Porcel sempre jove

La majoria dels escriptors passen una quarantena després de la mort –també durant grans períodes de la seva vida– que només se supera si el temps rescata alguns dels seus títols. Els lectors fidels de Baltasar Porcel enyorem l’ambició i força de les seves novel·les, com ara Cavalls cap a la fosca, Les primaveres i les tardors o l’extraordinària L’emperador o l’ull del vent, que fa vint anys ens va fer cavalcar i visitar els desastres de les guerres napoleòniques. Dotze anys després de la seva desaparició, el periodista i narrador Sergio Vila-Sanjuán el rescata a El jove Porcel (Edicions 62), subtitulada Una ascensió literària a la Barcelona dels anys seixanta. És un assaig biogràfic ben documentat, amb un grapat de fotografies familiars i de referències, que fan la lectura encara més agradable. Quan li pregunto a Vila-Sanjuán sobre la invisibilitat de Porcel, no dubta: “Amb Porcel està passant una mica el que passa amb gairebé tots els grans escriptors, que després de la seva mort passen una etapa de purgatori. Si és el cas, a més, hi ha un tema de sintonia amb l’època. Ell és un escriptor format en els anys de l’existencialisme, la seva obra aborda les grans preguntes de l’ésser humà: la vida i la mort, la lluita per l’existència, mentre que l’època actual és líquida i relativista, suposadament va per una altra banda. Però els seus són valors que reapareixen cíclicament. I, al costat del valor objectiu de la seva prosa, Porcel va ser un dels primers autors peninsulars amb una visió global: mentre altres escriptors se circumscrivien a les referències culturals europees, ell també recorre Àfrica, viatja pel Pacífic i s’impregna de la cultura xinesa. La seva obra conté elements de valor per mantenir-se viva i reaparèixer amb força en les pròximes dècades.”

La iniciació de l’escriptor mallorquí capta el protagonisme del llibre. I no ho és per casualitat: “El període del 1960 al 1973 és el més desconegut i alhora més literari. La seva trajectòria en aquests anys és com una d’aquestes novel·les franceses del segle XIX, de Balzac, Stendhal o de Dumas, que tant li agradaven. Porcel ve de Palma a Barcelona sense diners i embarcat en un amor clandestí, s’obre pas a la ciutat, aconsegueix que figures molt influents l’apadrinin, també es fa algun enemic. A la fi de la dècada ha aconseguit consagrar-se com a escriptor de referència, a Catalunya i a Espanya, i troba un nou amor, que serà el definitiu. Es tanca el cicle.”

Vila-Sanjuán sintetitza que Porcel, encara que és autodidacte, posseeix una cultura clàssica àmplia, des dels presocràtics que tant li agradava citar a Chateaubriand o Tolstoi. Però alhora, en el pla literari, està atent a totes les novetats que li arriben: del boom sud-americà, en plena efervescència, a la novel·la policíaca: “No oblidem que treballa a Planeta. En el camp social, és un bon analista de la situació catalana del moment i dels dilemes dels anys del final del franquisme, coneix a tothom en aquest àmbit. Alhora assisteix com a testimoni directe als canvis que s’estan produint en el món. Combina coneixements diferents, l’atenció al més clàssic i al més modern, i això fa d’ell una firma cotitzada. Com a periodista crea una forma nova de fer entrevistes documentades i treballades i alhora incorpora en la seva estructura elements narratius i teatrals. És el nostre Tom Wolfe.”

Resulta rellevant el context dels revolucionaris seixanta en la gènesi de l’autor. Vila-Sanjuán considera que és apassionant veure com es capbussa en el remolí dels seixanta: “Hi ha una imatge impagable que recullo en el llibre: és amb Castellet a París veient el musical Hair; al final de l’obra els intèrprets conviden els espectadors a sumar-se a ells, nus, i l’últim que veu Castellet abans de sortir corrent és Porcel llevant-se els pantalons dirigint-se entusiasmat a l’escenari. Escriu sobre els hippies d’Eivissa, es desplaça a la Nova York dels Black Panthers i a la Califòrnia de la contracultura. I com a colofó, després de llargues gestions, viatja diverses setmanes a la Xina de la revolució cultural i es fa maoista, encara que després se’n distanciarà.”

La vessant literària i la periodística conflueixen sota la influència dels que considera els seus mestres, Villalonga, Cela i Pla, a més de la seva primera dona, l’escriptora Concha Alós: “Porcel confessa que ha après de Josep Pla a reciclar materials. Temes d’un llibre cobren nova vida en un altre llibre diferent. El seu periodisme té una base literària, i la seva narrativa incorpora elements històrics i de crònica. Difunts sota els ametllers en flor, que és la seva obra de consagració, amb què obté el premi Josep Pla el 1970, incorpora articles costumistes i expressionistes sobre la vida a Andratx que havia anat publicant a La Vanguardia. Porcel té, entre els 20 i els 30 anys, dues figures tutelars principals. Llorenç Villalonga ho és des del 1958 fins al 1964, quan es produeix una crisi perquè li critica La lluna i el cala Llamp. I aquest mateix any s’aproxima a Pla, amb qui mantindrà una relació intensa fins al 1968. La influència de les dues figures marca decisivament Porcel. Cal dir que ell s’impregna de tots dos, però també els ajuda a consolidar els seus respectius prestigis. Hi ha altres personatges que en aquesta època resulten decisius per a la seva trajectòria: Joan Triadú, que l’acull a l’arribar a Barcelona; l’editor Lara, el periodista Horaci Sáenz Guerrero, el crític Joaquim Molas... El jove Porcel exerceix un efecte magnètic sobre tots ells, homes molt diferents que li donen suport decisivament.”