La forma del discurs

Si en alguna cosa Fira Tàrrega ha demostrat ser una font de recursos és en la forma d’expressar un relat, una història. L’arrencada d’aquesta edició (amb uns llamps que il·luminaven amenaçadorament el cel d’una fira que viu i reclama el carrer i amb unes gotes que van obligar a aturar l’estrena de Papillon d’Àngel Duran) exposa com una enciclopèdia fórmules per expressar emocions: potser amb uns personatges enigmàtics amb tantes capil·laritats com vulgui l’espectador (Alter, de Kamchatka); donant continuats peus de pàgina sobre pensadors en un quadre agònic i sòrdid (El diablo en la playa, de Matarile) o atrevint-se a executar la tragèdia d’Otel·lo en clau circense i amb un epíleg de compromís que deixa clavat a la cadira (Desdèmona, d’Alba Sarraute). Més al·legòrics són els titelles d’Animàlia (Sàndal Produccion) i Kujira (Centre de Titelles de Lleida). Cadascú té una idea concreta a expressar: abraçar i abandonar o donar un cop de puny estètic i impúdic. Fira Tàrrega té discurs i va molt més enllà del confeti dels watts de potència. Benauradament.

Fira Tàrrega ensenya a mirar allò quotidià amb uns ulls que detecten emocions. Amb la senzillesa d’algú que observa i que escolta en una ona diferent a la rutinària, desenterra una part de l’espectador que ha estat dos anys com dormida. Eléctrico28 havia aixecat el teló de l’escenari (que duia dos anys d’espera oficial, tot capejant el temporal de la pandèmia) amb The frame, aquella invitació a observar allò que passa al carrer de manera contemplativa, lúcida i lúdica. Un to que connecta molt amb el caminar arrossegant els peus pel tros de Kasmchatka. Sí, aquella corrua de persones amb abrics de tresquarts embotonats i maleta antiga han tornat a aparèixer (aquest cop molt allunyats de la ciutat, com si sobrevisquessin pels camps). Sense ni una paraula, expressen un mar immens de sensacions. Són allò que cadascú vol imaginar. I que recorden aquells immigrants que rara vegada algú s’atrevirà a acollir. Després del treball itinerant (Kamchatka) d’on acollien el veí (Habitaculum) i de quan l’ajudaven a escapar-se, com ells haurien fet (Fugit). A Alter, la solidesa dels intèrprets permet disgregar el grup i que sigui una parella de la companyia, a les fosques i en silenci, la que ensenyi un munt de records, de vulnerabilitat, que convida a donar un cop de mà. Què faria Beckett si trobés la protagonista de Dies feliços somrient-li amb el seu record? L’ajudaria a sortir de la pedra que la va ofegant? Els de Kamchatka no s’ho pensen dos cops. Es troben els braços perquè l’enterrat recuperi l’alè de viure. Però Alter no vol ser naïf. Trencaria amb aquesta mena de diàleg que la companyia guarda entre espectacles (ben bé com La Zaranda). Sempre tornen a allunyar-se, a perseguir les il·lusions fora del món que avui coneixem. Són ombres que pampalluguegen amb el joc de la llum i una música que surt d’una pianola o un retall de vida s’exposa en na pantalla fràgil (com una anacrònica moviola), que permeten una alenada optimista, en una arbreda despullada, i que dota Tàrrega un nou escenari, l’enèssim (són els amos en les localitzacions com al Sismògraf, sense tenir l’exuberàcia natural de contrastos de la Garrotxa (arbredes humides i terra volcanica).. Des d’aquest nou site specific permet veure la ciutat il·luminada en el silenci d’una nit sense la festa que habitualment tragina quan el calendari canvia de data per Sant Eloi.

Per cert, dijous al vespre van fer un acte institucional, ben insòlit: en què en comptes d’emborratxar-se amb xifres, èxits i supèrbia van optar per donar veu als records vivencials dels testimonis (sovint, anònims). Ben bé com el vídeo que es projecta cada 10 minuts a la paret de l’església de la plaça Major. Poètica i carrer. La paraula ressona per dins.