“Soc un col·leccionista de persones estranyes”

Jo no diria que és cap pressió. Recordo que tothom m’ho preguntava, després de l’èxit impossible de la primera, quan va arribar la segona, L’analfabeta que va salvar un país, i ho vaig reflexionar bé: jo només puc escriure allò que a mi m’agradaria llegir, i els crítics que diguin el que vulguin. Doncs mira, de la segona també se’n van vendre uns quatre milions d’exemplars i va ser un altre èxit, la veritat.

Jo trobo la inspiració bàsica en les persones. Podríem dir que jo col·lecciono persones, en certa manera. Sobretot les persones grans...; perdó, persones estranyes, persones que no trien el camí que escullen altres! Recordo quan vivia a l’illa de Gotland, on teníem una granja i un galliner amb nou gallines i dos galls... Els vam posar noms de famosos, com Angela Merkel o Donald Trump, un gall al qual vam haver de tallar el coll quan va començar a ser perillós per al meu fill, a qui li ensenyava les urpes perquè el considerava una amenaça per a la seva cort. I ja saps que piquen. Tenia bon gust, quan ens el vam menjar.

Bé, tornem al que et volia explicar, perdona. Després d’aquest incident vam anar a reunir-nos amb el criador de gallines de l’illa i vam descobrir que aquell home era més que això: havia creat un circuit de karts per als turistes, a més era professor de jujutsu, tenia un doctorat en economia internacional i, espera, que no hem acabat, també era compositor de música clàssica professional. Això ho dic perquè és aquest el tipus de personatges que col·lecciono, tant com puc. Aquest mateix, si el posés en una novel·la, encara hi hauria qui no es creuria que és real. Són personatges que he conegut. N’agafo una mica d’un i una mica d’un altre, també situacions, i si ho faig bé, en un surt una bona novel·la.

Talment!

Parlant de gallines, què va ser primer, l’ou o la gallina?... No sé on comença tot això. El que sí sé és que, pel que fa al meu compromís social i polític, m’espanto quan sento segons què que es repeteix en suposades democràcies, com al Brasil, Polònia, Hongria o els EUA de Trump... Com volen limitar la llibertat d’expressió i la llibertat artística. I a la Xina diuen que el sentit de l’art és donar suport al govern, a l’Estat, o sigui que l’art xinès ha de reforçar l’autoimatge del país. Però que això passi a Suècia o aquí, a Espanya, on també les sento, aquestes coses, m’espanta! Hi ha moltes llibertats amenaçades clarament en suposades democràcies i per això he escollit aquest tema per tractar-lo al llibre arran del descobriment d’Irma Stern, artista sud-africana que va crear un veritable pont entre l’Àfrica aborigen i Europa, i a més a l’època dels anys trenta del segle passat, l’anterior vegada que l’art i la llibertat d’expressió van ser terriblement amenaçades. Això va ser una eina per a mi.

Bé, si abans li he esmentat el cas del criador de gallines que també és professor de jujutsu, podríem dir que Irma Stern és una persona d’aquesta mena. Ella va triar el seu propi camí i estic impressionat per les seves decisions de vida i les fites que va aconseguir. El viatge que va fer al poblet me’l vaig inventar, òbviament, i em disculpo davant d’ella. M’agradaria pensar que en la novel·la he respectat el seu sentiment per Sud-àfrica, que considero la meva segona llar.

Potser sí, justament. El desenvolupament de les xarxes socials fa que qualsevol anàlisi més profunda o debat amb intercanvi d’impressions acabi reduït a un tuit, que tot es redueixi a frases curtes, i això em sembla molt negatiu. L’art, però, és diferent. No pots posar un límit de caràcters a una obra d’art ni fixar el temps necessari per contemplar-la. Trobo que les meves novel·les tenen similituds amb l’expressionisme. D’una banda, en les obres expressionistes veus el que hi ha, però després, si ets capaç d’anar més enllà de les expressions de color més folklòriques, pots trobar els sentiments que traspua l’obra d’art. Això és el que es podria dir de les meves novel·les: el primer que t’arriba és allò vistós i virolat, la felicitat més rellevant, però, si vols, pots anar més enllà.

Per començar, jo soc una persona que sempre té esperança i sempre en tindré. Però sí, estic molt preocupat, molt. En culpo les noves plataformes, a les quals hem consignat el diàleg. Hi ha milers de persones que es creuen que Hilary Clinton es menja nens! Abans d’internet això hauria estat impossible.

[Riu] Un periodista de Corea del Sud em va fer la mateixa pregunta i li vaig dir que si el llibre era el més venut al seu país això volia dir que l’humor deu ser universal. I així ho crec. També deu ser la meva manera de sobreviure en el món en què vivim, mitjançant l’humor.

En la primera novel·la vaig rebre molta ajuda de Stieg Larsson. Ell havia mort abans del seu primer èxit, però tothom en parlava quan va sortir publicat el meu, i els periodistes d’arreu els comparaven: d’una banda, la seva fosca descripció de la societat sueca i, de l’altra, la meva visió més lleugera del món. Hi veien un xoc, i això em va ajudar promocionalment. Una periodista francesa fins i tot em va arribar a dir: “Tu no sembles deprimit, no fas pinta de suec”... Com tots els països, som una societat complexa i crec que hauríem d’allunyar-nos de les simplificacions. Tots som complexos.

Em vaig contagiar de Covid. Vaig patir una opressió molt forta al pit durant sis setmanes i em vaig espantar una mica. Un amic meu va morir. D’això ja fa un any. I ara hem après tots plegats d’aquesta bogeria. Tenim ganes que ens vacunin, de tenir un passaport de vacunes per poder viatjar. I és clar que m’ha afectat, que en lloc d’estar reunits a Barcelona o a Estocolm haguem de parlar per mitjà d’aplicacions.