Cultura

Humor com a teràpia contra el feixisme

‘Dolor, resiliència, coratge. Cartes al fill que no les pot llegir’ tanca el cicle de cinc llibres amb textos d’Encarnació Martorell i edició de Salvador Domènech

Els acudits eren “una mesura terapèutica per anar suportant la dictadura”, diu Domènech

El 2008 va aparèixer Amb ulls de nena: el dietari de la guerra a la rereguarda, amb textos d’Encarnació Martorell i edició de Salvador Domènech. Va ser un gran èxit qualificat de “Diari d’Anna Frank a la catalana”, cosa que no agrada gens a l’autora –ni al curador del llibre–, perquè el sobrenom amaga la seva identitat i els seus fets.

El nom d’Encarnació Martorell sura, però, i aquest tàndem ara publica el cinquè llibre en comú, Dolor, resiliència, coratge. Cartes al fill que no les pot llegir, publicat per Dstoria Edicions. L’edició sortirà a la venda a partir de mitjan agost.

Encarnació Martorell i Gil (Barcelona, 1924) va estudiar la primària al Grup Escolar Ramon Llull de l’Ajuntament de Barcelona. Era una estudiant aplicada, sovint brillant, com es pot comprovar als quaderns que encara conserva i que podem veure parcialment reproduïts en aquest últim llibre i en altres d’anteriors.

L’entrada de les tropes feixistes de Franco a la ciutat li va impedir continuar estudiant i no va poder ni començar el batxillerat a l’Institut Escola de la Generalitat com desitjava. Es va haver de conformar amb mecanografia i taquigrafia, que li van ser útils per guanyar-se la vida. I no va ser fàcil, la seva vida, perquè el seu marit la va abandonar, a ella i als fills, un dels quals, el Joan, malalt d’oligofrènia.

Un cop jubilada, va poder recuperar les seves aficions culturals i va conèixer Salvador Domènech (Barcelona, 1955), que, seguint la intuïció de la seva passió per la pedagogia, per la història i per l’antifeixisme, la va engrescar a publicar els seus dietaris escolars. “Aquest és el cinquè llibre conjunt amb l’Encarnació i tanca el cicle que vam començar el 2008”, explica Domènech. Els quatre anteriors són: Amb ulls de nena (2008), Cartes d’amor i de dol (2010), Alumnes i mestres de la República (2013) i La nena del no a la guerra (2019).

“D’inèdit, aquest inclou unes corprenedores Cartes al fill que no les pot llegir, sobre la mort del primer fill i l’abandonament del marit. També unes redaccions escolars que expliquen indirectament la renovació educativa que van viure les escoles públiques de l’Ajuntament de Barcelona durant l’etapa republicana. I, finalment, també hi ha tot un seguit d’acudits antifranquistes que ella va recollir durant la postguerra”, explica el psicopedagog.

Tot i que ell és qui fa la feina de recerca, d’ordenació, escriu introduccions i pròlegs, contextualitza, etcètera, sempre té un punt de vista humil de cara a Encarnació Martorell. “Haver compartit autoria amb La nena del no a la guerra ha estat un regal preciós que m’ha fet la vida”, afirma el també autor en solitari de llibres de pedagogia, de memòria històrica i fins i tot d’una emotiva novel·la a quatre mans (Tres memòries i un naixement) escrita amb l’Ona, la gran de les seves tres filles.

Dolor, resiliència, coratge, amb pròleg de l’advocada i política Magda Oranich i Solagran, mostra un cop més la vàlua moral de Martorell. “El temps de renovació pedagògica al seu estimat Grup Escolar Ramon Llull, la crueltat de la Guerra Civil Espanyola, la duresa de la postguerra, el cop emocional de perdre un fill, l’abandonament del marit al cap de poc de néixer el segon...”, resumeix Domènech.

Pel que fa al recull dels acudits, l’explicació és senzilla i cal agrair que la petita Encarnació fos tan aplicada. “El seu pare, com que veia que li agradava escriure, li va demanar que recollís els acudits –xistus, llavors– que s’explicaven quan es reunien amb familiars o amistats. Com que era una família humil, d’aquesta manera passaven una estona divertida sense fer despesa anant al cinema o a un altre lloc. A la pàgina 166, escric: «A casa de l’Encarnació Martorell, i a la de tantes famílies barcelonines, catalanes i espanyoles antifeixistes, els dies de festa agafaven algunes estones de temps lliure i les aprofitaven per reunir-se amb els parents i els amics, a casa d’uns o a casa d’altres, i feien sessions d’intercanvi de xistus. D’aquesta manera tothom n’aportava, com una mena d’impost revolucionari. Tot rient estaven minant pacíficament el règim fent servir l’humor com a arma de combat. Explicaven acudits i els divulgaven perquè era la munició més barata i més a l’abast per combatre el sistema. Passaven una estona divertida i reivindicativa, íntima i compartida, sense por que cap paco reconvertit en delator veïnal els denunciés»”, detalla. Els acudits eren “una mesura terapèutica per anar suportant la dictadura i un antídot per alleugerir les humiliacions i els excessos del poder”.

Un llibre amb regust de miscel·lània, amb tot de temes emocionants, abundant material gràfic –entre fotografies i reproducció de documents–, i textos amb què Domènech contextualitza l’època i com han treballat, Encarnació Martorell i ell, tots aquests anys. Amb la cirera d’un recull d’acudits que, lamentablement, no ens queden tan lluny.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.