Música

Oda a Los Angeles

Los Lobos, institució del rock ‘chicano’i una de les bandes més estimades de la ciutat, publica ‘Native Sons’, amb versions d’una dotzena d’artistes

“Jackson Browne ens va fer entendre que nosaltres també podíem escriure cançons”
“A Los Angeles encara hi ha força a feina a fer, però, sens dubte, és un lloc millor”

És probable que molts els continuïn associant encara amb l’èxit a escala planetària que, l’any 1987, va tenir la seva adaptació de La Bamba, feta per a un film que narrava la història de Richie Valens. Amb gairebé cinquanta anys d’història, però, Los Lobos ja fa temps que han demostrat que, més enllà d’aquell hit, número 1 a les llistes de Billboard, són tota una institució del rock als Estats Units i que, per descomptat, al contrari del que predicaven en el títol del seu primer treball, publicat l’any 1978, moltíssim més, també, que una “banda més de l’Est de Los Angeles”.

Sis anys després del notable Gates of Gold i dos després del disc de nadales del qual, als Estats Units no solen escapar-se de fer les bandes de llarg recorregut, Los Lobos tornen amb Native Sons , un disc integrat, menys la cançó que li dona nom, per versions d’un ampli i eclèctic ventall d’artistes de Los Angeles i que la seva nova companyia discogràfica, New West, feu del rock americà de tall més tradicional, té especial interès perquè no passi desapercebut en terres com la nostra, que ha vist actuar Los Lobos l’any 1999 a Bikini i sis anys més tard al vell Palau d’Esports del carrer Lleida, conegut aleshores com a Barcelona Teatre Musical.

Louie Pérez, un dels fills d’immigrants mexicans que, l’any 1973, van engegar la banda, atén la trucada d’El Punt Avui. “Tot i que el grup feia temps que necessitava un descans, ningú s’imaginava que, aquell descans, vindria forçat per una pandèmia”, revela. “Va ser aleshores quan vam plantejar-nos fer un disc amb versions d’artistes de Los Angeles, que és la ciutat amb la qual se’ns associa.”

Pérez, i també David Hidalgo, Cesar Rosas, Conrado Lozano i Steve Berlin, van fer cadascú una llista i, de les 60 cançons que van ser proposades inicialment, una dotzena han acabat formant part de Native Sons, que arrenca amb Love Special Delivery –tema original de Thee Midniters, una de les primeres bandes chicanas de l’East LA a tenir ressò– i es clou amb Where Lovers Go, un clàssic de chicano soul instrumental de Mario Paniagua. “De petits, a nosaltres, les mares ens posaven boleros i rancheras, però, més grans, amb músics com els Beatles, Jimi Hendrix o els Byrds, vam introduir-nos de ple en el rock & roll”, recorda Pérez, que assenyala Lalo Guerrero, pare de la música chicana i un dels primers ídols de la banda, i de qui versionen Los Chucos Suaves, com un dels noms que, de manera unànime, tot el grup va veure clar adaptar.

No tot a Native Songs, però, són temes d’arrel chicana, i l’amplitud de mires de la banda, que ja havia provat fortuna en el terreny de les adaptacions en projectes tan atrevits com Los Lobos Goes Disney (2009), queda palesa en la resta del disc, amb cançons, fins i tot, amb contingut polític com For What It’s Worth (Buffalo Springfield) o The World is a Ghetto (WAR). “Són cançons, com What’s Going On, de Marvin Gaye, que fa anys ja havíem versionat, que representen un període molt específic de la història dels Estats Units i que, en bona mesura, ens continuen interpel·lant”, remarca Pérez. Dels Beach Boys, símbol d’una ciutat de Los Angeles molt diferent, però sense els quals difícilment no hauria quedat coix un disc conceptual sobre Califòrnia, obvien la via fàcil i opten per l’exquisida Sail on, Sailor. I, a Jackson Browne, a qui se li deu haver contribuït a crear una estel·lar comunitat de songwriters a Laurel Canyon, se l’honora amb Jamaica Say You Will. “Recordo que amb en David [Hidalgo], amb qui ens vam conèixer a l’institut, anàvem a escoltar discos un cop havien acabat les classes, i entre les cançons que més recordo hi ha aquesta de Jackson Browne, que, per la seva introspecció, em va ajudar a entendre que nosaltres podíem escriure també les nostres pròpies cançons”, recorda Louie Pérez.

Carta d’amor a Los Angeles en forma de sòlid àlbum de versions, entre les quals n’hi ha també de The Blasters, Willie Bobo i Barrett Strong, Native Sons, doncs, ens permet retrobar-nos amb cinc músics veterans d’aspecte senzill, paraules amables (“com estan les coses, al vostre país?”, ens interroga, aquesta vegada amb un esforçat castellà, Louie Pérez al final de l’entrevista) i un pes en la història musical dels Estats Units més valuós del que se’ls pressuposa. “Los Angeles ha canviat força, des dels dies en què van estar escrites algunes d’aquestes cançons”, conclou el músic. “És una ciutat encara força segregada i on, sens dubte, encara hi ha força feina a fer, però, malgrat tot, hi noto millor harmonia i crec, sens dubte, que és un lloc millor.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda