Música

JUDIT NEDDERMANN

CANTANT I COMPOSITORA

“No vull que es polititzi res del que faig”

L’única por que tenia era que pensessin que soc una desagraïda per canviar de llengua. Per això volia tenir molta cura de com ho feia
Alejandro Sanz m’ha donat la seva opinió sobre les cançons, però no ha pres cap decisió. En general tinc bastant clar el que vull

“Qué te importa si lo digo así, si t’ho dic així, si eu falo assim. Lo importante es que el corazón, és que el teu cor, que o coraçao sente, senti, sienta que la verdad está detrás y que yo entiendo más allá de tus palabras, que a verdade é dentro, dentro dos teus olhos.” Amb aquesta declaració d’intencions poliglota s’obre Canta, la primera cançó d’Aire, el quart disc –o cinquè, si es compta Present (2019), l’àlbum nadalenc compartit amb la seva germana Meritxell– de la cantant maresmenca Judit Neddermann , una de les millors veus de la seva generació. Aire, un disc gravat ara fa un any que la pandèmia ha mantingut confinat fins ara, es presenta com el seu primer disc en castellà –tot i que sempre ha cantat tant en aquesta llengua com en portuguès-brasiler– i el primer també publicat per la multinacional Universal, aliada amb Música Global. Són algunes de les portes que li ha obert el fet que Alejandro Sanz l’hagi “apadrinat”, des que la va convidar a cantar amb ell un duet bilingüe (Este segundo) a l’àlbum #Eldisco del 2019. Judit Neddermann obrirà la gira d’Aire el 26 de març a l’Auditori de Girona, dins del festival Strenes, i l’endemà actuarà a la sala Barts, en el marc del Guitar BCN, acompanyada per sis músics –inclosos els germans Arnau i Pau Figueres, bateria i guitarra, el primer també productor d’Aire i el segon, dels dos discos anteriors–, més Meritxell Neddermann (teclats) i Carlos Monfort (veu, guitarra, violí) com a convidats.

