Cultura

QUIM ARANDA

ESCRIPTOR

“L’objectiu és construir una història llegidora”

Una novel·la, tal com jo la visc mentre l’escric, és la superació d’un repte. Personal i intransferible
Tot és soroll i poca reflexió, i només parlo de la informació més immediata, aquella que t’arriba al mòbil

Ni que sigui per l’homenatge que fa al film Con la muerte en los talones d’Alfred Hitchcock, a part de la bigarrada trama a la Barcelona i Sant Sebastià, la tercera novel·la del periodista Quim Aranda, Els tres cognoms de Lucía van Haart (Columna), ens introdueix en dobles i triples realitats mentre som devorats per la ficció disfressada de realitat. Parlem amb ell de les trampes de la vida.

‘Els tres cognoms de Lucía van Haart’ representen també tres personalitats. Tots les tenim? Va buscar la complexitat de la seva ànima?
No crec que calgui parlar de tres personalitats diferents. Els éssers humans som complexos, i llevat de casos d’esquizofrènia, una mateixa persona té moltes arestes diferents. Personalitats? M’agrada més dir-ne variacions sobre un mateix tema. En el cas de la Lucía, els tres cognoms són el de casada, el de debò, amb el qual neix, un cognom català que li ve d’un pare exiliat al final de la Guerra Civil, i un de fals, que utilitza per relacionar-se amb un amant mentre en té un altre, molt més gran que ella, i amb qui es casa.
I la influència de Hitchcock.
Com que tota la novel·la està molt relacionada amb el cinema d’Alfred Hitchcock, el títol, així com també part de la trama, és un MacGuffin, un fet que sembla molt rellevant però que, en el fons, tampoc no ho és tant. Aquells que busquin en la història una introspecció psicològica en la vida d’una dona en quedaran decebuts. Que no s’hi acostin. Entre altres raons perquè el punt de vista és el d’un home, un periodista, que en el present de la novel·la, el 1999, s’acosta perillosament al penya-segat dels quaranta sense haver pogut oblidar una noia que havia conegut al París de mitjans dels vuitanta. La Lucía, que li demana, en nom dels vells temps, que investigui la història d’un amor impossible. El de l’estrella de Hollywood Eva Marie Saint amb una víctima de la Guerra Civil.
Malgrat que vostè ha estat un dels principals especialistes de l’obra de Vázquez Montalbán, aquesta tercera novel·la que publica és més pròxima a l’imaginari de Joan Marsé. Podria ser així?
Conscientment, volia i he intentat escriure una història que tingués els mínims elements possibles de noir o criminal. Més propera a Marsé? No seré jo qui cometi la insensatesa i la vanitat de comparar-me amb un dels tres o quatre grans del segle XX, o si més no de la segona meitat del segle XX. Però el fet que el cinema, i en concret una sala de cinema de repertori, el Spring, del passeig de la Bonanova, sigui un dels epicentres de la història, potser fa pensar una mica en el seu món. Però també, ja posats, en el de Terenci Moix, que va ensenyar-nos com d’important va ser per a una generació o dues o tres “el cine de los sábados”, que ell en deia.
‘Els tres cognoms de Lucía van Hart’ és la tercera novel·la i té ingredients de diferents estils. Quin objectiu buscava?
Sempre intento barrejar al màxim possible ficció i realitat. La utilització d’elements molt periodístics, entrevistes, cròniques, articles, crítiques cinematogràfiques, etcètera, molts i moltes de les quals sorgits de les hemeroteques, m’agrada perquè és una forma de posar davant del lector els materials amb què treballo. L’objectiu, en tot cas, sempre és el mateix: construir una història creïble, llegidora.
La novel·la és profundament barcelonina, tot i que hi ha altres escenaris. Ha volgut retratar la ciutat per nostàlgia, ja que fa vint anys que resideix a Londres?
No crec que la nostàlgia –una paraula que pot suposar moltes coses, i no totes positives– hi tingui res a veure. El que he volgut és reflectir un món que vaig conèixer raonablement bé per, com a mínim, fixar-lo en una fotografia diguem-ne literària. Per mi, de fet, el més important era plantejar-me un repte personal d’escriure la novel·la a partir de l’esbojarrada idea inicial: ¿Seria possible que Eva Marie Saint i una víctima de la Guerra Civil tinguessin un flirt durant els dies en què l’actriu va viatjar al Festival de Sant Sebastià del 1959 per presentar Perseguit per la mort? Una novel·la, tal com jo la visc mentre l’escric, és la superació d’un repte. Personal i intransferible. D’altra banda, és veritat, fa vint anys que visc a Londres i potser la ciutat que més tinc al cap és la dels noranta, la Barcelona que vam viure en els anys precedents i en la postolímpica... I explicar-la, almenys des del meu punt de vista, crec que també serveix per entendre la ciutat actual, que admeto que no conec tant.
Precisament és un dels periodistes veterans en actiu des dels anys vuitanta. La seva novel·la és també un cant a un determinat tipus de periodisme desaparegut. Per què?
Perquè ha desaparegut, és clar, i perquè llevat de comptadíssimes ocasions, ja no tornarà. Però no ho visc, almenys crec que no, com una tragèdia personal. Estic molt a favor de xarxes socials i webs, tot i que amenacen el model de negoci i, per tant, posen en perill la supervivència del mateix periodisme, d’una forma de fer-ho que, i això sí que ho crec, era molt millor, senzillament perquè teníem més temps per escriure un article. Ara tot és immediatesa i tot ha de ser com si reproduíssim els mecanismes de les retransmissions de ràdio dels partits de futbol. Tot és soroll i poca reflexió, i només parlo de la informació més immediata, aquella que t’arriba al mòbil en forma d’alerta i que ha sigut cuinada en olla exprés, i no pas a foc lent. A la novel·la hi ha un personatge que es diu Fernando Nogueira, i que manllevo d’un de José Antonio Garriga Vela i de la seva novel·la Pacífico, que és el mestre que ensenya l’ofici al narrador. Abans, i jo he tingut la sort de tenir-ho, als diaris hi havia gent que t’ensenyava l’ofici. Ara ja no sé si és possible. Massa presses, massa control dels clics... És un altre món. Jo hi treballo però res no m’impedeix tenir memòria, la memòria d’aquells dies.
