Cinema

Salinger al telèfon

‘Somnis d’una escriptora a Nova York’, dirigida per Philippe Falardeau, adapta al cinema ‘Mi año con Salinger’, una novel·la autobiogràfica de Joanna Rakoff

“Salin­ger era una per­sona depres­siva des de molt jove, que tenia neces­si­tat d’atenció, i tot això va esde­ve­nir quel­com incon­tro­la­ble, que va trans­for­mar en ener­gia cre­a­tiva.” Sub­mer­git durant uns anys en la pro­ducció i pro­moció de Som­nis d’una escrip­tora a Nova York , adap­tació al cinema del lli­bre Mi año con Salin­ger (Edi­ci­o­nes B), el cine­asta que­bequès Phi­lippe Falar­deau pro­posa aquesta expli­cació dels motius que van fer de J.D. Salin­ger un home mis­teriós, que fugia de la gent, sobre­tot dels seus fans, i vivia aïllat després d’escriure una de les novel·les més famo­ses del segle XX, El vigi­lant en el camp de sègol (Empúries en català).

Direc­tor de Pro­fe­sor Laz­har (2011), film nomi­nat a l’Oscar, Phi­lippe Falar­deau (Hull, Que­bec, 1968) és també un admi­ra­dor de la novel·la de Salin­ger. Ho va expli­car a El Punt Avui en una entre­vista telemàtica durant el pas­sat BCN Film Fest, en què va pre­sen­tar la seva pel·lícula: “Jo el vaig lle­gir amb 15 o 16 anys i em va agra­dar molt, però crec que no el vaig enten­dre. És molt més pro­fund del que pots arri­bar com­pren­dre a l’ado­lescència. Els joves con­nec­ten amb aquest pro­ta­go­nista que refusa esde­ve­nir un adult, és un rebel. Però el vaig relle­gir amb 48 anys i vaig veure un lli­bre sen­ti­men­tal sobre la depressió, molt més pro­fund, i vaig enten­dre per què va esde­ve­nir un feno­men mun­dial; toca la gent a dife­rents nivells.”

Phi­lippe Falar­deau va que­dar fas­ci­nat també i ha aca­bat adap­tant al cinema Mi año con Salin­ger, lli­bre auto­bi­ogràfic de Joanna Rakoff que, a finals dels noranta, quan somi­ava esde­ve­nir una escrip­tora, va tre­ba­llar a l’edi­to­rial de Nova York que publi­cava el novel·lista, par­lava amb ell per telèfon i s’ocu­pava de les mun­ta­nyes de cor­reu que rebia –i que Salin­ger mai no con­tes­tava–. L’actriu Mar­ga­ret Qua­lley inter­preta Joanna i Sigour­ney Wea­ver encarna Mar­ga­ret, la direc­tora de l’edi­to­rial. “Volia fer una pel·lícula molt dife­rent de l’ante­rior –explica el direc­tor–. Em va sem­blar molt interes­sant el lli­bre i, en trac­tar-se del punt de vista d’una dona, encara em resul­tava més atrac­tiu. Totes les pel·lícules que havia fet fins ara eren el punt de vista de per­so­nat­ges mas­cu­lins, i tenia ganes de par­lar del moment en què has de deci­dir què fas amb la teva vida, però des del punt de vista d’una noia.” També el moti­vava el fet que la relació amb la lite­ra­tura per a ell també va ser “molt impor­tant”, abans i tot de saber que volia fer cinema.”

Autora impli­cada

Comp­tar amb la col·labo­ració de Joanna Rakoff era impor­tant per al cine­asta: “No és una novel·la, és la seva vida. Era impor­tant per a mi impli­car-la en el procés. Li vaig dema­nar que fes la pri­mera revisió del guió. Em va aju­dar en dife­rents coses, com per exem­ple amb l’anglès que es par­lava al Nova York dels noranta. Sense la seva ajuda no me n’hau­ria sor­tit de tras­lla­dar el lli­bre a una ficció de cinema.”

La pel·lícula posa el focus en la fas­ci­nació que exer­ceix Salin­ger en els seus lec­tors i en la pro­ta­go­nista: “Em va sem­blar molt interes­sant l’obsessió dels fans: per què algú agafa la ploma i escriu a un autor? Per què l’art, sigui un lli­bre, la música o una pel·lícula, toca així la gent? És aquesta relació, que m’interes­sava.”Tot ple­gat creu que té a veure amb la mateixa essència de la cre­ació. “Tinc una filla de qua­tre anys –explica el direc­tor– i, durant el dia, ella només juga, que és essen­ci­al­ment crear, inven­tar, posar-se en la pell de per­so­nat­ges que no exis­tei­xen... Tots tenim aquest ves­sant, una neces­si­tat de crear. Jo com a cine­asta tinc una relació molt forta amb l’art. L’acte de crear té a veure amb una relació metafísica dels humans amb l’uni­vers.”El per­so­natge de Joanna Rakoff, que va entrar a tre­ba­llar com a assis­tenta a l’edi­to­rial de Salin­ger, des­taca pel seu caràcter ale­gre, posi­tiu i empàtic. “Jo he fet una comèdia, però el lli­bre és encara molt més diver­tit –des­taca el direc­tor–. El que m’interes­sava jus­ta­ment era aquesta relació empàtica de Joanna amb la gent. És més aviat un per­so­natge pas­siu, que escolta i observa, i és la seva empa­tia que la fa tras­pas­sar la bar­rera del pro­to­col i con­nec­tar, en un entorn en què l’empa­tia està rela­ti­va­ment absent.”La pel·lícula retrata els ambi­ents lite­ra­ris de Nova York de finals dels anys noranta: “Era molt exclu­siu, estava reser­vat a molt poca gent. Era molt difícil publi­car i des­ta­car. A l’era digi­tal, es pot començar escri­vint un blog a inter­net, i en cinema passa igual. Hi havia una fas­ci­nació per deter­mi­nats autors, que podien viure aïllats en algun lloc, i es cre­ava un mite al vol­tant de la seva vida.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.