Cultura

Retorn al passat

Enciclopèdia Catalana presenta ‘L’aigua que vols’, la tercera novel·la de Víctor García Tur, que va obtenir la darrera edició del premi Sant Jordi de novel·la

“No crec que l’extensió del conte el limiti ni l’allunyi de cap dels recursos de la novel·la”
“Trobava més estimulant escriure sobre un món de ficció que recordi Catalunya”

L’aigua que vols, de Víctor García Tur, va ser l’obra guanyadora del premi Sant Jordi 2020, que convoca Òmnium Cultural i edita conjuntament amb Fundació Enciclopèdia Catalana i que està dotat de 60.000 euros.

Nascut a Barcelona l’any 1981, García Tur ens ofereix una novel·la de més quatre-centes pàgines, plena de digressions, dominada pel diàleg i que exigeix la complicitat del lector. Fa alguns dies Màrius Serra explicava en xarxes que s’havia trobat amb les primeres pàgines que enganxaven. I ho deia amb doble sentit perquè la primera part és una mena de conjunt de poemes que parteix d’una enigmàtica sentència: “Tot anirà bé. Si la llengua s’acaba...” Aquestes pàgines donen idea d’un text que es pot llegir en paral·lel als últims anys del país. Li pregunto si des de bon començament tot anirà bé com una idea obsessiva del desgavell i em contesta: “Tot anirà bé? Sí, és una idea que ens obsessiona. Diria que a tothom li obsessiona la qüestió: la vida m’anirà bé o anirà a pitjor? Passen els anys, milloro o empitjoro? Soc optimista o pessimista? Visc en un país que progressa o recula? Som una espècie que evoluciona o ensopega amb la mateixa pedra?”

A partir d’aquí, L’aigua que vols ens introdueix en una història sobre la família, la identitat i la llengua ambientada al Quebec dels anys del referèndum per la independència. Amb sorna, i en l’epíleg, l’escriptor explica que “és la nota final a una novel·la situada al Quebec i escrita per una persona sense vinculació amb aquest país”. “Em consolo pensant que si Dan Brown fa anar un tren des d’Andorra la Vella fins a Oviedo, si William Gibson recrea el Park Güell més tòpic a Count Zero, si milers de novel·les transcorren a Barcelona sense que s’hi escolti una sola expressió catalana, jo hauria de poder agafar el Quebec i fer-ne una novel·la, sense por de caure en el clixé aquí, cometre alguna imprecisió allà... Sí? Cola? Consola? El cert és que des de l’independentisme català i des de l’activisme per la llengua sempre hem buscat realitats culturals amb les quals emmirallar-nos. El Quebec n’és una. Per a mi tenia tot el sentit del món traslladar uns personatges que conec bé –amb il·lusions i problemes que conec bé, deia– a un escenari que desconec de totes passades.”

Estructura circular

En el tram final del llibre, reprodueixen el comentari del jurat: “El guardonem perquè es tracta d’una obra amb estructura circular brillant, per la bona caracterització dels personatges, pel joc de símbols que enriqueixen l’univers narratiu, pel joc de veus i per l’aposta formal al servei d’un tema complex.” De fet, el Sant Jordi de Víctor García Tur corona una trajectòria en què tots els seus llibres, la majoria de narrativa breu: Twistanschauung (Empúries) va obtenir el premi Documenta del 2008; Els ocells (Empúries), el Marian Vayreda d’Olot del 2015; Els romanents (Empúries), el de novel·la curta Just Manuel Casero 2017 i El país dels cecs (Proa), el Mercè Rodoreda de contes del 2018. Li pregunto perquè ara es va presentar al premi Sant Jordi amb L’aigua que vols, un novel·lot, una novel·la monumental, i quina diferència hi ha entre el conte i un text d’aquestes característiques, més enllà de l’extensió? També si el fet d’haver guanyat alguns dels premis de contes més importants del país, des del 2009 el situa en la tradició de la narrativa breu del país: “No crec que l’extensió del conte el limiti ni l’allunyi de cap dels recursos de la novel·la, però amb un text llarg és més fàcil jugar amb l’estructura, els canvis de to i de punt de vista. Amb una novel·la pots dedicar un temps (unes pàgines) a acostumar el lector a un estil i, més endavant, deixar de banda aquest estil i reprendre la trama amb un de diferent.” També li pregunto si la novel·la es podria comparar en alguns moments amb la celebrada El país de l’aigua, de Graham Swift, però no la coneix, tot i que comparteix aquesta necessitat de retorn, en aquest cas dins una família disfuncional en la darrera dècada del segle passat en una reflexió sobre les relacions familiars, la pèrdua i la llengua que desapareix dins una trama on el setanta-sisè aniversari de la Marie Tremblaypierre reuneix la seva descendència al costat d’un llac.

En la nota final del llibre, García Tur afirma que no manté cap lligam amb la realitat quebequesa: “A la nota final explico que no hi mantinc cap lligam i, en certa manera, m’excuso per escriure sobre una realitat que desconec. Val a dir que tampoc no conec la realitat catalana a la perfecció (qui podria?) i que en tot cas trobava més estimulant escriure sobre un món de ficció (sens dubte és un Quebec imaginari) que recordi vagament Catalunya, amb tensions similars, però que no permeti que el lector català s’hi emmiralli del tot.”

El teatre i el cinema

El joc de miralls és, sens dubte, un altre dels al·licients d’una novel·la que flueix com una obra teatral. marcada pels diàlegs protagonistes o un film, on els quatre fills de la protagonista ensenyaran les seves diferències polítiques i personals al llarg del text. Li comento si és l’exercici dels diàlegs el que manté i fa vibrar la trama amb els personatges i que equilibra la narració i les descripcions. García Tur em respon que “la novel·la es decanta cap al diàleg”. “Vol ser parlada, dialogada, per recordar el teatre. Per descomptat hi ha descripció i passatges més reflexius, però és una novel·la principalment teatral perquè una de les protagonistes és dramaturga i ha viscut envoltada d’actors. L’aigua que vols s’inspira remotament en el Somni d’una nit d’estiu shakespearià (la trama amorosa i el món dels éssers fantàstics) i el Peter’s Friends de Kenneth Branagh (la festa per reprendre el contacte amb els amics, la proximitat de la mort).”

En un dels aclariments del llibre argumenta: “Ha escrit un Vicky Cristina Barcelona a la quebequesa i potser ofenc la intel·ligència o l’orgull local d’algú. No tornarà a passar. Aprenc dels errors. El llibre que tot just ultimo, Bildungsrobot, és d’ambientació futurista i aquest futur no l’importunaran ni catalans ni quebequesos.” Quan li demano que m’ho confirmi, diu: “És una broma dolenta per dir que m’he apropat a un país a través dels seus clixés culturals i geogràfics, amb total desconeixement de la situació d’allà.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.