“La meva generació mai no ha tingut un futur esperançador”

El Borja era representant del Ricardo, l’Eneko i el Joe, als quals jo coneixia des de feia temps, i després va ser-ho també meu. Ell havia escrit guions i sabíem que tenia aquesta part per descobrir. I un dia, mentre estàvem en un bar, li vam dir: “Si vols fer una pel·lícula, fes-la. I si vols, ens tens a nosaltres.”

Sí i no. La història és absolutament tota del Borja, però sí que és cert que ens va permetre opinar i ser actors i actrius “creadors”. Va haver-hi molta feina d’improvisació durant el rodatge, amb escenes per a les quals ens havia donat informació però en què teníem espai per improvisar. Ja des de l’inici, amb la primera versió del guió, ens va demanar feedback. El Borja és un director que confia plenament en els actors, la qual cosa no és gaire habitual.

Sobretot el fet que es tractava del retrat d’una noia que està perduda i que no sap ben bé què fer ni des del punt de vista professional ni vital. Vaig pensar que, en certa manera, era un retrat generacional. Vam patir la crisi i després, ja amb una certa edat, hem vist com sembla que s’acabi el món. La meva generació mai no ha tingut un futur esperançador. El meu personatge ho arrossega, tot això. També em va interessar la relació amb el germà, amb qui manté una dependència emocional incondicional, o la condició que té Mia de supervivent. Ha tingut una infància marcada pels maltractaments i la violència masclista. I té una lluita per sortir d’aquest patró.

Perquè li és terreny conegut! Podem preguntar-nos per què ens costa tant sortir dels patrons familiars. Doncs perquè és el que ens ressona i sabem controlar, tant en la part positiva com en la negativa. A la Mia, doncs, la relació amb en Mikel [Joe Manjón] li resulta familiar, no ha conegut cap altra cosa.

No en el meu cas, que soc molt de treure-ho enfora, però sí que potser som una generació que encara arrosseguem coses no dites en l’àmbit familiar que, potser, estaria bé començar a dir-les. La memòria històrica, per exemple, és una de les feines que, com a societat, encara tenim pendents. I, d’alguna manera, lliga amb això.

En totes dues pel·lícules hi ha una subtilesa a l’hora d’explicar coses que han passat. A Mía y Moi, per exemple, sabem que en la relació entre Mia –el meu personatge– i Mikel han passat coses molt xungues, però no se’ns diu quines obertament. Un dels punts en comú que hi trobo, en tot cas, és que totes dues són pel·lícules molt intimistes en un món rural.