Mor Charlie Watts, el bateria impertorbable

Tot i que les cançons, la imatge, els riffs, les llengües i la llegenda eren obra de Mick Jagger i Keith Richards, res hauria estat –ni sonat– igual en els Rolling Stones sense l’impertorbable Charlie Watts. Ho sabien Jagger i Richards, que admetien sovint que sense el bateria era difícil imaginar-se els Stones, i també Ron Wood, que en un documental, Tip of the Tongue, qualificava Charlie Watts com el motor de la banda i es resignava a acceptar també que, sense els seus motors, les bandes de música no van enlloc.

Ahir, dia del 40è aniversari del disc Tattoo You, i uns dies després que transcendís que, per consells del metge, no participaria aquest setembre en una nova gira nord-americana del grup, Charlie Watts va morir, a l’edat de 80 anys. Feia 58 anys i 217 dies que, a l’Ealing Club de Londres, havia fet, com a substitut de Tony Chapman, el seu primer concert amb els Rolling Stones de Jagger, Richards i Brian Jones. D’aleshores ençà no es perdria ni un sol bolo de la banda i esdevindria l’únic membre dels Stones, més enllà de Jagger i Richards, que va participar en tots i cadascun dels enregistraments del grup.

Tot i la seva discreció i el seu gust pel segon pla, es reconeix Charlie Watts com un pilar fonamental de la sonoritat dels Stones. L’estil, com la seva vestimenta, inspirada en els grans noms del jazz que tant admirava, elegantíssim. El ritme, precís. La musicalitat, com altres drummers d’escola britànica, plena de swing. I els solos de bateria, o altres rampells de grandiloqüència, evidentment, prohibits. “En Charlie probablement té el kit de bateria més petit del rock-and-roll”, feia notar, en una ocasió, Bill Wyman, amb qui Watts va compartir durant trenta anys una secció rítmica tan discreta com infal·lible. “Els bateries, avui, toquen amb 50 o 60 peces; en Charlie continua fent-ho amb set.” Quan Wyman, a començament dels noranta, fatigat per tot el que implicava ser un stone, va abandonar les gires, van posar-se damunt la taula els noms de qui podria ser el seu substitut. Ni Jagger ni Richards. L’última paraula de qui ocuparia el lloc (finalment Darryl Jones) la va tenir Charlie Watts. “Era sòlid com una roca”, li valorava, en un emocionat vídeo penjat a les xarxes pocs minuts després que es fes públic el decés, el beatle Paul McCartney.

Watts, tot i la seriositat de la seva imatge, tenia un fi sentit de l’humor, perceptible, per exemple, en la portada, acompanyat d’un burro, del disc Get Yer Ya Ya’s Out! (1970). La seva opinió, com la de Jagger, era la que més importava quan calia definir els grans dissenys escenogràfics en les gires del grup. A diferència dels seus companys de banda, va estar sempre casat, des del 1964, amb una mateixa dona. “Com s’ho fa per aconseguir allò que no aconsegueixen mai les estrelles del rock?”, li preguntava NME. “Perquè no soc una estrella del rock”, contestava. I, a finals del 1984, va protagonitzar un dels més cèlebres episodis de l’anecdotari dels Stones en les seves hores baixes. En un hotel d’Amsterdam, Jagger s’enfilava per les parets preguntant on era el “seu” bateria. Watts, endiumenjat com sempre i ben afaitat (“inclús es podia olorar la seva colònia!”, recordava Richards en les seves memòries), va plantar-se a l’habitació del cantant i, després d’etzibar-li un cop de puny, va advertir-li que no tornés a tractar-lo mai més així.

Llegenda del rock malgrat la seva senzillesa, Charlie Watts va morir ahir en un hospital de Londres envoltat de la seva família i, possiblement, a causa d’un càncer de gola que se li havia diagnosticat fa ja disset anys. Si Mick Jagger, Keith Richards i Ron Wood, amb el bateria Steve Jordan en el lloc de Watts, no decideixen plegar veles i continuen fent concerts, en tot cas, serà en la pell d’uns Rolling Stones molt diferents de com el món els ha estat gaudint des del 1963.