“Som en un estat de benestar imaginari”

L’actual model de desenvolupament, basat encara en la idea de progrés que va promoure la il·lustració i convertit pel liberalisme econòmic en un procés il·limitat de producció, consum i creixement, avui dia ja no és possible.

Ni disposem dels recursos materials i energètics per mantenir-lo, ni podem afrontar amb la nostra millor tecnologia els canvis produïts a tots els nostres ecosistemes i a la regulació del clima sobre la terra. De fet, estem vivint ja en un planeta desconegut encara que no ens n’adonem. No podem veure els gasos atmosfèrics, el calor acumulat als oceans, la degradació del fitoplàncton marí, l’estat real de les selves o les espècies que desapareixen. El paper pal·liatiu que continua fent la vegetació i l’aigua dels oceans no ens permet de comprendre la profunditat dels canvis que s’han produït. El canvi climàtic sembla encara molt incipient perquè el seu motor resta amagat als nostres ulls, però la gran diferència és que a partir d’ara tot anirà molt més de pressa i tot serà més difícil de revertir.

Hem d’assumir aquesta realitat inexorable amb els menors costos humans possibles i evolucionar cap a un nou model promovent el coneixement i fent servir la ciència en la millor direcció. Hem de fer-ho ràpid perquè cada any que perdem es pot convertir en un segle de retard a controlar la situació. La nostra dificultat per comprendre el temps en què actuen molts processos naturals és també la que ens ha dut on som: al descontrol del clima i de la mateixa pandèmia de la Covid-19. El pitjor que podem fer es continuar dividits, cercant culpables de la situació i tornant a les velles històries de bons i dolents que tant ens agraden. Som tots en el mateix escenari. El coneixement acumulat de l’espècie ens ha permès de crear una tecnologia que no té precedents, però el cervell de cadascun de nosaltres, limitat per l’evolució genètica, no ens permet sempre d’utilitzar aquesta tecnologia en la direcció més adequada.

Des que vaig néixer, que només és un parpelleig a l’escala en què es mouen les coses al planeta, la població mundial s’ha multiplicat per quatre. Creix d’un milió de persones cada setmana i cada occidental consumeix mil vegades més que fa cinc mil anys. Cada dia produïm trenta milions de tones de residus. Amb l’agreujant que l’1,5% de la població controla el 90% de la riquesa.

No t’ho creguis, però hem de ser intel·ligents i racionalitzar els recursos i el malbaratament global. Hi ha massa perdedor per evitar la violència i estem esgotant literalment els recursos materials i energètics fòssils disponibles.

Sí, vivim en un miratge i no en un oasi permanent per mantenir el nostre model productiu de consum imparable. El sistema de liberalisme econòmic ens ha portat aquí. Som instal·lats en un estat de benestar imaginari.

Podem fer moltes coses individualment, però no serà prou per reduir les emissions del 8% o el 10% anual sense una estratègia internacional. Necessitem accions col·lectives per sobre del voluntarisme d’un sector de la població benintencionada. El deteriorament del clima i la pandèmia són conseqüència directa del creixement desmesurat i i del malbaratament dels recursos.

Refer les formes de consum i el creixement econòmic. Es pot promoure una economia verda per tal de tallar les emissions. Ningú ha volgut assumir l’excés de consum, que eliminarà o reduirà les condicions de vida sana. No és una pel·lícula apocalíptica, com m’has comentat, sinó la necessitat de construir uns missatges a través d’una imatge de futur digna amb l’esforç responsable de tots. Recuperar la vella idea del bé comú. Si iniciem una autèntica acció global disposarem de l’oportunitat d’evitar una evolució catastròfica com la que ens està passant.

És un intent d’encetar un debat per millorar la situació. No en té cap altra objectiu, tampoc l’econòmic. Ara o mai pretén explicar de forma senzilla cóm funciona el planeta, el clima i nosaltres mateixos com a sistemes complexos, a la llum de les darreres troballes de la ciència. Tenir aquests processos en compte ens permetrà de comprendre els problemes ambientals que ens amenacen i trobar alternatives a la nostra actual forma de viure. La terra i la vida han evolucionat juntes durant quatre mil milions d’anys i s’han acoblat mútuament com ho fan tants organismes amb el seu medi natural, però nosaltres no som més que uns espectadors nouvinguts a aquesta llarga pel·lícula de la Terra. El nostre món va evolucionar més del 99,9% del seu temps de vida sense la nostra presència, i nosaltres no vam participar en cap de les grans transformacions del planeta.

No és la intenció. Hem provocat grans daltabaixos d’una manera difícil de comprendre. El darrer és una transformació que no sabem fins on pot arribar ni si la podrem aturar, però que està ja comprometent el nostre futur més immediat. El llibre també ens vol recordar que tot està a les nostres mans, que no estem sotmesos als dictats de la política ni del sistema financer, que canviant la nostra forma de vida i els nostres objectius ho podem canviar tot, i que el més essencial de la vida ho duem tots a dins i no ho trobarem a cap dels mercats de felicitat.

