Cinema

Bruna Cusí

ACTRIU

“La meva generació mai no ha tingut un futur esperançador”

En Borja és un director que confia plenament en els actors, la qual cosa no és gaire habitual

Després de clausurar fa uns dies el Festival D’A, Mía y Moi, debut en la direcció del també representant d’actors Borja de la Vega, arriba avui als cinemes. En la cinta, un drama familiar ple de ferides sense cicatritzar ambientat en un entorn rural, hi apareixen dos germans que acaben de perdre la mare –Bruna Cusí, protagonista d’Estiu 1993 o Incerta glòria, i Ricardo Gómez– i les parelles sentimentals de tots dos: Eneko Sagardoy i Joe Manjón.

Com s’acaba fent una pel·lícula dirigida pel seu representant?
El Borja era representant del Ricardo, l’Eneko i el Joe, als quals jo coneixia des de feia temps, i després va ser-ho també meu. Ell havia escrit guions i sabíem que tenia aquesta part per descobrir. I un dia, mentre estàvem en un bar, li vam dir: “Si vols fer una pel·lícula, fes-la. I si vols, ens tens a nosaltres.”
Ha estat, doncs, una pel·lícula feta a cinc bandes de manera col·lectiva?
Sí i no. La història és absolutament tota del Borja, però sí que és cert que ens va permetre opinar i ser actors i actrius “creadors”. Va haver-hi molta feina d’improvisació durant el rodatge, amb escenes per a les quals ens havia donat informació però en què teníem espai per improvisar. Ja des de l’inici, amb la primera versió del guió, ens va demanar feedback. El Borja és un director que confia plenament en els actors, la qual cosa no és gaire habitual.
Què li va interessar de la història?
Sobretot el fet que es tractava del retrat d’una noia que està perduda i que no sap ben bé què fer ni des del punt de vista professional ni vital. Vaig pensar que, en certa manera, era un retrat generacional. Vam patir la crisi i després, ja amb una certa edat, hem vist com sembla que s’acabi el món. La meva generació mai no ha tingut un futur esperançador. El meu personatge ho arrossega, tot això. També em va interessar la relació amb el germà, amb qui manté una dependència emocional incondicional, o la condició que té Mia de supervivent. Ha tingut una infància marcada pels maltractaments i la violència masclista. I té una lluita per sortir d’aquest patró.
Per què se li fa tan difícil no reproduir els mateixos esquemes de relació tòxica que la seva mare?
Perquè li és terreny conegut! Podem preguntar-nos per què ens costa tant sortir dels patrons familiars. Doncs perquè és el que ens ressona i sabem controlar, tant en la part positiva com en la negativa. A la Mia, doncs, la relació amb en Mikel [Joe Manjón] li resulta familiar, no ha conegut cap altra cosa.
Hi ha un col·lapse en tots els personatges per verbalitzar les coses... És, també, propi de la seva generació?
No en el meu cas, que soc molt de treure-ho enfora, però sí que potser som una generació que encara arrosseguem coses no dites en l’àmbit familiar que, potser, estaria bé començar a dir-les. La memòria històrica, per exemple, és una de les feines que, com a societat, encara tenim pendents. I, d’alguna manera, lliga amb això.
A ‘Estiu 1993’ també hi havia molts ‘silencis’ familiars...
En totes dues pel·lícules hi ha una subtilesa a l’hora d’explicar coses que han passat. A Mía y Moi, per exemple, sabem que en la relació entre Mia –el meu personatge– i Mikel han passat coses molt xungues, però no se’ns diu quines obertament. Un dels punts en comú que hi trobo, en tot cas, és que totes dues són pel·lícules molt intimistes en un món rural.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

bcn film fest

Tirar-se els plats pel cap a la Costa Brava

Barcelona
Cinema

Uns dracs amb ADN xinès, australià i europeu

màlaga

Salvat-Papasseit, sempre jove

Barcelona
Margarida Aritzeta
Escriptora, autora de ‘Les dones del lli’

“La lluita i el camí fet per les dones no han estat endebades”

Valls
Drama biogràfic

Radiografia d’una relació tòxica amb un home més gran

Crítica

La recerca de tresors enterrats

Guaita què fan ara
Sèries

La llarga ombra del masclisme seguint el rastre d’un assassí en sèrie

Drama

‘Rosalie’, una dona barbuda contra la societat

animació

‘Hate songs’, ferides que no es curen