Llibres

Verne continua Poe

L’escriptor Antoni Munné-Jordà tradueix per primer cop en català ‘L’esfinx del glaç’, obra de Jules Verne en homenatge a ‘Les aventures d’Arthur Gordon Pym’

Munné-Jordà va insistir que els escriptors han de ser “els aristòcrates del pensament”

Antoni Munné-Jordà és un d’aquells escrip­tors gai­rebé ocults, però que són un autèntic patri­moni del país. Nar­ra­dor de llarg recor­re­gut, ha estat cor­rec­tor i edi­tor per a dife­rents segells edi­to­ri­als i tri­bu­nes, i també un dels refe­rents de la novel·la de ciència-ficció. És, però, mol­tes altres coses. La pandèmia li ha ser­vit, per exem­ple, per fer la tra­ducció de L’esfinx de glaç, una de les últi­mes novel·la de Jules Verne, home­natge a a Les aven­tu­res d’Art­hur Gor­don Pym, d’Edgar Alan Poe, de qui va escriure un assaig el 1864 pre­gun­tant-se qui la repren­dria. Ell mateix va resol­dre la qüestió fent una de les seves obres més reei­xi­des, inèdita fins ara en català. El dia de pre­sen­tació al Foment Vila­noví, con­vo­cats per l’edi­tor Fran­cesc Mes­tres, es van reu­nir el peri­o­dista i pro­mo­tor Raül Maigí, el mateix Munné i el poeta Fran­cesc Par­ce­ri­sas, tra­duc­tor del Gor­don Pym, de Poe.

Munné-Jordà va insis­tir que la seva tra­ducció havia inten­tat cop­sar la llen­gua rica de Verne perquè una de les obli­ga­ci­ons dels autors és recu­pe­rar i posar en movi­ment parau­les perquè han de ser “els aristòcra­tes del pen­sa­ment”. Com explica l’edi­to­rial la història de la lite­ra­tura és feta d’una rein­ter­pre­tació cons­tant dels refe­rents ante­ri­ors, de la rees­crip­tura dels mites clàssics i la ree­la­bo­ració de les obres emblemàtiques, que actu­a­rien d’hipo­text a la base d’aquests nous hiper­tex­tos. En el cas de L’esfinx del glaç, Verne reprèn el tema i els per­so­nat­ges de Poe, amb els seus ter­rors, els seus remor­di­ments i les seves obses­si­ons, i els rein­ter­preta des del punt de vista del novel·lista fas­ci­nat pels mis­te­ris del món i la poten­ci­a­li­tat de l’esforç humà, en una època en què, vore­jant la setan­tena, ja no serva l’espe­rança sense reser­ves en el progrés de la tec­nociència: “També era un deute pen­dent i un tri­but de gra­ti­tud con­tri­buir a tor­nar a posar en cir­cu­lació Jules Verne –a les envis­tes del bicen­te­nari del seu nai­xe­ment, el mateix 1828 en què Poe situa l’expe­dició del seu Pym–.”

Com altres argu­ments de les sèries de Verne, el viatge és un fac­tor essen­cial. En aquest cas plan­te­java la recerca del des­a­pa­re­gut Pym a l’Antàrtida. Es dona la cir­cumstància que Verne va seguir l’impuls i el mes­tratge del ros­se­llonès Jaume Aragó, explo­ra­dor i autor de relats de viat­ges i de divul­gació cul­tu­ral. Rere aquesta pet­jada, Verne va començar a publi­car arti­cles a revis­tes científiques. Munné recorda al pròleg de l’edició: “Després d’insis­tir que Poe «ha creat una forma nova dins la lite­ra­tura», Verne remarca: «Que ara em sigui permès cri­dar l’atenció sobre el cos­tat mate­ri­a­lista d’aques­tes històries; no hi sen­tim mai la inter­venció pro­vi­den­cial; Poe no sem­bla que l’admeti, i pretén expli­car-ho tot per les lleis físiques, que fins i tot s’inventa quan ho neces­sita: no hi sen­tim aque­lla fe que li hau­ria de donar la inces­sant con­tem­plació del sobre­na­tu­ral. Fa fantàstic en fred, si em puc expres­sar així.» Això escri­via Verne quinze anys després de la mort de Poe. Però trenta-tres anys més enda­vant, i havent publi­cat entre­mig qua­ranta-qua­tre novel·les més, el 1897 va donar a conèixer L’esfinx del glaç. Amb aquesta novel·la final­ment Verne gosa repren­dre la nar­ració inter­rom­puda de Poe i, a més, ho fa per raci­o­na­lit­zar el mis­teri per mitjà de l’espe­cu­lació científica, per donar-hi una expli­cació segons les lleis de la física. Si no s’hagués d’enra­biar gaire el vene­ra­ble Verne, repre­nent les seves matei­xes parau­les a propòsit de Poe diríem que són unes «lleis físiques, que fins i tot s’inventa quan ho neces­sita». Però fent-ho així Verne ofi­cia de fron­tissa entre els romàntics escrip­tors de novel·les sobre ciència i els moderns escrip­tors de ciència-ficció.”

La moder­ni­tat ens arri­bava des de la bar­reja de conei­xe­ments, de fic­ci­ons i de la pode­rosa ima­gi­nació i curi­o­si­tat de Verne. “El mar és la gran aven­tura”, va reblar Munné el dia de la pre­sen­tació vila­no­vina. Inven­tors de gèneres, que han sobre­vis­cut als embats del temps, Poe –la tra­ducció del Pym de Par­ce­ri­sas es va ree­di­tar fa poc temps– i Verne han obert les ments d’infi­ni­tat de gene­ra­ci­ons des dels anys vuit­cen­tis­tes. Ningú diria que és prosa del XIX davant la versió extra­or­dinària de Munné.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.