Llibres

Instant de gràcia

Elizabeth Strout dignifica les vides minúscules a ‘Llum de febrer’, on fa reaparèixer Olive Kitteridge

Aquí tenim l’Olive, de nou, la mestra de matemàtiques ara ja jubilada que passeja el seu caràcter rondinaire i sec pel veïnat de Crosby, aquest poble imaginari de l’estat de Maine que Elizabeth Strout (Portland, 1956) ha convertit en una metàfora de la humanitat desvalguda que s’aixeca i tira endavant. Llum de febrer (Edicions de 1984), que en anglès es titula Olive, again, per aprofitar el ganxo de la celebrada Olive Kitteridge (va rebre el Pulitzer el 2009 i el premi Llibreter a casa nostra l’any següent), reprèn el personatge en la seva vellesa, casada amb el seu segon marit, Jack, i atordida pels primers indicis de decadència física, però no pas per oferir un retrat depriment de la tercera edat, sinó per ficar-s’hi a dins i procurar compartir la seva torbació i la seva enteresa. “M’agradaria molt acostar els lectors a les vides de la gent gran en les nostres societats”, confirma l’escriptora, i afegeix: “Com diu l’Olive, quan et fas gran desapareixes, i no hauria de ser així, perquè tothom segueix avançant, no importa quants anys tingui. Segueixen tenint els mateixos desitjos i preocupacions i esperances que qualsevol altra persona.”

La capacitat d’empatia de Strout amb els seus personatges commou a cada pàgina d’aquest llibre coral que cohesiona la presència d’Olive Kitteridge, a vegades només pel fet que es creua amb els altres pel carrer o perquè s’hi asseu una estona a prendre un cafè, però més sovint perquè ella representa una espècie d’unitat de mesura de la vida quotidiana que fa que al seu voltant aflori una humanitat entendridora. “Una de les coses que m’interessaven era examinar com diferents persones veien l’Olive des de perspectives també diferents, perquè això és el que passa a la vida real”, explica l’escriptora, que convé que ningú és una illa al món: “Estem tots interconnectats, i això és el que m’agrada observar. Tots tenim la nostra vida interior, i no la compartim pas del tot amb els altres. Però a vegades tenim a l’abast instants de connexió que ens permeten comunicar-la.”

Un d’aquests moments el brinden les visites d’Olive a casa de Cindy Coombs, convalescent d’un càncer, durant les quals totes dues exalten la llum de febrer que entra per la finestra, aquella ratlla de claror mig de secret, mig de promesa, prolongant-se al final del dia, “com si el món s’esberlés”. Un capítol abans, Suzanne Larkin estableix una comunió commovedora amb l’advocat Bernie Green, en companyia del qual torna a visitar la casa dels pares, devastada per un incendi i per un passat dolorós, per comprendre que “el que toca fer és traginar la càrrega del misteri amb tanta gràcia com puguem”.

Elizabeth Strout, que ha donat a molts dels seus personatges un passat traumàtic, amb crims, suïcidis i infidelitats, no pot estar més d’acord amb l’apreciació de Suzanne: “La gent passa per coses terribles al llarg de la vida, i els meus personatges fan front a les seves pèrdues i esperances amb una gran dignitat, o això espero.” En canvi, no considera que el petit món de Maine que ha radiografiat en la seva obra, desconfiat amb els forasters i reticent a acceptar els canvis, representi alguna cara poc visible de l’Amèrica d’avui: “Molta gent de Maine es mira amb suspicàcia la que prové d’entorns cosmopolites com ara Nova York, però no és diferent del que passa, em penso, a qualsevol altre lloc del món.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda