La revetlla de Prodigy
La jornada de dissabte al Festival Internacional de Benicàssim (FIB) va ser com les anteriors: poca gent en els concerts de tarda i plens sense estretors en els de nit. Els vilanovins Gentle Music Man, van actuar davant un centenar de persones mentre el sol queia a plom sobre l'escenari més gran del FIB. Els que van preferir passar la tarda a la platja no es van perdre gaire cosa, ja que només va destacar l'energia malbaratada dels retrobats Ash i la presència de Johnny Marr com a guitarrista de The Cribs.
Quan els Sex Pistols van actuar fa dos anys al Summercase de Barcelona, Johnny Rotten li va etzibar un parell de cops de puny al cantant de Bloc Party quan aquest li va preguntar quan tornarien PiL. Doncs, ves per on, Rotten potser en va prendre nota, ja que el FIB va poder veure uns PiL ressuscitats, en un concert sense concessions i amb una concepció del ritme que no únicament ha influït en el que sonava en aquell moment a l'altra banda del festival (The Prodigy), sinó que la supera amb escreix. El públic va anar desapareixent a mesura que començava la revetlla galàctica de The Prodigy. El grup d'Essex va oferir tot el seu imaginari canalla i pseudo- punk al servei d'un ritme marcat a cop de baixos i un so no gaire acurat.
Una mica abans, el mateix escenari va viure un dels retorns més reeixits que s'han vist en els darrers temps. The Specials tornaven amb forces renovades i disposats a celebrar la seva particular exaltació de la festa amb un seguit d'himnes irresistibles com Enjoy yourself (It's later than you think), It doesn't make it alright o el clàssic immortal A message to you Rudy. Ben greixats, sobtava la diferència d'actitud entre Terry Hall, quiet i enganxat com un estaquirot a la seva cigarreta, i la resta de la banda, que desbordava energia per tot l'escenari.
Adéu a Sunday Drivers
I mentre uns tornen, els altres se'n van, com va ser el cas dels toledans The Sunday Drivers, amb un adéu als escenaris apoteòsic i emotiu. Amb el públic cridant-los “no us separeu” i amb llàgrimes als ulls, van acomiadar-se d'onze anys de carrera. Un que també podria començar a pensar en la jubilació anticipada és el senyor Ian Brown. Desganat, gairebé sense veu i amb una actitud escènica que no convenç ni els més acèrrims seguidors dels Stone Roses, el seu concert va ser rutinari i decebedor.