Potser ara l’estan descobrint a la resta de l’Estat, però aquí té ja una llarga carrera de més d’una dècada, molt semblant a la de Sílvia Pérez Cruz, sobretot pel que fa a la gran varietat de projectes en què s’ha embarcat.
Sí, és cert que totes dues hem treballat amb molta gent diferent. Per a mi la Sílvia sempre ha estat un referent, des que jo estava al Taller de Músics –on va ser professora meva durant un any–, justament per com ha desenvolupat la seva trajectòria musical, sense cap por d’assumir reptes i endinsar-se en diferents projectes i estils. Jo vaig començar amb un grup de música jamaicana com The Gramophone Allstars i després vaig estar treballant també amb Coetus –una proposta que em va fer la mateixa Sílvia quan ella va deixar el grup– sense haver cantat mai música folk abans. Per a mi va ser molt inspirador descobrir el folklore de la resta de la península.
També amb Sílvia Pérez van coincidir en el primer disc de Clara Peya, ‘Declaracions’ (2009). A les dues se les pot trobar en àmbits ben diversos, en el seu cas actualitzant els ‘lieder’ de Schubert amb el Quartet Brossa o transformant els contes de Pere Calders en cançons. Tanta varietat no pot acabar sent perjudicial per definir un estil propi?
No, al contrari. Jo crec que més aviat totes aquestes experiències m’han acabat donant una visió més àmplia de la música per poder enfocar millor el meu propi projecte. Potser el meu primer disc, Tot el que he vist (2014), sona més folk, però en tots els altres he jugat amb diferents estils i sonoritats i he anat incorporant cada cop més coses al meu bagatge musical, per exemple, la música brasilera.
Quan obre el disc amb la dient a l’oient que no importa l’idioma en què canta, és una prevenció o un advertiment de cara al públic que encara no la coneix?
Més aviat de cara al públic que ja em coneix i em segueix. I no vaig fer-ho per por de tenir una resposta negativa. L’única por que tenia era que pensessin que soc una desagraïda per canviar de llengua. Per això volia tenir molta cura, perquè no s’interpretés de manera errònia.
De fet, aquest no és realment el seu ‘primer disc en castellà’, perquè ja havia gravat cançons en aquest idioma i perquè en aquest disc també hi ha un parell de temes en català.
En tot cas, és el disc en què hi ha més predomini de cançons en castellà i, a més, la gran diferència és que són composicions meves. Va ser Alejandro Sanz qui em va animar a compondre en castellà, quan li vaig dir que no ho havia fet mai. Ell em contestar: “Prova-ho, potser et sorprèn.”. Vaig començar a provar coses amb la guitarra i va sortir un dels temes del disc, Borro mi nombre. Em va sortir d’una manera tan orgànica i directa que em va animar a continuar component altres temes. És curiós perquè en castellà em surten temes més senzills i directes en l’aspecte melòdic, mentre que quan ho faig en català tendeixo a fer muntanyes russes, com a Jo et canto a tu, el tema que dediquem amb la meva germana Meritxell a la nostra mare. No sabria dir per què es produeix aquesta diferència entre llengües, és una cosa que he observat a posteriori.
Tornant a Alejandro Sanz, no ha rebut crítiques, venint del món ‘indie’, per haver tractat amb un músic tan popular?
Cap ni una, al contrari: tothom m’ha felicitat per haver pogut treballar amb ell. És una persona molt respectada en el món de la música i ha estat tot un referent a l’hora d’integrar el flamenc i la música llatina dins del pop. Moltes de les seves cançons em semblen autèntiques perles i l’admiro molt com a músic. En el meu disc no ha pres cap decisió musical, però m’ha donat la seva opinió, que valoro molt. En general, però, tinc bastant clar el que vull, i si veig que una cosa no funciona, no hi dono mil voltes.
Vostè va néixer el 1991, el mateix any que Alejandro Sanz va publicar el seu primer disc i que Sopa de Cabra van començar a rebre pedrades als escenaris, acusats per alguns de traïdors, en part per haver anunciat que publicarien un disc en castellà. Alguna cosa ha canviat, no?
En el meu cas puc dir que tot està fluint molt bé, sense problemes. I n’estic molt agraïda, perquè aquesta és justament la meva reivindicació com a artista. Per damunt de tot, soc músic i el que vull és expressar-me i emocionar. I això es pot fer en qualsevol llengua.
El que no té gaire lògica és que a l’Estat espanyol s’escolti sense problemes molta música anglosaxona i en canvi no circuli més la música cantada en català, euskera i gallec.
Si pogués fer una carta als Reis, això seria justament el que demanaria: que el català, l’euskera i el gallec, que són llengües precioses, fluïssin per tot arreu, també a nivell internacional, de manera natural. En aquest sentit, crec que és molt remarcable que un artista amb la projecció d’Alejandro Sanz em convidés a cantar en català en el seu últim disc. Ell m’ho va proposar perquè m’havia escoltat en català i li recordava la lleugeresa i subtilitat de la música brasilera. Per a mi va ser increïble poder fer amb ell una cançó que mesclés català i castellà, com a repte artístic i també perquè ha estat una gran oportunitat que m’ha obert moltes portes. Amb ell vaig actuar a Barcelona, Elx i Santiago de Compostel·la.
