Llibres

La por i l’esperança

L’actor i refugiat siri Ahmad Alhamsho relata la seva vida en el llibre ‘Todos los Ahmad del mundo’, que Ramon Térmens vol dur al cine

“L’aigua em va arribar als genolls. Vam començar a preparar-nos per morir”

“Tinc la cer­tesa que sota la nos­tra barca hi havia un àngel [...]. Van ser quinze minuts de ter­ror i ren­dició, fins que vam veure que, de lluny, alguna cosa s’apro­xi­mava.” Ahmad Alhamsho (Al-Thaw­rah, Síria, 1992) relata així com es va donar per mort damunt d’una barca tan plena de gent (unes vui­tanta per­so­nes) que no podien seure, sense ben­zina, a la deriva al Medi­ter­rani, amb mala mar..., fins que va aparèixer una barca de res­cat. N’hem vist mol­tes imat­ges, però el seu lli­bre Todos los Ahmad del mundo (Pla­ta­forma Edi­to­rial) té la vir­tut de rela­tar la història d’un refu­giat que creua el Medi­ter­rani en pri­mera per­sona, en un relat breu (cent pàgines), aus­ter i dur, però que vessa tota mena d’emo­ci­ons. També té el mèrit d’aju­dar-nos a com­pren­dre les pode­ro­ses raons que empe­nyen els éssers humans a enfi­lar-se a una fràgil barca (o, com aca­bem de veure a l’Afga­nis­tan, a la car­cassa d’un avió que s’enlaira, cap a una mort segura) i dei­xar la seva terra per sem­pre.

És un relat de por: “Tots estàvem segurs que moriríem. Les ona­des ens feien pujar fins molt amunt i cap avall, com una mun­ta­nya russa, i cada vegada que baixàvem, ens pensàvem que ens enfon­saríem; però, no sé com, tornàvem a pujar.” Ens ho explica Ahmad Alhamsho un calorós matí de finals de juliol a la ter­rassa d’un bar, en una llarga entre­vista. La seva història és també d’espe­rança: “Pel camí, la vaig per­dre una mica, però ara l’he recu­pe­rada. No podem viure sense espe­rança. Si la perds, moriràs. Per això vaig començar a morir len­ta­ment al camp de refu­gi­ats de Grècia; vaig per­dre l’espe­rança. Hem d’apren­dre a recu­pe­rar-la en moments així.”

No és fàcil resu­mir la seva vida. Sem­bla que, als 29 anys, n’hagi vis­cu­des tres o qua­tre: una infan­tesa feliç a la ciu­tat d’Al-Thawra als anys noranta; el viatge als 15 anys al Líban per tre­ba­llar (“cada dia camí de la feina, m’insul­ta­ven; els liba­ne­sos odi­a­ven els siri­ans perquè el nos­tre govern els va fer coses dolen­tes”); el seu somni de ser actor (“des que era nen, feia esquet­xos amb la meva família; una vegada, vaig fer veure que moria i vaig donar un ensurt a la meva mare, plo­rava i tot, i em va dir que tenia talent per ser actor”); el ser­vei mili­tar obli­ga­tori quan va escla­tar la guerra i una mira­cu­losa malal­tia que el va sal­var; l’arri­bada d’Estat Islàmic a la seva ciu­tat, el 2014, i les ame­na­ces que va rebre perquè volia ser artista...

Els motius de fugir

“Mai havia pen­sat que mar­xa­ria de Síria. Encara que havia començat la guerra, tam­poc volia. Soc molt fami­liar i estic molt unit a la meva mare. Tam­poc vam voler dei­xar la nos­tra casa fami­liar a Al-Thaw­rah, el nos­tre car­rer, el poble...” Però va començar la guerra, i “va empit­jo­rar tot cada dia”. “Vaig veure amics morir davant meu per les bom­bes, va entrar un grup d’Estat Islàmic [ISIS]... Només sabien matar; van entrar en nom de l’islam, però no en sabien res. Teníem una botiga de recan­vis de motos i venien a com­prar coses. Eren d’arreu del món: els EUA, l’Estat espa­nyol, Suècia, Ale­ma­nya, l’Aràbia Sau­dita...” Els sol­dats d’ISIS “mata­ven en nom de l’islam, però les vícti­mes, eren musul­ma­nes”. “Un cosí meu el van matar; li van tallar el cap a la plaça plena de gent.”

Li van dir que s’oblidés d’estu­diar tea­tre: “Ho sabien, no sé com, i em van dir que no podria fer tea­tre. L’art per ells és hram, dolent.” La seva família li va dir que era millor que marxés. “No tenia diners per sor­tir, però el meu oncle, sí; fugia amb la seva família i em va ofe­rir mar­xar amb ells a canvi de cui­dar el seu fill i aju­dar-lo a car­re­gar mot­xi­lles. No volia mar­xar i dei­xar la meva mare ni el meu país, però alguna cosa em va obli­gar a fer-ho. Vam sor­tir a les tres de la mati­nada.”

