“La cultura contribueix al benestar personal”

ActivaMent és una associació d’uns 700 socis que hem viscut l’experiència del trastorn mental en algun moment de la vida. És una associació en primera persona, i això és important: som persones que hem viscut aquesta experiència, o que la vivim, i que ens associem per fer el camí junts. Les persones amb problemes de salut mental tenim barreres psicosocials, que són l’estigma, els estereotips que generen prejudicis de la majoria de la societat cap a nosaltres, i l’autoestigma, els estereotips que generen prejudicis que reproduïm cap a nosaltres mateixos. Per lluitar contra l’estigma social, el primer que cal vèncer és l’autoestigma. La cultura ens ajuda a socialitzar-nos i a empoderar-nos. És molt millor una tarda al teatre que dues pastilles abans d’anar a dormir.

Abans de la pandèmia, programàvem dues sessions al mes (habitualment una de música i una altra de teatre). És una oportunitat per fer xarxa entre nosaltres, per poder parlar d’alguna cosa més que de la malaltia, i desempallegar-nos del rol de malalts. D’agraïments, n’hi ha contínuament. Sobretot al Liceu, perquè sempre hi ha gent que encara no hi ha anat. Quan es va acabar una òpera, una noia em va abraçar: em deia que estava tan feliç com si li hagués tocat la loteria. I en una trobada posterior a un concert de L’Auditori jo els parlava de Wagner fins que una de les companyes que no sol intervenir gaire en les converses va deixar-se anar: resulta que havia estudiat música i va fer una aportació meravellosa. O quan ens van acabar fent fora del bar després de veure Alba o el jardí de les delícies, al TNC: ens va donar per parlar durant dues o tres hores de la vida. Tot això s’instal·la en la memòria dels usuaris i ens aporta una bona experiència. Encara ens hem de convèncer que cultura és salut. Aquestes activitats, que són puntuals, com un xampinyó, ens ajuden molt a tirar endavant i ens estimulen el pensament crític. Avui dia encara hi ha molta vulneració de drets al col·lectiu de les persones amb un trastorn mental, en general no ens sentim gaire ben tractats al dia a dia i les experiències d’Apropa Cultura són just el contrari: una iniciativa inclusiva a favor de la salut mental.

Apropa Cultura fa diferents convocatòries en què ofereix entrades a totes les entitats de persones en situació de vulnerabilitat. Al començament, triava el primer que trucava quan obrien convocatòria. Ara s’estableixen per concurs i s’han de marcar les prioritats de cada entitat. Nosaltres sempre demanem ser un grup de deu persones per activitat. Quan ja tinc les entrades confirmades faig una invitació general als usuaris per veure qui es vol apuntar cada dia. Faig un doodle (una invitació oberta perquè els usuaris s’inscriguin digitalment) i quan hi ha excedent de participants, estableixo uns criteris, prioritzant els que no hagin anat mai a aquell equipament o que no s’hi hagin estrenat.

La sol·licitud es pot fer dos mesos abans de la data. Jo els faig un parell de recordatoris abans de la funció. Tot i així, al col·lectiu, potser hi ha algú que aquell dia no es trobi bé o no tingui els ànims per sortir de casa. Jo vinc del sector de les arts escèniques i sé el que costa que una producció arribi a escena; per això, si hi ha alguna baixa, procuro oferir l’entrada a algú altre, fins a una hora abans de l’espectacle, perquè no quedi cap seient buit. A vegades pot ser una manera per connectar amb els nous usuaris que encara no coneixen aquest programa.

Precisament, estic fent un doctorat en societat i cultura, que tot just he començat, a la Universitat de Barcelona, en la branca d’arts escèniques, que em dirigeix l’Enric Ciurans. Per ara estic fent entrevistes per conèixer les activitats d’arts escèniques aplicades que tenen un efecte terapèutic (tot i que aquesta paraula no m’agrada gaire perquè pot generar una certa confusió: els terapeutes tenen tècniques pròpies que no sempre són escèniques). M’agradaria explicar aquestes experiències i les seves metodologies i resultats, i provar de sistematitzar-les. Alguns exemples poden ser el projecte del Liceu al Raval: la cultura i la inclusió s’agermanen per superar l’estigma. Són projectes integradors, com el del Lliure, fa un parell de temporades, en el cicle NOSaltres. Theodor Adorno diu que la cultura que no tingui en compte el conjunt de la societat és ingènua. Ningú no dubta que l’esport és salut, que contribueix a tenir una vida saludable. Ara ens toca fer evident aquest procés amb la cultura: la cultura contribueix al benestar.

