Venerable Brook
El director britànic establert a França planteja una mena d’assaig de ‘Tempest project’ de Shakespeare al Lliure per ensenyar la immensitat profunda del teatre
Barcelona serà el primer teatre formal on s’estrena l’obra, afectada pels tancaments de les cartelleres
Brook va fitxar actors africans i japonesos als 70 a la companyia, “més per necessitat que per opció”
El venerat director Peter Brook va destil·lar gotes de saviesa ahir al matí en una conversa fugissera que va mantenir a la Pedrera per parlar sobre el seu darrer espectacle, The tempest. En aquest treball (que s’estrena demà) figura que prepara els actors per a la funció d’aquesta obra de William Shakespeare. Peter Brook és història viva del teatre europeu des dels anys seixanta. A Barcelona, va ser la seva producció Carmen la que va determinar que el Mercat de les Flors (en aquell moment un magatzem de l’Ajuntament de Barcelona) es convertís en el potent centre de referència cultural, avui centre coreogràfic imprescindible del sud d’Europa.
La Filmoteca de Catalunya, que habitualment programa un cicle per emparentar-se amb el Festival Grec, ha dedicat una petita retrospectiva a Peter Brook. Ho fa amb peces mítiques com el Mahabharata (que també va representar a Barcelona, de sis hores de durada i que s’allargava del capvespre a la sortida del sol) o Marat/Sade (una obra mítica perquè va ser el títol amb què va debutar Josep Maria Pou al Poliorama, amb la direcció d’Adolfo Marsillach). Esteve Riambau, director de la Filmoteca, aclareix que les filmacions són guions pensats per al cinema, i no talls de les versions teatrals.
Tempest project s’ha passat un any endarrerint l’estrena. Perquè per la Covid s’han anat tancant totes les programacions en què hi havia l’espectacle previst. Fa pocs dies, es va poder veure a Montpeller en una primera sessió en clau de taller, en un espai informal. Ara, el Teatre Lliure (de l’1 al 3 de juliol) presenta les tres primeres sessions, pensades per a un públic convencional. En realitat, la companyia ha hagut de renunciar a artistes d’altres continents per evitar riscos de contagi i s’ha completat amb actors joves de l’entorn de França.
Brook té una estima especial per Barcelona. Va venir de Montpeller en cotxe per poder participar en la presentació. Una sort, per al Grec.Si Brook es veu amb forces per a l’estrena, pot oferir una petita sorpresa: i aparèixer a l’escena donant les instruccions als actors de com afrontar un text. Amb la seva suavitat de gest i una veu cada cop més prima. Marca pautes perquè el moviment i la paraula transcendeixin molt més que com a paraula dita. Mestre del teatre conceptual, buit de grans artificis, apel·la a la interpretació més despullada que dialogui sense jerarquies amb l’espectador. I ell, savi, pretén proposar als actors una forma teatral transversal que demostra, un cop i un altre, que conceptes com llibertat o teatre són universos sense fons, que permeten llegir contínuament i mai accedir, per definició, a la perfecció. Un bon exemple és Tempest project, que reposa sobre els actors. “Si en un espai buit els actors no t’atrapen, llavors et pots avorrir terriblement. Mai es pot reemplaçar la part humana”, diu Brook.
Ahir explicava que, als set anys, va començar a llegir Hamlet tot representant-ho amb petites figures. El seu pare, ull clínic, el va advertir “que mai seria actor”, feia broma, ahir. La carrera de direcció de Brook (al costat de Marie-Hélène Estienne, la seva companya des de fa unes dècades) s’ha allargat durant 75 anys. El director britànic es va instal·lar a França i treballa amb un repartiment ben divers: sovinteja Shakespeare però també peces orientals, per la qual cosa va contagiant-se d’un teatre més contemplatiu, de profunditat. Estienne aclaria ahir que Brook va obrir el centre de recerca a París d’abast internacional. Va ser el 1978, quan al teatre a Europa no hi havia ni africans ni japonesos, tot i que sí que havien sovintejat als anys 30 amb Meyerhold o Stanislavski, part del circ de Pequín: “Pel Peter va ser més que una opció, una necessitat sobre la base d’aquesta voluntat de recerca internacional.”
El 2003 Peter Brook ja atrapava la premsa cultural en la presentació a l’Icub del seu espectacle Je prends ta main dans la mienne al Grec. Els seus ulls brillaven amb una vivacitat especial. El 2004, en un hotel de Duisburg (i amb uns insòlits texans de skater), s’interessava per què havia entès la premsa en una funció a Duisburg, pocs dies abans d’estrenar al Mercat de les Flors. Ahir va atendre amb la sensibilitat habitual, i amb un fil de veu. El somriure murri seguia divertint-lo. I, provocador, vestia un mocador blau elèctric que contrastava amb la blancor d’unes mans suaus, però de moviments afinats, sense tremolors, ni amb una energia desmesurada. Brook celebra haver donat empenta a molts joves, contínuament, però rebutja posar-se medalles: “Si mai em sento orgullós d’alguna cosa, poseu-me sota una dutxa i traieu-me de sobre tot el pes de l’arrogància.”
De la Gran Bretanya a Barcelona
La Sala Beckett va presentar ahir el cartell que prepara per a aquest mes de juliol, emparentat amb el Festival Grec. Dues de les tres obres venen de la Gran Bretanya. A més de la setzena edició de l’Obrador d’Estiu (una oportunitat de trobada i aprenentatge amb dramaturgs contemporanis d’arreu del món), el Grec produeix Heisenberg, una peça de Simon Stephens que planteja un món de ficció que pot ajudar a entendre millor el propi. Sota la direcció de Josep Maria Mestres, Sílvia Bel i Pep Cruz són dos personatges que es troben fortuïtament i que, arran d’aquesta situació, es desencadena una reacció inesperada. Stephens parla de la teoria de la incertesa de Heisenberg. Segons la tesi, fins i tot la ciència, aparentment objectiva, esdevé parcial depenent de les condicions de la troballa científica. L’obra s’estrena avui i es podrà veure durant tot el mes.
Sixto Paz repeteix visita a la Beckett, de bracet del Grec. Aquest escenari és el que permet experimentar les formes teatrals. Salvació total imminent immediata terrestre i col·lectiva, de Tim Crouch (del 8 a l’11), proposa una experiència insòlita per a l’espectador. Les 90 persones de cada funció llegiran un llibre conjuntament amb els actors, que representen una família: Andrew Tarvet (el pare i autor del llibre), Mónica Lopez (la mare) i Katrin Vankova (la filla). Per sortir d’un cataclisme, cal que llegeixin aquest llibre (en l’acció els espectadors també hi intervenen), que es completa amb unes il·lustracions. El director, Pau Roca, assenyala que la proposta de Sixto Paz suma la capa dels personatges, la dels actors i també la de la tirania de l’autor, que obliga els actors a llegir el seu text per sortir del bucle.
Finalment, Ramon Simó –un dels còmplices històrics de la Beckett i exdirector del Grec– dona l’alternativa a La Mala Companyia, amb un treball que explora un confinament domiciliari de quatre actors amb La pesta, de Camus, de rerefons.
