El cos de la dona com a camp de batalla

Encara hi ha algú al bosc com una amenaça: el trauma persistent d’unes dones que van ser violades a la guerra dels Balcans ressonant-hi tantes altres, innumerables, que ho han estat abans i després, fins ara mateix. També les que ho seran si, com podem témer, el cos de les dones continua sent un camp de batalla: un territori conquistat a l’enemic que així és violentat, abusat, humiliat. També allà on dipositar la llavor de l’odi amb els fills i les filles nascuts de tal violència, portadors innocents del dolor.

Entre 25.000 i 50.000 dones (impossible precisar-ho, perquè moltes víctimes són mortes o, desemparades, han callat) van ser violades en aquella guerra que va esclatar a Europa a finals del segle XX: la majoria bosnianes musulmanes, però també croates, sèrbies i gitanes. Oficialment, no consten ni cent persones nascudes d’aquelles violacions, però n’hi ha més. El trauma, la por a l’estigma, les han amagades. D’altres van ser rebutjades i, adoptades, no van saber dels seus orígens fins a fer-se grans. Tanmateix, entre elles n’hi ha que, com una llum en la tenebra, han accedit a la maduresa quan han volgut saber més i han començat a lluitar perquè es faci justícia a les seves mares biològiques, tant les que se’n van fer càrrec com les que no van ser-ne capaces.

Com possiblement saben, Encara hi ha algú al bosc és el títol d’un projecte que, en contra de l’oblit de les dones violades en la guerra dels Balcans, impulsa el col·lectiu Cultura i Conflicte, que reuneix periodistes, dramaturgs, directors d’escena, realitzadors audiovisuals, actors, músics i fotògrafs. La cultura per abordar el conflicte i posar en qüestió com es transmeten els fets i, així doncs, els oblits, els forats, els silencis. Un exercici que no sembla aliè a aquella idea de Walter Benjamin, “tot document de cultura a la vegada ho és de la barbàrie”, de manera que s’ha d’interpretar, interrogar i buscar per trobar-hi les empremtes que, esborrades per la història oficial, són portadores de la memòria dels vençuts.

El projecte consta: d’un documental, dirigit per Erol Ileri i Teresa Turiera-Puigbó, periodista que va cobrir la guerra de Bòsnia; d’un muntatge teatral que, amb dramatúrgia d’Anna Maria Ricart i direcció de Joan Arqué, va estrenar-se en el festival Temporada Alta i s’ha representat al TNC durant les primeres setmanes d’aquest 2021, i d’una instal·lació amb fotografies d’Oriol Casanovas que s’ha exposat al centre cultural La Mercè de Girona i l’ex-presó Model i que, des de demà i fins a diumenge vinent, podrà visitar-se a l’auditori Caputxins, de Figueres –on divendres, 26 de febrer, es representarà el muntatge al Teatre El Jardí, com a indici que Encara hi ha algú al bosc anirà circulant en els diferents formats, tenint present que el documental, després de ser emès per Sense Ficció, està disponible a TV3 a la carta.

El documental recull el testimoni d’unes dones violades i dels fills d’unes altres, i també vol fer constar que hi ha violadors que segueixen negant-ho. És més que interessant observar com les persones es converteixen en personatges teatrals (a través d’uns intèrprets entregats: Ariadna Gil, Montse Esteve, Judit Farrés, Magda Puig, Òscar Múñoz, Erol Ileri –també actor– i el músic Pep Pascual) i, així, la realitat en representació. La força i l’honestedat del muntatge tenen a veure amb el respecte cap a les víctimes i la reflexió de com representar aquell horror: com no aprofitar-se del dolor aliè fent un espectacle banal o que emfatitzi la càrrega dramàtica? El dolor hi és, però també la potència de la vida que a vegades esclata a l’escenari. No només cal buscar l’emoció, sinó també la reflexió. Què passava a Bòsnia el 1992 mentre aquí molts festejàvem aquell gol cèlebre de Koeman? Què fem ara mentre ignorem tants horrors? Es pot pensar que aquesta consciència momentània no serveix de res. El nihilisme encara menys.