Cultura

Margarit pica paret

Desapareix als 82 anys, víctima d’un càncer, el poeta de la Segarra Joan Margarit, un dels escriptors més llegits de la nova literatura catalana i mestre d’arquitectes

Joan Margarit ha bastit una obra des dels anys seixanta, revisada a fons sense pietat
Margarit és i serà un dels poetes més llegits i estimats del nostre panorama

Era a una sessió de fotos amb el Xarim Aresté i amb la Canon del Gerard Quintana quan una trucada del diari m’informava de la mort del poeta Joan Margarit, vell amic des de començament dels vuitanta i mestre per a molts de nosaltres. Guia generós, però sempre des de la paraula. Margarit t’ajudava a perfilar un poema i treure-li incorreccions, però mai t’obria portes perquè sabia que el nostre ofici era dur i no valien recomanacions. Jo sempre havia pensat que el seu origen, en un feréstec poble de la Segarra, havia estat un incentiu per a un home que es va moure en la poesia de tocar de peus a terra i el càlcul d’estructures a l’arquitectura. No hem d’oblidar que el poeta va ser durant anys mestre d’arquitectes i cada cop que hi havia un enfonsament a la ciutat, la seva empresa hi acudia, fos en un túnel, el forat del Carmel o les aigües d’un edifici del Coll, on me’l vaig trobar un dia amb el casc entre obrers, enginyers i geòlegs. Alguns poemes dels seus llibres més notables parlaven d’això. I quan es va jubilar el primer que em va dir és que ja no hauria de témer mai més trucades de matinada perquè un dels seus edifici s’havia enfonsat amb morts.

Gerard Quintana, que ha estat gairebé tan insultat pel seu premi Ramon Llull com ho havia estat el Joan quan va rebre el Cervantes, immediatament va citar el poema Els morts, que el Joan sempre recitava posant èmfasi i picant la paret: “Els tres cops dels palmells damunt del mur: / Un, dos, tres: pica paret. / Ens llancem endavant mentre ressonen / i ens aturem mirant l’esquena de la Mort, / que es gira molt de pressa per sorprendre / els qui es mouen encara amb l’embranzida / i els fa fora per sempre d’aquest joc.”

La interpretació d’un poema de tantes lectures ja serviria per omplir aquest obituari, però l’única conclusió és la tristesa. Durant les últimes setmanes i mesos des que se li va declarar el càncer que ha posat fi a la seva vida, vaig parlar amb el Joan en diferents ocasions. Li trucava al matí perquè a la tarda es quedava sense forces i amb la gola seca a causa dels tractaments. Un matí em va dir amb sorna que anava cap al pòquer: “Què vols que faci ja? Tinc els tres asos, quasi 83 anys, el càncer que no em deixa i la possibilitat del coronavirus. Tot té un final i el meu sembla ja decidit.” Vaig continuar provant de trobar-lo, però va deixar de respondre. Fa aproximadament una setmana em va trucar ell per dir-me, amb veu d’ultratomba, que el quart tractament també havia fracassat i que li quedaven poques coses a fer. Eren més de les sis de la tarda i tenia ganes de parlar. Amb prou feines es podia passejar pel passadís de casa, però estava molt content perquè havia pogut enllestir un últim poemari i el seu editor Josep Lluch –al qual apreciava– l’havia rebut. Quan es va fatigar, suposo que també pels meus intents infructuosos de donar-li ànims, va dir que esperava poder-me tornar a trucar.

