La fotògrafa humana

La fotògrafa Mary Ellen Mark (Filadèlfia, 1940-Nova York, 2015) va prioritzar l’ètica per sobre de l’estètica. No perseguia fer res bell sinó humà, sincer i honest. Hi ha un concepte que regna en el seu treball: “l’empatia”, assenyala Pepe Font de Mora, director de la Fundació Foto Colectania , on es presenta fins a finals de juliol una petita retrospectiva amb un centenar de les seves imatges publicades, exposades i premiades arreu. Petita si es té en compte que en el seu arxiu n’hi ha dos milions. Però grandiosa en fidelitat a la pulsió principal que va definir-la. Dit per ella mateixa: donar veu als més dèbils i desatesos pel sistema.

A Vides de dones, el títol del projecte de la institució barcelonina, s’ha privilegiat un dels temes més persistents de la seva trajectòria, el de les dones amb existències molt precàries, “invisibles a la societat”, remarca la comissària, Anne Morin, que destaca el mètode que seguia per “entendre els seus inferns personals”. “No els feia una foto i se n’anava i es desentenia dels seus problemes. Sempre tornava, els feia un seguiment al llarg dels anys. Hi establia un vincle durador. Es comprometia amb les persones que retratava. No les mirava des de dalt, sinó de tu a tu.”

Ho va fer amb Tiny, una noia de 13 anys que es prostituïa a Seattle, la que, hipocresies de la vida, havia estat escollida com la ciutat americana on es vivia millor. El primer cop que la va voler fotografiar va fugir perquè la va confondre amb una policia. Acabarien sent grans amigues. La implicació de Mark amb les realitats més truculentes la va portar a viure, i això inclou dormir, durant una temporada, dins del pavelló femení de l’hospital psiquiàtric d’Oregon, tot i els advertiments que li va fer el personal de la perillositat d’algunes de les internes. “No va tenir mai por, i sí molta força per enfrontar-se a coses duríssimes”, sosté Morin.

Aquest reportatge tan colpidor i tan ple de dignitat, orfe d’edulcorants, va sorgir d’una faceta paral·lela de Mark, la de fotògrafa de rodatges, amb la qual se sostenia econòmicament. Això és el que li permetia exercir amb total llibertat la seva tasca fotogràfica. Exceptuant un breu període que va treballar per a l’agència Magnum, “sempre va ser independent”. El cas és que en aquest hospital d’Oregon és on es va rodar Algú va volar sobre el niu del cucut, de Milos Forman, un dels molts directors que la van contractar per a allò que els estudis anomenen foto fixa. Federico Fellini, Francis Ford Coppola o Tim Burton també la van voler tenir al costat.

Dels lluents platós de Hollywood passava “al revers del somni americà. Les seves fotografies proven el fracàs del somni americà”, sosté la comissària. Gents a les quals se’ls ha negat la més mínima oportunitat, com la família Damm, que tenien per llar el seu cotxe. Mark va documentar la seva radical marginació en unes imatges d’una gran tendresa entre els petits germans, i que més tard se sabria que van ser víctimes d’abusos per part del seu pare.

No forçava ningú a fer posats teatralitzats. “Sempre he cregut que és millor deixar que la gent faci el que vulgui i no donar-li orientacions. De vegades fan coses extraordinàries molt més interessants del que mai hauria imaginat”, confessava la fotògrafa. La mostra està esquitxada d’altres sèries que va crear lluny del seu país. Per exemple a Barcelona, on el 1986 va fer una immersió en els campaments de gitanos del Poblenou.