Quan vaig enllestir els meus estudis de geologia el 1969 s’estava gestant una revolució a les ciències de la Terra, encara que tots nosaltres no en vam ser conscients fins a cinc anys després. Jo ja treballava d’ajudant a la nova Universitat Autònoma. Les noves idees sobre l’expansió dels fons oceànics i la tectònica de plaques ens van mostrar una altra manera de veure la Terra i van posar en evidència fins a quin punt els mateixos geòlegs desconeixíem la dinàmica i l’evolució del nostre planeta.

En aquesta època vaig tenir l’oportunitat de passar una temporada al Centre de Recerques Geodinàmiques de Thonon- les-Bains, prop de Ginebra, i veure de quina manera incorporaven els francesos a la seva feina els nous coneixements. Van ser les dades publicades al Llibre Blanc de la Gestió de la Natura als Països Catalans, que volia fer inventari de l’estat del nostre territori i en el qual va participar el nostre departament. Un temps en el qual vam començar a comprendre la complexitat de tot allò que vam passar a denominar “clima global” i la seva dificultat d’establir models fiables d’evolució a llarg termini. Durant el darrer terç del segle XX, que va coincidir amb la meva etapa docent, la transformació del territori va ser una constant a les nostres vides. El paisatge familiar canviava cada dia d’imatge i tot s’accelerava a un ritme endimoniat. El nostre país pretenia absorbir-ho tot per tal d’instal·lar-se en la modernitat després de tants anys d’autarquia. Els millors camps de conreu eren ocupats per industries transnacionals que aprofitaven el baix preu de la nostra mà d’obra i ens cedien amablement la seva pol·lució, i el turisme inundava la costa cada estiu com una ameba gegant que augmentava exponencialment la població. Creixíem amb urgències diàries i no existia planificació a llarg termini. Com es deia sovint a la universitat: l’únic permanent en aquest país és la provisionalitat.

La major part dels treballs de geologia ambiental ensenyaven les ferides d’un territori cada cop més degradat, un fenomen difícil de frenar degut a la pressió política, però també social. Els nivells d’alteració del sol i la contaminació de les aigües superficials i subterrànies començaven a plantejar greus problemes de salubritat. Aquesta realitat no es podia combatre amb accions correctores perquè nosaltres no podíem participar en la presa de decisions. Molts dels nostres treballs ambientals arribaven quan les decisions ja estaven preses. La prioritat era sempre el model econòmic i polític, que caminaven plegats.

Paral·lelament als problemes d’ordenació del territori, era cada cop més evident que estàvem provocant de forma accelerada l’esgotament dels recursos materials i energètics del planeta mitjançant un consum abusiu, així com una alteració dels mecanismes de regulació del clima que podien arribar a condicionar el futur de la nostra vida sobre el planeta. Però aquests problemes no formaven part de les preocupacions de la ciutadania degut a raons diverses. En primer lloc a la dificultat de comprendre el funcionament del nostre planeta i del sistema climàtic, també a la lenta evolució d’aquests canvis a les etapes inicials, però sobretot a la dificultat d’acceptar un fenomen que semblava comprometre el futur de l’economia i d’allò que vam passar a batejar com l’estat del benestar.

Per exemple, la manca d’una acció política internacional clara i unànime sobre la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, com demostraven, una rere l’altra, totes les cimeres sobre el clima, ens ha conduit finalment a una situació d’emergència climàtica, que està afectant greument el futur immediat. Entendre com funciona el clima és també comprendre la gravetat del problema i la urgència d’actuar. Aquest ha estat el motiu que m’ha impulsat a escriure Ara o mai. Explicar de forma senzilla cóm funciona el nostre planeta i com funciona el nostre cervell, per poder recuperar la consciencia de la nostra vulnerabilitat.

No podem seguir actuant al marge de totes lleis físiques i biològiques i hem de refer de nou el nostre encaix amb el medi natural. Com hem dit, aquesta realitat inexorable ha de tenir el mínim de costos humans, i evolucionar cap a un nou model, promovent el coneixement i utilitzant la ciència en la millor direcció.

No tenim una altra sortida i aquesta es una tasca que haurem de fer plegats. La gravetat de la nostra situació actual hauria de convertir-se en una crida global a la responsabilitat de cadascun de nosaltres. Encara que no acabem de creure-ho estem davant del moment més crític que ha viscut la humanitat en tota la seva història. Com es diu en el llibre: ara ja no es tracta d’una revolució social per millorar les condicions de vida, la llibertat o la cultura; es tracta de lluitar per seguir habitant aquest planeta en unes condicions humanes dignes de ser viscudes, sense haver d’enfrontar-nos uns als altres per la supervivència o sense quedar reduïts a una sèrie de grups humans testimonials habitant els espais menys afectats de la Terra. Ara o mai.