També fa un homenatge explícit al film ‘Perseguit per la mort’ d’Alfred Hitchcock. Vostè ha explicat els diferents angles de visió d’aquest director. Per què el fascina tant?
És que és un dels grans del segle XX. Sense Hitchcock no s’entendria bona part del cinema actual. Només cal pensar en pel·lícules com Psicosi, Vertigen, La finestra indiscreta o Perseguit per la mort, entre moltes altres. Ara la gran majoria del cinema, i del periodisme, són efectes especials. M’estimo més una història sòlida, personatges amb diferents arestes i… Continuo anant molt al cinema, és clar. Però sí, de tant en tant, i espero que no soni pedant, necessito els clàssics.
Fa esment també explícit al Festival de Sant Sebastià. Què el va moure a situar-se allà?
Sant Sebastià és una ciutat que m’encanta. Havia estat el balneari de la reialesa i l’aristocràcia espanyola i europea, com també ho va ser Biarritz, a partir dels anys vint. No és per casualitat que el franquisme aposti per Sant Sebastià per fer-hi un festival de cinema, certamen amb què s’aspira a situar una Espanya aleshores –i parlo dels primers cinquanta– encara aïllada i que no en sortirà fins a la signatura del tractat d’amistat hispano-nord-americà. El cinema, a més, és un arma increïblement propagandística durant la guerra freda. Espanya cau dins del bloc occidental, i no hi ha discussió possible. Però, tot i així, per problemes comercials i relacionats amb les llicències d’exportació, el cine dels grans estudis de Hollywood hi va arribar amb molt petites dosis. Fins al 1958. Aleshores ja s’han resolt els problemes comercials i a Sant Sebastià hi desembarquen els més grans. El mateix Hitchcock, Kirk Douglas, etc. El 1959 hi té lloc la première europea de North by Northwest, Perseguit per la mort. Parlar d’un hipotètic flirt entre una estrella de Hollywood i una víctima de la Guerra Civil també és una forma de posar de manifest les aspiracions d’una Espanya cutre, franquista i casposa, que es creu amb la possibilitat de relacionar-se amb l’amic americà.
Domina de nou la ficció.
Sí, tot ficció. Al cap i a la fi, el festival de Sant Sebastià només era una bombolla, un decorat que amagava la misèria moral i econòmica d’una dictadura.
Quina és la relació entre el passat i el present, més enllà del seu recurs novel·lístic?
El present sempre és conseqüència del passat. La relació és evident. Ara tot és presentisme, si és que es pot dir el palabro, com si no hi hagués hagut ahir. Però, com deia abans, per explicar el cinema d’avui cal conèixer els clàssics, per explicar l’urbanisme de la Barcelona d’avui cal saber què cony va ser el desarrollismo porciolista. No fer un cop d’ull al passat és quedar-se, només, amb eslògans publicitaris. Un deliri, una insensatesa.
Ha estat anys redactant aquesta novel·la, fins i tot durant el llarg confinament. Com ho va viure?
Crec que com tothom que ha tingut la sort de viure’l sense que la seva situació econòmica personal s’hagi deteriorat gens. Però, a més, escriure, fent de corresponsal lluny de la redacció central, o fent d’escriptor d’obres de més llarg recorregut, és sempre o sovint un acte prou solitari. Per tant, ho he portat, crec, raonablement bé. Fins i tot el confinament m’ha atiat el fet d’escriure més… Potser sobre el mateix confinament... Ja veurem què en surt, si és que en surt alguna cosa.
Com ha viscut el doble confinament, de la malaltia i la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Ha estat especialment traumàtic?
El Brexit l’he portat molt malament. Em molesta i m’ha molestat profundament la quantitat enorme de mentides que s’han dit i que es van dir durant la campanya del referèndum. Salvant moltes distàncies, entre altres el paper autoritari i quasi –o sense el quasi– franquista o neofranquista de l’Estat espanyol, el mateix va passar i ha passat a Catalunya amb el procés. La classe política catalana var dir moltes i moltes mentides –l’espanyola, mentides i més mentides– i va quedar ben palès que els mitjans de comunicació –en general, és clar– i la immensa majoria dels periodistes –tant al Regne Unit com a Catalunya i a Espanya– no vam o no van saber estar a l’altura de les circumstàncies. Un escrutini molt més sever de la situació, una actitud molt menys de trinxera de la premsa i els mitjans espanyols, hauria contribuït a fer una anàlisi seriosa de la realitat i a buscar vies de sortida no radicals a un conflicte delirant i esperpèntic. Ara, temo, és massa tard per a tot. Capbussar-me en la Barcelona del 1999, en la història de la Saint i Zacarías Gil, com es diu la víctima de la Guerra Civil, em servia per posar distància amb fets que estaven plens d’elements tòxics i en què el que comptava era l’instint de la diferència i no pas la necessitat del respecte. De totes formes, la meva només és una opinió sense gaire importància. Imagino que molta gent no hi estarà d’acord. Però, en el fons, el procés i la idea d’independència ha sigut poc més que un MacGuffin hitchcoktià: ens deien que això era el més important, l’objectiu, quan el realment veritable ha sigut mantenir-se o aconseguir el poder. Com el narrador de la novel·la diu en algun moment, Hitchcock serveix per explicar-ho tot. Per això és un clàssic i per això m’ha interessat sempre.

