Mirar el monstre

Borja Bagunyà (Barcelona, 1982) té les coses molt clares, per això s’ho qüestiona tot. És professor de literatura a la UB i, després de tres reculls de narracions molt lloats, debuta en novel·la amb Els angles morts (Periscopi), una obra que t’arrossega, però no com els ràpids d’un riu de muntanya, sinó més aviat com una extensa llengua de lava que, paradoxalment, refresca i tonifica. Demana una lectura reposada que, a base d’estímuls que l’autor sap mantenir, no decep.

Dues línies van coincidir en l’embrió de l’obra. “Vaig tornar a llegir Moby Dick, que havia llegit de jove, i ara sí que vaig entendre què fa Melville amb l’estructura. Agafa l’aventura clàssica i li injecta una quantitat d’informació que tensa l’aventura fins a gairebé fer-la explotar. I em va semblar fascinant, com el que fa Foster Wallace a La broma infinita. Em va fer veure la importància de l’excés. I això em va connectar amb una vella idea, la d’un bebè que neix mal format però amb una malformació sana. Normalment això no passa, perquè neixen morts o viuen poc temps. Però em vaig preguntar: «I si fos saludable?» Aleshores, la idea de natura esdevindria un problema d’estadística. Si un 1% dels éssers humans nasquessin amb cara de crispeta de carn però això fos perfectament saludable, el que trobem bell o natural o humà seria simplement una qüestió de proporció. Si el 50% de la humanitat fos de cada manera ens hauríem de plantejar si allò és una monstruositat o si ho som nosaltres”, teoritza l’autor.

Borja Bagunyà va voler partir de la hipòtesi d’un bebè monstruós i traslladar-ho a un artefacte novel·lesc que fos deformat, tensat, exagerat, estrafet. “Que la novel·la fos llegible, que hi hagués uns personatges i una història, però que de mica en mica, sense que es notés gaire, la novel·la s’anés deformant”, exposa.

El Morella és un professor d’universitat mediocre, amb ambicions però sense idees, que viu amb la Sesé, una ginecòloga que durant la guàrdia de la nit de Nadal farà néixer el nen deformat. Arriba a Barcelona l’Olof, fill del germà gran del Morella, que sempre ha estat per a ell un mirall convex insuportable.

“Els tres personatges representen tres discursos del saber. Les humanitats i l’acadèmia, que són un tipus de coneixement; la medicina, un altre, i l’Olof, que és un analògic, un poeta, un creador sense obra. I a aquestes tres maneres de pensar la veritat del món els vaig llançar el bebè, una tara que no han vist mai, i a veure què fa cadascun d’ells, de quina manera miren, aquests tres discursos.” “La convicció de la novel·la té a veure amb la idea que tota mirada és política”, concreta.

Pel que fa a la cuina d’escriptura ha mirat de donar sentit a totes les decisions tècniques. “Si faig servir la nota al peu o els parèntesis en cascada, vull tenir clar el perquè”, i no té a veure amb un simple joc estètic o lúdic.

Han estat sis anys de feina, traient el temps d’on ha pogut, com la majoria d’autors. Reescriu molt i no va partir d’una estructura gaire tancada, només alguns punts. Tot lligat amb la idea de deformació. “No volia que es recolzés gaire en la trama, que n’hi ha, però volia veure el que passava a nivell de llenguatge.” Un llenguatge ben travat, precís i alhora creatiu, sorprenent, amb una capacitat d’entomòleg pacient per fer una dissecció dels usos del llenguatge, i amb una intensitat alta d’idea.

“Les paraules també són objectes, coses; si fulleges el llibre sembla normal, però si t’hi acostes veus aquestes marques del llenguatge que provoquen l’estranyesa que volia mostrar, perquè em sembla interessant com a experiència lectora.”

“A mi el que m’orienta sempre és el tema. En les novel·les que admiro, t’adones que la primera frase, la decisió lèxica, sintàctica i estructural d’escena, està orientada sempre amb el tema.”

Es queixa que s’ha invertit el model universitari: ara ja no hi va qui té idees sobre les quals vol fer recerca, “s’ha implantat una lògica capitalista de producció en què cal fer punts” i, per tant, s’ha de fer recerca i abans cal trobar una idea. En format literari seria “com l’escriptor que vol guanyar un premi i busca una idea per novel·lar, en comptes d’escriure una obra i, si s’escau, ja buscarà un premi on encaixi”.

Borja Bagunyà busca el risc creatiu, anar més enllà de l’exercici lúdic impecable, acceptant la imperfecció, fins i tot la probabilitat de fracassar en l’intent. Aquest cop no ho ha aconseguit, fracassar. Haurà d’insistir, com diria Beckett. I ho farà, perquè ja està treballant en altres projectes, com ara un gruixut recull de contes.