Cultura

Crònica

música

Schubertíada, festival prescriptor

Diumenge, en poques hores, vam poder escoltar dos sòlids i importants pianistes

Cert és que els gustos del públic de la mal anomenada “música clàssica” han canviat força o, potser fins i tot, molt en els darrers anys. Potser sigui a causa de la confluència d’aspirar a viure el màxim de “relaxadament”, això és sense gaire esforç, i també a la progressiva imposició, gairebé com a veritable dogma de fe neoliberal, dels criteris de màrqueting, els que més ens permetin explicar el perquè s’ha anat construint, a Catalunya, un escenari de programacions musical on, mal ens faci, tot ve a ser força el mateix i sempre amb l’aposta per uns noms idèntics. O dit amb altres paraules, allò que pot escoltar-se durant la resta de l’any als tres grans equipaments de la Ciutat Comtal (Palau, L’Auditori, Liceu) és el que pot trobar-se en els festivals estiuencs. Va haver-hi un temps, però, que els nostres festivals d’estiu tenien una missió més encomanada a la veritable prescripció i a la descoberta d’allò nou. Com és lògic, les coses canvien en funció de qui n’assumeix la direcció artística, però no és menys veritat que, en l’escenari català, la Schubertíada de Vilabertran prossegueix amb aquest concepte de descobertes, al costat de la compareixença, any rere any, d’artistes que, en el seu moment, es van donar a conèixer per primera vegada en aquesta cita empordanesa.

Amb una programació on la música de Franz Schubert (1797-1828) és la percutora per a la presència de músiques d’altres autors i èpoques, un exemple el va constituir el recital inaugural, el dia 12 passat, dedicat a Johann Sebastian Bach amb el trio format pel baríton Matthias Goerne, la violinista María Dueñas i l’organista Juan de la Rubia. També va ser completament absent la música schubertiana, en aquest diumenge pianístic, on van poder-se escoltar, en poques hores, dos sòlids i importants pianistes. Al matí, la joveníssima Emma Stratton (Pals, 1999) va demostrar com el seu nom s’afegeix a l’important llistat d’importants deixebles que el professor Vladislav Bronevetzky està extraient des de les aules de l’Esmuc. Stratton, així, s’afegeix als noms de Carles Marigó i Eudald Buch que a judici de molts són els noms veritablement importants de les generacions pianístiques catalanes més joves. Obres de Mozart, Prokofiev i el sempre poètic Carnaval de Robert Schumann van ser la mostra del recital de Stratton que l’ànima de la Schubertíada, el Dr. Jordi Roch, no es va poder estar de definir com “propi d’un programa com els que feia Arturo Benedetti-Michelangeli”.

La calorosa i xafogosa tarda va portar una nova cita com era la que oferia l’andalús Javier Perianes. Poques setmanes després d’haver inaugurat el Festival Pau Casals del Vendrell, la veritat que poder tornar a gaudir del magnífic programa L’amor i la mort, format per obres de Beethoven, Chopin, Granados i Liszt, va ser un gran privilegi. Tot i sabent que l’acústica de la canònica romànica no és la més indicada per a recitals de piano, l’art de Perianes es va sobreposar a les dificultats, i va sobresortir el darrer bis: una antològica versió de la Mort d’amor d’Isolda de Wagner en la transcripció de Liszt. Hi havia qui plorava...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.