Enrere queden infinitat de recitals plegats, viatges a ciutats insospitades i, sobretot, converses que podien ser indistintament sobre aspectes de l’arquitectura que m’interessaven, sobre el jazz clàssic i, sobretot, sobre les formes poètiques que l’apassionaven. Caminant pel carrer, mirava unes casetes baixes de Gràcia i les col·locava per davant dels palaus i el luxe. Li agradava l’austeritat i la senzillesa. En arquitectura, en música i també en poesia, de la qual demanava que fos intel·ligible. “Si vostè no ho entén és que no funciona”, contestava en el moment del torn de preguntes als recitals. Una vegada va venir al meu pis del Raspall i em va renyar pels milers de llibres a les parets, no tant pel pes que el feia perillar sinó pel fet de tenir-ne tants: “Mira els savis de l’antiguitat, es movien amb els llibres que caben en un bagul.” Costava força dur-li la contrària perquè segurament tenia raó, però molts de nosaltres som com les iaies que acumulen menjar cada cop que algun polític fa un pet.

La seva obra és plena de poemes descartats per ell mateix: infinitat de llibres liquidats al cent per cent en antologies i sempre amb els últims a l’avantguarda. Entre els últims, un d’autobiogràfic en prosa, una antologia i una poètica, tots al Grup 62, que també té l’inèdit.

Des dels primers llibres publicats a començament dels anys seixanta, Margarit havia revisat profundament la seva obra mentre bastia amb un ribot sense contemplacions els nous poemes. De fet, en l’última antologia, Sense el dolor no hauríem estimat, reduïa a dos poemes vint anys d’obra. Respectava una mica més l’eix central, que s’inicia amb Estació de França (1999), publicat en una edició bilingüe a Hiperión de Madrid perquè no trobava interlocutors vàlids en l’edició d’aquí. El llibre va ser un gran èxit a tot el país i de gran projecció internacional. Seria el precedent de Joana, del 2002, poemari elegíac a la seva estimada filla i companya de l’estudi d’arquitectura, un llibre marcat pel dolor, amb moments que mostraven la destrucció que implica la vida: “Plovia amb deixadesa. / A les nou de la nit –dinou d’octubre– / la Joana arribava espantada al quiròfan / voltada per nosaltres, que ens quedàvem / a la saleta mal il·luminada de vora els ascensors. / Diu que ella, en un intent desesperat / de salvar-se, va dir t’estimo al metge...”

Tot i ser un poemari que podríem equiparar a la repercussió que va tenir Estimada Marta, de Miquel Martí i Pol, Joana no va tenir efectes terapèutics perquè el Joan es va desfer. En algunes de les gires que vam fer durant la primera dècada del segle, preferia quedar-se als hotels, corregia poemes nous i plorava per les filles mortes, pel pas del temps, pels records de la joventut, però també mantenia el crit d’esperança quan parlava dels altres fills, Mònica i Carles, de la seva dona Mariona Ribalta o del seu estimat soci Carles Buxadé. O pel trompetista Chet Baker i pels seus amics poetes Martí Pol, Pere Rovira, Jaume Pont, Sam Abrams o García Montero.

Joana va esperonar definitivament la seva obra fins a convertir-lo en el poeta més llegit i en molts sectors en el més admirat de la poesia catalana. La primera dècada del nou segle l’acaba amb tres llibres destacats: Càlcul d’estructures (2005), Casa de misericòrdia (2007) i Misteriosament feliç (2008). Margarit s’havia fet fort després de la pèrdua i es mostrava pletòric, com al poema epifànic Amor i supervivència: “Destruït el passat, sempre intentem / reconstruir-lo, com a un casalot. / Però no hi viu ningú. No hi ha ni la litúrgia / que té de matinada l’autopista. / Comprenc ja poques coses d’aquells dies. / Queden els resultats. Durs a vegades. / Una casa de nines i l’escalf / que ocultaven la teva soledat. / Ferides lletges sota benes blanques. / Camino sota llunes impecables / que van lluir en la teva infància, sento un ordre de contes d’adormir-te...”

Entre els poemaris de l’últim cicle de la seva obra, Es perd el senyal, publicat el 2012, resulta gairebé profètic. Té imatges on el dolor i l’amor formen un binomi devorador i devastador, com Primera nit a Forès, la seva residència estiuenca prop de la seva Sanaüja natal: “La casa abandonada quan va acabar la guerra. / Amb el vent assetjant per les finestres / i remors d’aus nocturnes a les teules, / no transmetia una pau de llar / en aquest món on cal tenir una casa. / L’emparança va ser aquells murs de pedra. / No quedava cap més record que el sutge / gelat envernissant la llar de foc. / Per tenir casa has de guanyar la guerra.”

