 va debutar amb Jo també soc catalana, una obra que parteix d’una pregunta del seu fill. Amb L’últim patriarca, la seva segona novel·la, va guanyar el 2008 el premi Ramon Llull i, també, el Prix Ulysse, a Còrsega. El 2011 va publicar La caçadora de cossos, el 2015 La filla estrangera, que va rebre el premi Sant Joan i el Ciutat de Barcelona, el 2018 Mare de llet i mel i el 2019 l’assaig Sempre han parlat per nosaltres. A més, ha publicat relats a diverses antologies.

Amb la primera obra que ha escrit en castellà (tot i que tota la seva obra ha estat traduïda a una desena de llengües, inclòs el castellà), El lunes nos querrán, va guanyar el darrer premi Nadal. El publica Destino, com també la traducció catalana, feta per ella mateixa. “M’ha anat bé escriure en castellà perquè ha beneficiat el text en català, m’ha servit per corregir tics, manies i automatismes que tinc i no n’era conscient. En castellà fa molts anys que escric articles”, explica.

La novel·la s’inicia a finals de la dècada dels anys vuitanta, a “la perifèria de la perifèria barcelonina”. La protagonista és la Naíma, una adolescent que escriu llistes de bons propòsits, tot el que pensa fer perquè, a partir de dilluns –l’inici simbòlic i reiteratiu que ha de marcar el canvi a la seva vida–, es converteixi en una noia “bona i submisa, que agradarà a tothom i tothom estimarà”.

És una bona estudiant que s’esforça en el dia a dia per aprimar-se, per plantejar-se nous reptes i per trencar esquemes culturals i socials seguint els passos d’una noia dos anys més gran, filla d’una família més moderna –estudia perruqueria, té carnet de conduir, gairebé no menja per estar prima, decideix triar parella i no acceptar que li la imposin...–, i que serà la seva gran amiga al llarg d’una vida en què totes dues tindran fills –amb una conciliació familiar impossible– i hauran de combatre la violència de gènere, la discriminació laboral –per origen i per ser dones– i el prejudicis culturals i religiosos que les assetgen encara que siguin catalanes de ple dret.

La Naíma, però, aconseguirà ser escriptora i explicarà aquesta relació incidint en els punts de crítica social i cultural a través d’un relat sensible i clar, narrat en segona persona perquè és una mena de llarga carta dirigida a la seva amiga. Un text que Naíma escriu per un motiu que el lector descobrirà al final de l’obra.

Una de les característiques de Dilluns ens estimaran és que Najat El Hachmi aplica una cossificació inversa, es podria dir, utilitzant “el cos com a espai de conflicte en una indagació per descobrir la influència que tenen en la intimitat individual els models socials, polítics i estètics”. Les dues protagonistes fan seu el model de dona occidental com a alternativa al que imposa la seva comunitat.

Najat El Hachmi, al llarg de tota la seva obra, ha mantingut un compromís feminista. “Soc d’una generació en què pensàvem que el discurs feminista estava superat... imagina’t quin miratge! Ara hi ha una reacció a tot el món en contra de les dones”, es lamenta.

I també combat la discriminació i la xenofòbia. Plantar cara a l’opressió que encara domina la majoria de dones musulmanes no és senzill. “Quan escric sobre aquests tabús, les mans em tremolen, teclejo amb por de ser castigada, un cop més, per trencar el silenci que em van imposar des de petita”, admet l’autora.

El barri on viu la protagonista és angoixant, com una gàbia dins d’una altra i una altra... La dels dubtes, ànsies i complexos de les adolescents, la de la cultura pròpia i les seves moltes restriccions, la de la marginació, la de ser dones... Un barri d’edificis alts amb finestres des d’on les vigilen, si duen el mocador al cap, si van soles sense permís, si parlen amb qualsevol home...

“És una gàbia que han construït persones que són molt importants per a tu, les que més t’estimes, els pares, la família, i aquesta és la dificultat més gran a l’hora de plantar cara; primer has de prendre consciència que t’estan perjudicant, que estan sent injustos amb tu, que t’inculquen uns valors que et provocaran molt de patiment; i després cal decidir què fas i com t’hi enfrontes, és difícil i molt dolorós”, explica El Hachmi.

La Naíma es refugia de l’entorn opressiu llegint, “perquè li ofereix l’esperança que hi hagi altres maneres de viure, és com una finestra cap a altres mons”, explica l’autora, unes finestres que contrasten amb les dels edificis plens d’espietes. Aquesta vocació literària la durà, molts anys després, a escriure la llarga carta que dirigeix a la seva amiga.

Una història intensa d’amistat, plena de reflexions sobre tot de grans temes que venen de lluny i que, per desgràcia, sembla que encara estan ben ancorats en la nostra societat. “Com un cop li vaig sentir dir a Jaume Cabré, jo porto al damunt la novel·la i li vaig donant voltes molt de temps, i va creixent com una bola que s’alimenta de la vida que m’envolta, amb la imaginació, que és el múscul que t’ajuda a articular la narració.”

Tot i haver-la imaginat i treballat durant molt de temps, la sensació que sovint té un cop l’enllesteix és que “no s’assembla al que havia previst; ni millor, ni pitjor, és diferent, com passa a la vida, que una cosa és el que penses i una altra és el que fas”.

A més de la crítica des de dins, també n’hi ha des de fora del col·lectiu. “El racisme contra els moros té un origen molt concret, el protectorat que va fer Espanya al Marroc i la participació de soldats marroquins en la Guerra Civil; i que, aquí, els primers immigrants d’un altre continent van ser marroquins, van ser el primer altre, per això hi ha un racisme molt específic que utilitza l’extrema dreta”, desacomplexada i en plena expansió, com s’ha demostrat en les darreres eleccions.

Najat El Hachmi llegeix de tot, però el seu espai mental lúdic el nodreix de “disciplines que no tenen a veure” amb ella. “Ara estic llegint un assaig que és una anàlisi freudomarxista del narcisisme en l’art contemporani”, comenta rient. Té clar que “connectar amb una altra persona no és fàcil i, d’una manera profunda, passa ben poc; en canvi, entre autor i lector es pot connectar i de manera profunda amb algú que no coneixes i que està a l’altra punta del món.” Per això no té cap interès a escriure ni llegir obres superficials, sempre aspira a assolir una connexió profunda.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.