Ariadne, més prosaica que poètica

No s’equivoca, Josep Pons, director musical de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, quan, en una entrevista que hi ha en el programa de mà de l’Ariadne auf Naxos de Richard Strauss i que acaba d’inaugurar la temporada liceista, assenyala la plena vigència de la reflexió que hi ha al darrere d’aquest títol. En efecte, reflexionar sobre els objectius de l’Art en majúscules, de l’habitual apoderament que en fa la burgesia i la classe dirigent o desxifrar la utilitat de l’òpera van molt més enllà del permanent horitzó raquític de tan sols voler vendre entrades o de fer campanyes de promoció que són un insult innecessari a la intel·ligència dels nostres joves. Implícitament, Ariadne és també una calibrador magnífic per saber l’estat de salut artístic d’un teatre i, certament, després d’haver escoltat i vist el resultat, cal obrir portes, serenament, a la reflexió. Que Pons és un gran constructor d’orquestres no és una opinió, és un fet. Altra cosa és que aquest perfil s’ajusti per a un títol com el d’aquesta òpera straussiana que necessita de màgia, fluïdesa en el discurs i no tan sols d’un ordre sonor que és el que vam trobar-nos.

Aquest suport orquestral poc poètic va afectar en la coordinació amb els solistes, on vam trobar-nos una esplèndida Samantha Kankey (compositor), una Miina-Lisa Värelä (Ariadne) amb un gran instrument vocal i una poc més que correcta Zerbinetta d’Elena Sancho, mancada de més enginy. Sense caure mai en els terrenys de cap desastre, sí que és veritat que no vam sortir amb la commoció que se n’hauria després d’escoltar una mostra més d’un compositor que no dubtava que les seves obres provenien d’un estat inspirat produït per la Font de la força eterna i infinita. Tampoc hi va ajudar el prosaic muntatge de Katie Mitchell, que funciona però no contribueix a la gran lliçó moral de l’obra: assolir que els nostres patiments no siguin mai en va.