Si parlem d’Apropa Cultura és molt potent perquè cal molt rigor i sensibilitat per fer una programació 360º que proposa funcions contínuament, alhora que fa sensibilització als teatres i, d’una altra banda, sessions de formació. Pel que fa a la no continuïtat, hi ha sorpreses. Per exemple, a finals dels anys vuitanta jo estava molt desorientada i no sabia què volia fer. Fins que vaig veure La nit, de Comediants. Va ser una experiència tan màgica que em vaig dir que em volia dedicar a allò: volia contribuir que el públic visqués aquells moments màgics. Al cap de pocs anys, vaig formar part dels Dimonis en la cloenda dels Jocs Olímpics, i després hi vaig treballar en l’equip de producció, uns anys a Comediants i després en La Fura. Una acció puntual (anar a veure una obra de teatre) va convertir-se en el leitmotiv de la meva vida. M’he adonat que la cultura acaba sent el leitmotiv de moltes persones que estem en risc, que som titllats de bojos i boges, i que tenim moltes coses per aportar a la societat.

Quan envio correus de recordatori als socis d’ActivaMent que s’han apuntat a cada activitat provo de donar-los algunes claus, com ara un vídeo de Tristany i Isolda si anem a veure aquella òpera, i contextualitzo l’època. Sempre ens apuntem a la sessió prèvia del Liceu. I si trobem una postfunció en un teatre, són meravelloses.

Fins a la Covid, sí que anàvem a un local a xerrar sobre el que havíem vist després de cada funció. Alguna vegada he pensat de convidar els participants a fer un petit comentari de cada obra al nostre web, però els nostres recursos com a entitat són molt escassos i fins ara no he trobat com posar-ho en marxa.

En principi, sí. Però els podem cobrir des de l’entitat si l’usuari té dificultats econòmiques. Pensa que el trastorn sol brotar en la infància i l’adolescència, i això dificulta molt el procés de formació, cosa que implica tenir feines més precàries. La majoria de persones del col·lectiu estem en risc d’exclusió social.

Mai no hem tingut cap experiència negativa, cap problema d’integració amb el públic; ens han tractat sempre molt bé. Quedem molt contents amb els treballadors dels equipaments. Un exemple: va haver-hi una vegada, al Teatre Lliure, que una usuària va presentar-se el dia abans a una funció de Taylor Mac i des de taquilles li van poder fer un lloc perquè no hagués fet el viatge per a res.

El grup és molt actiu i busca entre les actuacions que siguin de franc, nosaltres també fem promoció de L’Altre Festival que promou la creació i el manteniment de les arts escèniques relacionades amb l’àmbit de la salut mental.

Sí, molt. Els neurolèptics [medicament psicodepressor] afecten el sistema immunitari, i per això som considerats un col·lectiu de risc. Però encara no estem vacunats. A això cal sumar-hi possibles afectacions afegides de cada usuari, com ara malalties respiratòries. També és cert que cadascú té la seva particularitat: hi ha qui no vol anar al teatre a partir de determinada hora; uns altres que no volen freqüentar alguns barris... Per això és tan important el teatre, perquè és una activitat que es fa en col·lectiu i per a nosaltres és vital perquè amb el trastorn mental tot es viu amb molta soledat, habitualment.

Molts ens hem conegut anant al teatre. Gràcies a aquestes activitats reduïm l’autoexclusió, aquelles barreres psicosocials que ens fan estigma. El teatre és un fet social i compartir-lo amb els altres empodera.

Aporta eines de pensament crític. I és molt necessari en el nostre context. Són beneficis personals que transcendeixen els aspectes merament culturals. Et permet traslladar l’acció a la teva realitat. Un exemple molt clar és el teatre de l’oprimit d’Augusto Boal, que t’ensenya a trobar alternatives. No arriba a ser un terapeuta amb les seves tècniques, però sí que et donen solucions a les quals difícilment hauries arribat tu mateix. També hi ha la katharsis, la capacitat de vehicular emocions que són de difícil gestió personal. I, finalment, també ens ensenya a expressar-nos millor. Sortim del rol del malalt i ens atrevim a compartir opinions acabada la funció, per exemple.

La veritat és que no podem triar tant com volem. Depèn molt de la programació que ofereix Apropa Cultura. Nosaltres destinem la meitat de les accions a música i l’altra meitat l’alternem entre teatre, dansa, òpera... Algun cop triem comèdies, però pel que he comprovat, els socis d’ActivaMent prefereixen les obres més complexes. Pensar que les persones amb trastorn mental preferim les comèdies per evadir-nos de la nostra realitat és un estereotip: sovint ens agraden més les obres que ens fan pensar.