La mort cara a cara
Jo Sol estrena ‘Armugán’, un poema visual en blanc i negre sobre un home que ajuda la gent a morir
“Tenim una existència basada en la subsistència que al final es va buidant de sentit”, reflexiona el director Jo Sol, que estrena avui als cinemes el seu llargmetratge Armugán després de passar pel D’A Film Fest i de rebre el premi Jules Verne a la millor pel·lícula del Festival de Cine Espanyol de Nantes. Rodada en blanc i negre al Pirineu aragonès, parteix d’un personatge nascut de la imaginació de Jo Sol (Barcelona, 1968). “És una invenció absoluta, Armugán és un nom tamil molt comú al nord de l’Índia –explica el director en una entrevista a El Punt Avui–. Té a veure amb una manera de contemplar la vida, no de celebrar-la, però sí acceptar la mort d’una manera molt diferent d’Occident, on tendim a tapar-la, a delegar en professionals la seva gestió.”
El protagonista, Armugán (l’actor Íñigo Martínez Sagastizábal), és l’última persona que practica un ofici molt antic: ajudar a morir les persones, fent-los companyia i ajudant-les a afrontar la mort cara a cara, sense por. Aquest trànsit de la vida a la mort es fa més difícil en la societat occidental contemporània. “En altres cultures, la idea cíclica de la vida va més enllà de la identitat; a Occident tendim a pensar que la vida som nosaltres”, diu el director.
Poema visual
El cineasta planteja la pel·lícula com un gran poema visual. “En la recerca d’una forma de veritat ja hi ha una bellesa intrínseca”, reflexiona el director. “Si fóssim més conscients de la transitorietat de la vida, del nostre pas tan efímer, de la fragilitat del cos, evitaríem que la roda de ficcions que sosté el món occidental contemporani fluís al ritme que al capitalisme li interessa.” Jo Sol reivindica “l’ecologia de la ment, entendre que arriba un moment que hem de marxar, i hem de respectar l’entorn i les vides per fer encaixar d’una manera humana i sensata la nostra existència”.La seva és una pel·lícula de temàtica espiritual, no religiosa: “Té a veure amb entendre l’esperit com aquella part que no podem tocar, i per tant, que està construïda d’intuïcions. És una representació ecològica, deslliurada d’un dogma o visió construïda per la cultura.”
Armugán és una pel·lícula de silencis. “Intento aplicar el llenguatge més adient en cada un dels continguts –diu Jo Sol–. En altres projectes meus els diàlegs eren una part molt important. En aquest projecte hi havia la voluntat d’expressar sense parlar, i vam buscar altres maneres de construir aquest discurs al voltant d’aquest poema profundament ecològic i emocional del nostre trànsit de la vida a la mort.” Un trànsit molt temut: “Tenim por de deixar de ser, por de desfer-nos, com explicava Ursula Klein en un llibre. Vivim aferrats a aquesta identitat, sovint oposada a la dels altres, en base al que ens diferencia dels altres, i morir és el que ens fa comuns.”
Jo Sol va rodar Armugán, el seu sisè film des que va debutar amb Tatawo (2001), en uns bells paratges del municipi de Boltaña, al Sobrarbe (Pirineu aragonès). Hi va arribar per casualitat: el van convidar al Festival de Cinema d’Ascaso, que se celebra a l’aire lliure en aquest poble mig abandonat. “Veure cinema sota la Via Làctia és una experiència meravellosa –recorda–- Em va impressionar, vaig veure aquella mateixa nit que era el lloc on volia rodar.”
