Llibres

Pau Riba

Poeta i músic

“La vibració és vida”

Vivim un moment excepcional en l’evolució del cosmos

Tot i que sempre ha mantingut una coherència en el discurs, a Pau Riba el podem qualificar de moltes coses menys de previsible. Per als que el seguim des de l’adolescència és un dels seus grans valors: ser obert de mires en un país d’anarquistes dominat pels catequistes. Després del magistral llibre dedicat a la seva mare i dels concerts i relectures que fa de la seva obra en els aniversaris, parlem amb ell d’Història de l’Univers (Males Herbes), un assaig heterodox, marca de la casa, en el qual s’interroga i respon algunes de les preguntes bàsiques del seu itinerari còsmic. A la nit actuava amb els Mortimer. Entre bolo i bolo respon a les preguntes.

Amb ‘Història de l’Univers’ entres de nou en la dimensió galàctica, que mai has abandonat, però. Què significa l’univers més enllà d’un trosset de pols?
Permet-me un petita correcció: el galàctic és i sempre ha estat en Jaume Sisa; jo soc el còsmic. Pel que fa a l’univers, podríem dir que, d’acord: és, o va ser al principi, una pols de partícules elementals destinada a ser pols d’estrelles; però més enllà i més ençà d’això és un prodigi d’ordre i organització de la matèria en perpètua evolució. Per tant, un organisme viu. Una còpia a l’engròs del que som cadascun de nosaltres com a individus.
Combines la reflexió filosòfica, al més pur estil de Francesc Pujols i el seu  ’L’evolució i els principis immutables’.  T’hi sents pròxim?
D’aquella manera. Potser més admirador que afí…
Passes de l’esternut inicial a la revolució de les màquines. Com se sent el poeta i músic dins aquest univers canviant?
Estic encantat amb la perspectiva dels canvis que es prefiguren a l’horitzó i esperant veure com acaba el part d’aquest fill de l’espècie humana que és la màquina. Realment tinc la sensació que vivim un moment excepcional en l’evolució del cosmos.
Fas una interessant reflexió sobre el llenguatge. Has estat un juganer de les paraules, un prestidigitador. El llenguatge serveix per comunicar-se o per dividir?
El llenguatge –o els llenguatges, que n’hi ha molts– serveix per entendre’s i el fet d’entendre’ns unifica. Però, sense que se li pugui atribuir a ell, també pot resultar que en determinades ocasions el llenguatge serveixi per no entendre’s i acabi dividint. El que marca la diferència és l’enteniment, no el llenguatge.
Precisament, quan et refereixes a l’homínid que descobreix el sentit de la sonoritat, som més a prop de la poesia o de la violència?
No sé ben bé a què et refereixes, però la sonoritat pot anar des d’un innocu xiuxiueig a cau d’orella fins al tro poderós que fa tremolar la terra. El so pot ser catastròfic. El meu exemple més apreciat és el passatge bíblic (per tant poètic) de la destrucció de les muralles de Jericó a mans d’un exèrcit de trompetistes. El so és vibració; la vibració és vida.
‘Història de l’Univers’ és un llibre sobre l’art de les preguntes, a diferència d’altres que has escrit com el de la teva mare. On et sents més còmode?
He xalat en tots dos casos. A Sa meu mare es tractava de parlar d’una cosa propera, un ésser estimat i arxiconegut, que, entre moltes altres coses, és el tros de terra del qual provinc. A Història de l’univers, en canvi, el repte era especular sobre una cosa llunyana i desconeguda, un ésser remot i lumínic que tan sols apreciem de nit mirant les estrelles; un ésser molt més gran del que, malgrat tot, també en soc fill.
Dius que les màquines poden assolir no només la intel·ligència, sinó la raó. Serem a una distopia o servirà perquè evitin la nostra agressivitat?
Si les màquines arribessin a assolir la raó, és a dir, la capacitat de reflexió, la potestat d’esdevenir éssers duals capaços de dialogar amb si mateixos, ho farien des d’un univers propi que no tindria res a veure amb el nostre. En el seu univers, el de les màquines, nosaltres seriem entitats inassequibles i abstractes, qui sap si déus creadors. I pel que fa a la nostra agressivitat, cal dir que és una cosa genuïna, una característica autòctona que ens empeny a resoldre les coses per la força bruta quan no veiem altra forma de controlar-les i se’ns esgota la paciència (una cosa avui en dia bastant en desús).
Dues espècies racionals serien possibles?
Crec que sí. No veig cap raó que s’hi oposi. Penso, a més a més, que trobar interlocutors a qualsevol lloc de l’univers que podessin esberlar el nucli dur i compacte de la nostra terrible soledat còsmica, altres éssers amb qui poder debatre sentiments, concepcions, idees… El que fos, és la cosa més important que ens podria succeir com a espècie. Un fet que no descarto. Ara bé: qui sap si aquests possibles éssers racionals extraterrestres no són, què sé jo, microbis, o formes de vida inassequibles als sentits. Hem d’investigar una possible connexió virtual.
El planeta es defensa de nosaltres?
No veig altra forma de llegir l’actual pandèmia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona