Pinzellades de l’avui

Caryl Churchill és una dramaturga britànica contemporània massa poc representada fora dels entorns anglòfils, lamenta la directora Magda Puyo. A I només jo vaig escapar-ne, estrenada a Londres el 2017, la dramaturga visionària imaginava una situació quasi apocalíptica amb un virus que ofegava la humanitat. Dos anys més tard, va esclatar la Covid-19, que s’ha propagat per tot el món. Quatre dones d’uns 70 anys conversen en un jardí: revelen les seves pors però es donen suport alhora. Vicky Peña, Muntsa Alcañiz, Imma Colomer i Lurdes Barba interpreten aquests quatre personatges que es miren el col·lapse personal i de la societat des de la perspectiva de tota una vida. Puyo celebra que Churchill doni veu a les dones grans (“els homes grans dominen el món, no necessiten cap altaveu”). I adverteix que tant les dones grans com els adolescents estan, avui, molt sols. L’obra que es representa al Teatre Lliure, del 27 de maig al 20 de juny, i que coprodueix també el Temporada Alta, té la partitura de Clara Peya. Però no surt a l’escenari perquè no s’ha volgut treure el focus a les quatre àvies.

El jardí on es troben les quatre dones és tancat i, alhora, a l’aire lliure. Una situació similar a la que vivien els amos de gossos quan els podien passejar pel carrer en ple confinament domiciliari. En un costat s’intueix un mur que pot ser la sortida que les tregui de l’apocalipsi.

Churchill només escriu dues acotacions i deixa el text molt intuït perquè siguin les intèrprets i la direcció que hi doni sentit. De fet, Puyo convida que sigui el públic que acabi de fer-se la composició de lloc, que imagina entre el món maleït de l’Infern que pinta El Bosch i el teatre de l’absurd. Si Beckett va escriure un quadre dramàtic a Tot esperant Godot de tres homes, ara Churchill situa quatre dones en un quadre surrealista similar. No és casual. El mateix Beckett aclaria que només una dona podia sobreviure en una situació dantesca com la de Winnie a Els dies feliços. Muntsa Alcañiz interpreta una dona patològicament depressiva que fa grans esforços per ser positiva. Intueix que “la realitat passa per les vores de les converses”.

Drama personal i social

Vicky Peña va fer tard per comprar els drets i fer aquesta funció. Per això s’alegra d’haver entrat en el repartiment. Per a ella es tracta d’un text inquietant en què es revela un gran interès de Churchill per l’ésser humà. En els drames particulars de cada personatge hi coincideix la preocupació ètica de la societat occidental contemporània. Colomer intueix que interpreta l’autora i imagina un futur per a les altres generacions més horrible que l’actual. Però Churchill no abandona mai la ironia i utilitza un punt de nostàlgia que converteix la situació en un quadre bell. Barba defineix l’obra com un cúmul de retalls que pinten com pinzellades impressionistes els personatges. Totes són responsables de les seves pors i els seus fracassos de la vida. Puyo indica que amb Clara Peya han destil·lat imperfecció musical, “el que ens atrau, el que ho fa bell”. Per la directora, és injust que es conegui més Pinter que no pas Churchill, una directora que ha fugit sempre de les estructures d’èxit i que ha arriscat més que el premi Nobel de literatura del 2005.