Recordo quan me’l va llegir. Em convidava sovint a esmorzar en cafeteries o granges del voltant de Francesc Macià, per Sant Gervasi petit o prop de l’avinguda del Tibidabo, on deia que no li costava tant aparcar l’Audi. Demanava iogurts i pastes de xocolata. Un dia, mentre llegia un dels poemes, se’ns va acostar una noia que el va identificar. Ell em va presentar i li vam firmar una dedicatòria en un tovalló, a ella i a una de les cambreres cubanes, que ens va comparar amb Martí. No recordo el comentari, però no va ser amb el típic to burleta dels que freqüenten els del gènere sinó que va interpretar-ho com una victòria davant el silenci que habita majoritàriament les nostres vides. Una vegada, a casa, li vaig ensenyar els seus llibres vells i li vaig retreure que fos destructiu amb llibres que ens havien marcat tant. “Cal ser inflexible”, va sentenciar. Me’ls miro dedicats, alguns antics, mentre llegeixo el Poètica, que és encara novetat, i resulta revelador, un punt final que comporta el que és i serà Margarit a partir d’ara, un dels poetes més llegits i estimats del nostre panorama: “En el nostre univers, la complexitat –la vida– ve donada per la monumental combinatòria de partícules simples –elementals, les hem anomenat, amb un adjectiu més concís encara–. Avancem cap a alguna cosa que només acaba per ser-ho després d’una enorme quantitat de combinacions. Avancem cap al màxim de la pròpia complexitat, i això ha de deixar d’ocórrer tan sols amb la vellesa o la mort. Les persones a les quals la vida cansa en excés, per la seva pròpia debilitat o perquè els ha tocat una situació de partida molt dura i difícil, de vegades són proclius a buscar refugi en un descens d’aquesta complexitat, a buscar la senzillesa, una senzillesa que els va debilitant més encara, perquè la senzillesa només pot gaudir-se al final de la vida, com un retorn.”

Un poema inèdit: ‘La casa’

X.C

Proa publicarà en els pròxims mesos el nou poemari de Joan Margarit , Animal de bosc, ara ja pòstum. Entre molts altres llibres de Margarit –inclòs Per tenir casa cal guanyar la guerra, el seu llibre de memòries, on rememora la seva infància itinerant per Sanaüja, Rubí, Figueres, Girona i Barcelona–, Proa va publicar el maig passat el que fins ara era l’últim llibre del poeta, l’antologia personal Sense el dolor no hauríem estimat. Ahir es va avançar un dels poemes inèdits d’Animal de bosc, titulat La casa:

Ens protegeix i guarda el que hem sigut.

Allò que mai no trobarà ningú:

sostres on hem deixat mirades de dolor,

veus que han quedat, callades, en els murs.

La casa organitza el seu futur oblit.

De sobte, un corrent d’aire i una porta

que es tanca amb un cop sec com un avís.

Cadascú és casa seva, la que s’ha construït.

I que, al final, es buida.

En paraules seves

“Ara ens cal molta poesia”

Publiqem alguns fragments de diverses entrevistes realitzades a Joan Margarit al llarg dels anys, publicades al diari Avui, a la revista Presència durant la seva llarga etapa com a suplement dominical d’El Punt, i també a El Punt Avui.

“Sóc eclèctic, amb una obsessió per la llibertat personal que em porta a no lligar-me a cap moviment concret. Si una cosa no m’agrada, és ser soci de res.”

(Avui, 3 de maig del 1986)

“Jo procuro ser educat, ser cordial i no ofendre. Fins i tot sé dir mentides pietoses. Excepte en un territori, que és el de la poesia. Si algú ve a preguntar-me alguna cosa, s’ha d’arriscar a sentir el que penso.”

