En primera línia

La ballarina belga Lisbeth Gruwez debuta com a coreògrafa al Mercat de les Flors amb un programa doble: It’s going to get worse and worse and worse, my friend i la prima peça en la qual ella no intervé com a ballarina, The Sea Within. Si en el solo parteix de les arts marcials per coreografiar fragments d’un discurs de l’ultraconservador Jimmy Swaggart, a l’obra, amb deu ballarines (d’una selecció de prop de 400 candidates a qui va demanar un escrit sobre la flor de lotus) s’ha potenciat el treball més orgànic, deixant que fossin les intèrprets les que anessin aportant les frases coreogràfiques. The Sea Within es representa avui, dissabte (ahir es va fer una primera representació), i It’s going to get worse and worse and worse, my friend es representa, a la Sala Pina Bausch, aquesta tarda i diumenge (continua essent important representar aquesta peça per assenyalar el perill del discurs populista).

Gruwez va formar companyia amb el músic Maarten Van Cauwenbberghe, després que Jan Fabre els expulsés tots dos de la seva companyia. Voetvolk significa infanteria, en primera línia. I així és com han volgut presentar tots els seus treballs: tenint molt present el públic (oferint diferents capes de lectura a uns treballs de notable desgast físic). Tots dos creadors celebren la retrobada de dues obres que els separen, pràcticament una dècada de trajectòria. Tot i així, Van Cauwenbberghe considera que Voetvolk fuig de mantenir un llenguatge, fugen de les etiquetes “perquè no ens repetim”.

Gruwez, com molts altres coreògrafs de darrera fornada com Pere Faura i Lali Ayguadé, ha volgut coreografiar des de fora, amb una mirada externa. Té a veure amb l’arrencada de la proposta (que elles construïssin els moviments a partir d’unes propostes racionals però no d’un moviment). Això l’ha obligat a “pensar més amb el cap que amb el cos”, ha confessat Gruwez durant la presentació. La dificultat de l’experiència era major perquè, a més, cap de les deu participants es coneixien entre elles i beuen d’escoles de dansa molt diferents. Necessitava que elles connectessin bé i, per això, la darrera fase de selecció va convidar-les que cuinessin juntes.

Lisbeth Gruwez té una carrera com a ballarina molt eclèctica. Va treballar amb Sidi Larbi Cherkaoui en un període en què ella admet que “era massa jove per entendre un univers tan espiritual”. Més tard va arribar l’oportunitat de treballar amb Jan Fabre. “Era una ballarina jove que volia imbuir-me de tot. Vola aprendre dels mestres, submergir-me en el seu univers”, admet. La sortida per la porta del darrere de la companyia de Jan Fabre, després d’una agra discussió en un assaig, va significar la consolidació de la seva carrera de coreògrafa. “Les històries d’amor, en general, acaben malament”, va comentar dijous en roda de premsa. Lisbeth Gruwez va protagonitzar Quando l’uomo principale e una donna, i en va fer una cinquantena de funcions. En aquella època Jan Fabre era molt valorat, amb molta repercussió mediàtica. Ella admet que les seves companyes i ella mateixa també patien d’aquesta actitud manipuladora, però l’havien normalitzada. Són les noies més joves les que van fer la denúncia el 2019 a la premsa per abús de poder, males praxis, assetjament sexual i comportaments sexistes per una vintena d’extreballadors de la companyia Troubleyn. Avui, Jan Fabre torna a treballar, tot i que en una dimensió molt menor, diu la seva exballarina. I troba a faltar que el coreògraf hagi respost a la queixa, les ha menystingudes de nou, lamenta.