Amb Alfred Hitchcock als talons

El periodista i escriptor Quim Aranda (Barcelona, 1963) és un veterà del periodisme. Va ser redactor i corresponsal del nostre diari durant dues dècades. En la seva tercera novel·la, Els tres cognoms de Lucía van Haart (Columna), ret homenatge a Alfred Hitchcock i la seva pel·lícula Perseguit per la mort, on també fa un homenatge a un periodisme que ja no existeix. A Els tres cognoms de Lucía van Haart, el periodista Martín Genovés rep la visita de la Lucía, un antic amor, que reapareix catorze anys després d’haver-se esvaït de la nit al dia, i que vol que un periodista aclareixi què va passar entre Eva Marie Saint i el seu oncle, Zacarías Gil, aspirant a actor en la Barcelona dels anys trenta i exiliat de la Guerra Civil que acaba com a acomodador d’un cinema de repertori de la part alta de la ciutat. Eva Marie Saint, la protagonista de Perseguit per la mort, podria haver tingut una breu història sentimental amb aquest personatge?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Poder ‘calentó’

BARCELONA

L’ordre i el caos

Girona

Ha aparegut el diable

sitges
Mallorca, convidada a L’Escala, Vila del Llibre

Mallorca, convidada a L’Escala, Vila del Llibre

L’Escala
El text català més antic

El text català més antic

barcelona

Entrades a 10 euros al Palau, l’Auditori, el Mercat de les Flors, el Lliure i el TNC per celebrar el 100% d’aforament

barcelona

Un documental rememora una trobada a Suècia amb carboners de les Gavarres

La Bisbal d’Empordà
Fernando León de Aranoa
Director de cinema

“S’estan perdent el sentiment de classe i la solidaritat”

sant sebastià
ALBERT MASSIP
Projecte Càntut

“Graveu els avis, en un temps hi donareu tota la importància”

BANYOLES