El pit­jor moment

“Hi va haver molts moments durs, però el pit­jor va ser el del mar. Jo no sé nadar i tinc fòbia a l’aigua; el meu germà em volia ense­nyar a nedar de petit i em va llençar direc­ta­ment al llac, i mai no vaig voler saber res de l’aigua. Però no tenia cap opció: o cre­uava pel mar o tor­nava a Síria. La màfia deia que era una barca de 39 metres, havíem d’anar-hi 35 per­so­nes, en un viatge de 15 minuts. No era veri­tat. Vam pujar a la barca 80 per­so­nes en lloc de 35; ningú no podia seure, els homes anàvem al vol­tant de la barca i les dones i els nens, al mig. Al prin­cipi, encara anava bé, però, a poc a poc, després d’unes milles, el qui por­tava el timó no sabia con­duir, havia dit que en sabia perquè li sortís gra­tis el viatge. Va aga­far el timó un altre noi; van pas­sar deu o quinze minuts i vam començar a sen­tir por de debò. El mar estava molt embra­vit i, després de dues hores, érem enmig del mar per­duts, sense veure res al nos­tre vol­tant, sense com­bus­ti­ble. La barca es va tren­car una mica per sota i va començar a entrar-hi aigua.”

Un àngel

El bot que va sor­tir abans d’ells va nau­fra­gar i la majo­ria de refu­gi­ats es van ofe­gar. Encara no s’explica que se sal­ves­sin tots: “Ningú no va caure a l’aigua ni va morir. En la religió musul­mana, també cre­iem en els àngels. No sabem si tenen ales, ni com són. L’aigua em va arri­bar fins als genolls. Vam començar a resar, cadascú amb les seves ora­ci­ons i el seu idi­oma, i a pre­pa­rar-nos per morir. Jo tenia als braços el nadó d’una dona i l’hi vaig tor­nar, li vaig dir que jo no sabia nadar i no volia que morís per la meva culpa. Tenia la cara groga de tanta por; ja no m’arri­bava la sang al cap. I després de quinze minuts de pen­sar que moriríem, va venir un petit vai­xell grec i ens va remol­car fins a un de més gran.” “Fins que vam pujar, no vam estar tran­quils. Fins i tot al cos­tat del vai­xell gran, teníem por. L’escala era just dar­rere meu i jo havia de pujar el pri­mer, però un home mort de por em va tre­pit­jar el cap i va pujar abans.”

Els camps i les ONG

Ahmad Alhamsho va ini­ciar, ales­ho­res, un peri­ple per dife­rents camps de refu­gi­ats grecs fins que va arri­bar al camp de Nea Kavala, el febrer del 2016. Hi va pas­sar un any i mig. Sol i depri­mit per les dures con­di­ci­ons del camp, va recu­pe­rar l’ànim amb l’arri­bada de les ONG: “Una va venir a crear una escola i fer acti­vi­tats per als nens i em van dema­nar que els ajudés. Vaig apren­dre anglès en dos mesos i feia de tra­duc­tor dels nens i els orga­nit­zava acti­vi­tats: esports, tea­tre, jocs... Agafàvem un alta­veu gran, posàvem música infan­til i anàvem a cami­nar pel camp de refu­gi­ats per reco­llir els nens i por­tar-los a l’escola. Quan em veien, venien cor­rents i tots em volien abraçar, aga­far de les mans... Era el millor moment. Els nens tor­na­ven a la vida; començaven a viure en aquell moment.”

El tea­tre i Bar­ce­lona

És en aquest mateix camp on va fer amis­tat amb gent de Bar­ce­lona. “Quan vaig poder sor­tir del cen­tre de refu­gi­ats de Madrid, vaig voler venir a viure aquí perquè hi conec gent del món del tea­tre. Eren volun­ta­ris del grup de tea­tre Paramythádes que feien tallers al camp de refu­gi­ats de Nea Kavala. Allà, vam fer una obra en què vaig fer el pri­mer monòleg i la vam repre­sen­tar en un tea­tre del poble del cos­tat. Érem de dife­rents països i edats i sen­tia que érem tots iguals.” Ahmad Alhamsho no té prou parau­les d’agraïment per als volun­ta­ris de les ONG: “Fan una feina molt impor­tant quan tre­ba­llen amb el cor i men­tal­ment. És un tre­ball d’emoció, no per treure diners i per viure’n; és una feina per a volun­ta­ris. Sal­ven de morir la gent no només al mar, també al camp de refu­gi­ats; també hi poden morir. Tens la sen­sació de morir len­ta­ment: per malal­tia, no men­jar ni dor­mir bé, falta d’higi­ene... Et dei­xes morir a poc a poc. Si ve un volun­tari cada matí amb un som­riure, això et salva. No ens falta un ras­pall de dents, una tova­llola o un plàtan; ni amb mil plàtans estaríem bé. Ens falta un som­riure de veri­tat! N’hi ha que venen com a volun­ta­ris, es fan fotos amb els nens, després els fan fora i les posen al seu currículum, perquè els fa falta per tre­ba­llar al seu país. El que cal als camps és la gent com ells, que tre­ba­lla amb amor.”

