El triomf de la fe

No seré pas jo qui es referirà al que hauria dit, o no, Antoni Gaudí en veure com al seu temple expiatori de la Sagrada Família tenia lloc, dissabte, la interpretació de la Simfonia núm. 4, Romàntica, d’Anton Bruckner, amb una de les més grans orquestres, la Filharmònica de Viena. Si els dos genis haguessin pogut parlar, possiblement n’haurien escollit una altra, la Simfonia núm. 5, batejada com a Església de la fe. Molta fe vam haver de tenir per assistir al concert de l’orquestra vienesa, dirigida pel berlinès Christian Thielemann, i poder escoltar la simfonia bruckneriana que més èxit va assolir en vida. I és que no cal ser ni un sonòleg ni un expert en Gaudí per saber que l’acústica del temple comporta una ressonància de més de deu segons i que, a més, l’arquitecte havia ideat la interpretació musical a la nau des de les parts superiors. Malgrat que aquest projecte de l’orquestra vienesa d’interpretar les nou simfonies brucknerianes en diferents edificis religiosos emblemàtics d’Europa té tot el sentit, i Barcelona ha d’estar orgullosa d’haver-ne format part, el resultat va ser l’equivalent de veure córrer els bòlids de la F-1 pels carrers de Montecarlo. No és el lloc natural, però es pot fer. I, sorprenentment, en una lliçó magistral de com sobreposar-se a una acústica, l’equip vienès no va optar per la lògica, tenint en compte aquesta ressonància, d’escollir un tempo més lent, sinó tot el contrari. És cert que la plenitud del resultat sonor no l’apreciarem fins a la seva producció fonogràfica final, però l’energia artística transmesa va ser la de les grans ocasions en un concert que es va precedir d’un intranscendent i fílmic Elysium de Samy Moussa.