Per a una artista acostumada a fer 70 o 80 actuacions a l’any, suposo que el 2020 va ser un any molt traumàtic, no?
Realment, l’any passat vaig poder fer molt menys concerts, potser una dotzena a l’estiu i després uns quants a la tardor i també alguns per Nadal amb la meva germana. És cert que he treballat molt, perquè tinc molt clar que, a nivell artístic, on soc més feliç és a l’escenari, tot i que també m’agrada molt l’estudi. Cada vegada tinc més clar que he triat un ofici que m’encanta. També hi ha hagut moments molt durs, sobretot l’últim any, justament perquè no podíem treballar com sempre, però ho hem anat trampejant.
Quan va tancar la gira de ‘Nua’ a Girona, l’octubre del 2019, el país estava revoltat contra la sentència del procés. Com ha viscut aquests temps convulsos?
M’he concentrat en la música i en l’art, perquè sento que és allò en què més puc aportar coses. A partir d’aquí, que cadascú voti el que li sembli.
En tot cas, quan va gravar ‘No volem més cops’ més d’un hi va veure una posició independentista.
Sí, suposo, però tot i que la cançó està en part inspirada en la violència policial de l’1 d’Octubre, també volia denunciar altres casos, d’una manera més àmplia. El missatge que volia fer arribar a la classe política és que aquesta no és manera de tractar la ciutadania. Jo em sento lliure i el meu terreny és el món. Per això no vull que es polititzi res del que faig, perquè no és política, és música, és art. I en les lletres de les cançons d’aquest disc parlo d’altres coses, de l’empoderament interior, de les emocions i de com poder viure en un món on tot van ràpid, al mig del qual la meva música intenta ser un espai de calma. Jo no tinc energia per estar tot el dia a Twitter atacant altra gent, perquè la dedico íntegrament a la música, que em fa sentir més tranquil·la i m’omple molt més.
Com va anar el ‘fraternal’ canvi de productor, d’en Pau a l’Arnau Figueres?
De fet, l’Arnau ja feia mig any que havia entrat com a bateria a la banda, quan va ser el mateix Pau qui me’l va descobrir i em va suggerir que treballés amb ell. Jo sabia que volia fer un disc, però no en tenia l’esquelet i treballar amb l’Arnau va ser molt inspirador per trobar la sonoritat de cada cançó. En realitat, aquest disc sona molt despullat, orgànic i acústic, gairebé sense electrònica. Poc comercial, en definitiva. El vam gravar el gener del 2020, durant tot un mes, a l’estudi Panorama 1526 de Vilafant (Alt Empordà). Hi vam poder treballar amb molta calma i per això crec que el disc sona tan serè. Això ho haig d’agrair a Universal.
Avantatges de treballar amb els mitjans d’una multinacional, suposo.
Sí. I la cirereta del pastís va ser poder anar amb l’Arnau a masteritzar el disc als Abbey Road de Londres, uns estudis mítics on, per contra, em vaig sentir com a casa, simplement perquè és un lloc on es fa música.
En què ha notat més el pas a Universal?
Suposo que ara tinc més difusió i visibilitat. Però sobretot he descobert una altra manera de treballar, amb un equip més ampli, per exemple en temes de disseny i estilisme. A pesar d’això, com que estic acostumada a fer-ho tot jo, continuo controlant força tot el procés.
A ‘Vicio’, d’una manera delicada però poderosa, diu a algú coses com ara “«Cállate la boca»” i “«Fuera de mi cama»”...
És que estava molt enfadada!
Vol dir que està basada en fets reals?
Tot és vivencial. Tot el que surt en el disc m’ha passat. Qui sigui que visqui amb mi té moltes possibilitats de sortir en una cançó meva.
Potser el que no hi ha gaire són cançons d’amor romàntic, com les que agraden tan poc a la seva amiga Clara Peya.
També n’hi ha alguna, com ara Siento que vuela, que parla justament del que sents quan estàs descobrint l’altra persona. Però també hi ha altres tipus d’amor, com el que sento per la meva mare o el que puc sentir per un moment molt feliç, com el que reflecteix Baracoa, quan vaig estar a Cuba amb dues amigues.
Recentment, també s’ha estrenat a la Biblioteca de Catalunya l’obra de teatre basada en la novel·la ‘Jo canto i la muntanya balla’, d’Irene Solà, per a la qual ha compost tota la música.
Sí, incloses dues cançons. És un projecte que vaig poder tirar endavant justament perquè l’any passat vaig tenir més temps disponible per la manca de concerts. Em va encantar la novel·la de Solà i ha estat una experiència molt enriquidora, que espero que no sigui l’última en el món teatral. Espero que em cridin...


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona
música

Twenty One Pilots actuaran al Palau Sant Jordi l’abril vinent

Barcelona
ART

Estudien si la part superior del mosaic de la Casa Navàs també és de Joaquim Mir

REUS
art

Mor Richard Serra, l’escultor monumental

barcelona