Viatge de comiat

Joan Carreras (Barcelona, 1962) és periodista i, entre d’altres, va treballar a l’Avui, el Diari de Barcelona, va ser director del Canal 33 i un dels responsables de la creació del programa Info-K. Però fa anys que s’ha guanyat un espai com novel·lista i narrador.

Ara presenta la seva obra més personal, Torno a casa (Proa). Després del seu debut el 1990 amb els relats de Les oques van descalces, en els seus nou títols següents, entre els quals L’àguila negra (premi Sant Jordi) i Cafè Barcelona (premi Ciutat de Barcelona), ha procurat de no repetir fórmules. Una cerca que culmina amb aquesta obra breu i ambiciosa. “Sempre he tingut la mateixa idea: escric per ser llegit i pretenc que els meus llibres els llegeixin moltes persones. Cadascun dels deu llibres d’aquests trenta anys és diferent dels anteriors… i aquest és encara més diferent”, explica Carreras.

“Escriure sobre una cosa de la qual no s’ha escrit gaire era un repte, és clar, però també em feia lliure perquè podia inventar el que volgués”, hiafegeix.

És una elegia al seu pare formada per fragments breus, imatges, diàlegs, que empenyen el lector a seguir un personatge amb càncer de pròstata per un món d’alè oníric carregat de simbolismes i records. “He partit d’una experiència real per pintar el personatge, però no és important que hagi tingut en compte algunes coses del meu pare.”

“Quan el pare ja sabia que es moria, un dia que parlàvem em va dir que estava segur que jo prenia apunts. Ell sabia que ho faig sempre, cada dia, a cada moment, i que aquell moment no seria una excepció. M’hauria agradat que ho pogués llegir, però llavors jo encara no sabia què en faria de tot plegat. Si ho hagués sabut potser no ho hauria escrit mai, perquè per escriure això ho vaig haver de descobrir, ho vaig haver de trobar, vaig haver de fer el meu viatge per explicar el viatge del protagonista, el viatge que ara poden fer tots els lectors”, detalla.

El text no parteix d’una finalitat premeditada. “Quan vaig començar encara no podia saber on anava. Tenia un fil i el vaig anar estirant… per veure cap on em portava. Em sembla que aquesta idea de l’exploració encara hi és, perquè això és el que fan els lectors, avançar sense saber encara cap a on van.”

“Per això el llibre està escrit perquè tot llisqui de manera natural, que cada frase t’estiri, i suposo que també per això –i perquè és curt–  moltes persones el llegeixen d’una sola tirada, cosa que està bé, perquè vol dir que segurament el voldran rellegir.”

La temàtica de fons de l’obra és d’àmbit universal, la mort, la pròpia i la propera. “Connecta amb una experiència universal, la de la mort no sobtada, sinó anunciada, a causa d’una malaltia terminal; tothom ha vist algú proper que s’anava morint i el que faig és explicar com és aquest viatge i què hi ha a l’altre costat.”

Carreras està orgullós del resultat i no amaga el que n’espera. “Encara que hi ha persones que diuen que serà un llibre minoritari, a mi em sembla que se’n poden vendre més de cent mil i que es pot traduir a més de trenta idiomes, pel cap baix. És un llibre que podria ser molt popular, pel que diu i per com ho diu. Tinc l’ambició que sigui així i no em fa vergonya dir-ho.”