(Avui, 6 de gener del 1991)

“Fer poesia és una forma de viure. No és un ofici. El poeta manté una vida. I una vida està composta de l’ofici, de l’amor, del desamor, dels sentiments, de tot el que vulguis...”

(Avui, 27 d’agost del 1999)

“Per a mi la literatura i la vida han coincidit sempre. No concebo la literatura al marge de la vida, en poesia [...] Jo, escrigui en castellà o en català, he escrit sobre el meu interior i el que veia de fora passat per mi, no he canviat de temes ni res. Dit això, quan canvies de llengua poèticament canvies tota una estructura, i fas un altre poema. Quan faig els poemes en català i castellà alhora de fet estic fent dos poemes, d’alguna manera.”

(Avui, 23 de setembre del 2004)

“Ser vell no vol dir estar bé o malament. Es pot estar malament als trenta anys i molt bé als vuitanta. No és aquest el tema. Que al final et trobaràs molt malament, segur, però deixant això de banda, el cert és que fer-se vell és tenir molt més passat que futur. Doncs, bé: jo sóc vell. Ara, aquells poemes que rebutjo... No li sembla natural que, a mesura que vas fent alguna cosa, la facis millor? Jo sé que era més bon arquitecte als cinquanta anys que als trenta. És normal, doncs, que la mitjana de qualitat dels meus poemes hagi anat pujant. És per això que salvo pocs poemes d’aquella època [...] Però jo no rebutjo la joventut: el que rebutjo són molts dels poemes que vaig escriure durant aquells anys. Què més voldria, que fossin bons! Però un poema és només el que hi ha en un paper, no és cap altra cosa. Si jo ara pogués escriure tal com ho faig, podent tenir la visió de quan tenia trenta anys, li asseguro que els salvaria. Però si el que vaig escriure llavors ara no m’agrada, què vol que hi faci?”

(Presència, 29 d’abril del 2005)

“Per comunicar una emoció no has d’estar emocionat. És el que deia Voltaire. No cal plorar quan expliques que plores. Hi ha d’haver exercici d’allunyament. En poesia has de tenir uns camins interiors propis molt ben traçats en què els sentiments circulin amb llibertat per poder veure què hi ha en ells de veritat transmissible. [....] Una característica de la poesia és dir al màxim amb al mínim de recursos. I l’altra és l’exactitud.”

(Avui, 1 de novembre de 2006)

“A Barcelona hi he desenvolupat la meva activitat com a arquitecte i com a poeta, perquè he escrit molt als bars i cafès. Més que passejar per Barcelona, m’agrada seure en un lloc de Barcelona i veure com Barcelona passa per davant meu. [...]

He segut molts anys a la Rambla, al cafè de l’Òpera, en antics cafès que ja no hi són, al Glaciar, a l’Oro del Rin, al Vienès, al Tèrminus... Barcelona es va equivocar enderrocant-los i substituint-los per altres coses més modernes. Aquests grans cafès antics en ciutats com Roma o París no solament encara hi són, sinó que sempre han estat rendibles. [...]

Jo no enyoro res. La ciutat és una cosa viva. La virtut més important de la ciutat és la flexibilitat, que tot ho entoma, destruccions, creacions... La flexibilitat és allò potent de la gran ciutat, un poble petit no ho té. [...]

Jo Barcelona procuro no somiar-la. Me la miro intentant buscar la veritat.”

(El Punt Avui, 23 de setembre del 2010, com a pregoner de la Mercè)

“Ara més que mai ens cal molta poesia. Escrivint poesia, estic utilitzant un mètode de supervivència, i per això penso que els lectors em segueixen. En aquest sentit, s’estableix una relació molt estreta entre el lector i l’autor. [...] En tot cas, crec que tinc més dones lectores, perquè les dones tenen una intuïció més clara que els homes, sovint capficats en altres interessos més barroers.”

(El Punt Avui, 4 de novembre del 2017)



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.