Art

Un retrat honest dels EUA

El centre KBr ressegueix en una exposició la trajectòria de Garry Winogrand, el fotògraf que es resistia a parlar dels significats de la seva obra

Al fotògraf nord-americà Garry Winogrand (1928-1984) un càncer de vesícula el va fulminar en només un mes. Tenia 56 anys però va deixar un llegat equivalent a unes quantes vides plenes. Més d’un milió d’imatges, un munt sense revelar. No va tenir temps per dedicar-se a editar i a seleccionar el seu desbordat arxiu, però és que tampoc el motivava. “La seva única obsessió era el clic”, sosté Drew Sawyer, el comissari de l’exposició retrospectiva que el centre KBr de la Fundació Mapfre dedica a aquest gegant de la fotografia fins al 5 de setembre.

També es va resistir a parlar dels significats de la seva obra, no per fer el misteriós, sinó per respecte als espectadors. Volia que fossin ells els que les interpretessin amb total llibertat. “Jo fotografio per descobrir com es veurà quelcom fotografiat”, es limitava a dir, cosa que sovint s’ha entès com una posició apolítica. Però el cert és que aquest “com” no tenia res a veure amb la visió que propagaven els mitjans de comunicació de la societat americana en la pròspera postguerra.

“Estem perduts”

Ell, que havia treballat per a algunes revistes als inicis de la seva carrera, als anys cinquanta, coneixia molt bé la cuina del poder mediàtic per dirigir l’opinió pública. “Tots trafiquen amb il·lusions i fantasies. L’única conclusió que en puc extreure és que estem perduts, i que la bomba ho pot acabar tot de manera definitiva, i senzillament no importa, no hem estimat la vida”, va escriure en la sol·licitud d’una beca de la John Simon Guggenheim Memorial Foundation, el 1964.

I la hi van concedir. Va viatjar a disset estats i, insaciable, no va desaprofitar ni un segon per fer fotografies, sovint des de dins del cotxe mateix. “Va provar de visibilitzar el que considerava una representació més honesta dels Estats Units, fotografiant l’aïllament, el consumisme i els prejudicis de gènere i racials”, subratlla el comissari. Tota aquesta sèrie d’imatges està travessada pel desencís que sentia pel seu país. En va sentir a la plaça Dealey de Dallas envaïda de turistes enfollits per immortalitzar amb les seves càmeres el lloc on va ser assassinat John F. Kennedy només deu mesos abans. “Winogrand va descriure com Amèrica, novament, havia transformat una catàstrofe en un producte comercial”, rebla Sawyer.

Just havia fotografiat el malaurat president el 1960 en una convenció del Partit Demòcrata a Los Angeles. És una de les seves imatges més icòniques, paradigmàtica de la seva idea tan crítica d’aquesta realitat filtrada pels mass media: Kennedy, assetjat per les càmeres d’un exèrcit de periodistes, hi surt d’esquena i el seu rostre apareix en un petit televisor tirat a terra que està retransmetent el seu discurs.

Jueu nascut i criat al Bronx, no s’havia bregat precisament en cap context plàcid que li permetés edulcorar la seva mirada. El carrer va ser la seva escola per forjar un estil propi directe i invasiu, “sense sentimentalisme ni poètica”. “Es posava al bell mig de les multituds i els vianants l’havien d’esquivar per no xocar.” No buscava primers plans sinó tot el contrari. Utilitzava un gran angular que pogués recollir “moltes històries, no una de sola; el centre i els marges es dilueixen en les seves imatges”.

I un altre tret molt característic de les instantànies de Winogrand és que la línia de l’horitzó acostuma a ser torta, reflex de la seva manera de treballar a contrapèl de les regles formals i al mateix temps metàfora d’aquest món que veia desequilibrat.

L’exposició del centre KBr de Barcelona allotja dins seu una exposició en miniatura del Winogrand menys conegut: el que també va fer fotografies en color. Des que va començar va alternar-lo amb el blanc i negre. “No les imprimia en paper perquè era caríssim i va optar per difondre-les en diapositives. A finals dels anys seixanta es va incendiar el projector d’una exposició i ho va deixar córrer”, explica el comissari.

Aquesta desgraciada mostra es va fer al Moma, que va ser ràpid a reconèixer els valors artístics del seu treball i a distingir-lo del documentalisme. El 1969, el museu novaiorquès li va organitzar la seva primera individual centrada en un projecte que havia desplegat al zoo, en què establia correspondències entre la conducta dels animals i de les persones. Amb humor, sí, però també amb acidesa quan, en ple moviment dels drets civils, va vincular el captiveri de les bèsties amb els negres.

Quatre germanes fotografiades juntes durant 45 anys

El 1975, Nicholas Nixon (Detroit, 1947) va començar una sèrie fotogràfica que encara no ha acabat. Aquell any va fer el primer retrat de la seva dona amb les seves tres germanes i, des de llavors, cada curs les ha tornat a fotografiar juntes. Sempre en un espai exterior i col·locades en el mateix ordre.

El 2007, la Fundació Mapfre va inaugurar la seva col·lecció de fotografia amb l’adquisició d’aquesta obra, la més famosa de Nixon: Les germanes Brown. I ara l’exposa al seu centre KBr de Barcelona. L’entitat d’assegurances ha anat incorporant tots els retrats que completen la incompleta sèrie. El del 2020 també el té i du el senyal maleït de la pandèmia. La família Brown no es va poder reunir i Nixon va haver d’immortalitzar les quatre germanes fotografiant la pantalla de l’ordinador en què es van comunicar per videoconferència.

El pas del temps omple de sentit aquesta peça que custodia altres lectures no tan evidents com ho és l’envelliment d’aquelles adolescents que el 1975 rondaven els vint o els vint i pocs anys. “Sempre han posat amb naturalitat, no amb somriures artificiosos. Els seus rostres són la imatge real dels seus estats d’ànim”, assenyala Carlos Gollonet, conservador en cap dels fons de la Mapfre i comissari de l’exposició.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona
música

Twenty One Pilots actuaran al Palau Sant Jordi l’abril vinent

Barcelona
ART

Estudien si la part superior del mosaic de la Casa Navàs també és de Joaquim Mir

REUS
art

Mor Richard Serra, l’escultor monumental

barcelona