Bar­ce­lona i el cinema

Pre­gun­tat per què acaba a Bar­ce­lona, res­pon: “Pels amics que conec a Grècia i per estu­diar tea­tre. Em van dir d’estu­diar al Col·legi de Tea­tre de Bar­ce­lona, al Poble Espa­nyol.” La ciu­tat li va agra­dar des del pri­mer moment: “Bar­ce­lona és una ciu­tat molt activa, molt bonica, i el temps s’assem­bla molt al del meu país. Des de Grècia, pen­sava que la gent aquí seria molt ama­ble i ho és, tot i que aquí i arreu del món hi ha gent tan­cada que et falta al res­pecte. Però la major part de la gent és ama­ble. Estic molt còmode, tran­quil, tinc tots els drets, tinc els papers... Només trobo a la gent falta de con­fiança. Si vols llo­gar un pis i ets siri o àrab, mol­tes vega­des et diuen que no. Pre­fe­rei­xen un espa­nyol, un sud-ame­ricà o un euro­peu.”Obrir-se camí com a actor pro­fes­si­o­nal no és fàcil: “De moment, no estic tre­ba­llant. Vaig fer una obra en línia per la Covid amb el tea­tre Tan­ta­ran­tana, amb l’escrip­tor Albert Tola i la direc­tora Cons­tanza Brn­cic, un taller amb gent de dife­rents països i cul­tu­res, afri­cans, àrabs i d’aquí, alguns de pro­fes­si­o­nals i d’altres, no. ” Tre­ba­llar d’actor a Bar­ce­lona “és molt difícil”: “Jo acabo de començar a estu­diar aquí. Fa qua­tre anys que soc a l’Estat espa­nyol, però no és res, perquè he hagut de començar des de zero. He de conèixer la cul­tura, apren­dre els idi­o­mes, el cas­tellà i el català... Neces­sito temps per par­lar-los bé. Has de domi­nar-los per­fec­ta­ment per ser actor i tenir opor­tu­ni­tats. Si no, només pots fer tre­balls molt con­crets, pro­pers a la teva cul­tura o molt petits.” Ramon Térmens el va con­trac­tar com a actor per a la pel·lícula La dona il·legal, nomi­nada als dar­rers pre­mis Gaudí. Hi inter­preta un per­so­natge molt pro­per a ell mateix: un refu­giat sirià que vol tre­ba­llar d’actor a Bar­ce­lona. “Tre­ba­llar junts en La dona il·legal va ser una experiència molt bonica, tot l’equip de la pel·lícula era gent molt maca. Per mi, Ramon Térmens és un àngel també, és molt bona per­sona. M’ha aju­dat molt després; hem man­tin­gut el con­tacte i vol fer alguna cosa amb mi. M’ha aju­dat molt en el lli­bre i m’ha fet un gran regal, que és com­prar-ne els drets perquè vol fer una pel·lícula de ficció sobre la meva vida. Ha de ser una pel·lícula molt forta, dura; s’ha de rodar en molts llocs dife­rents, amb molts per­so­nat­ges. És difícil. De moment, només estem inten­tant dur-la enda­vant. Espe­rem que sigui aviat.”Troba a fal­tar molt la seva família, la seva ciu­tat i Síria: “No puc parar de pen­sar-hi; cada dia hi penso.” Però, com a refu­giat, no es pot ni plan­te­jar ni tan sols una visita: “Quan tenim els papers com a refu­gi­ats a l’Estat espa­nyol, no tenim dret a visi­tar el nos­tre país. Puc anar a qual­se­vol país del món menys a Síria. És dur i trist, però ho entenc bé i ho res­pecto, perquè tenen raó. Si pots viure al teu país, per què has de venir aquí a dema­nar asil?”

Més bon­dat que mal­dat

Una de les coses que ha après durant aquest impres­si­o­nant peri­ple vital és que “hi ha més gent bona al món que dolenta”. “No es pot gene­ra­lit­zar. Fins i tot la gent dolenta, no ho és tant, fa coses dolen­tes perquè la vida els hi ha obli­gat. Pot­ser roba perquè té gana. Ho puc per­do­nar tot excepte matar. M’han robat i insul­tat, i he aca­bat per­do­nant.” També ha après que cal estar pre­pa­rat pel que pugui venir: “A la vida, veu­rem de tot. Ningú no tindrà mai la vida per­fecta, sem­pre tin­drem pro­ble­mes, i hem d’estar pre­pa­rats per a quan arri­bin. Mai no hau­ria pen­sat que pas­sa­ria res a Síria i ha pas­sat. T’has de pre­pa­rar, encara que pen­sis que mai no pas­sarà res a l’Estat espa­nyol o a Cata­lu­nya.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.