“Luis Buñuel era bastant gelós i mai no va pair l’èxit de Dalí ”

He estat cinèfil de sempre. Fins i tot va haver-hi uns anys que anava al festival de Canes i en Josep Cuní em va fitxar com a corresponsal per fer cròniques durant la seva etapa a Ona Catalana. Concretament el meu interès per Buñuel m’imagino que ja partia de la connexió daliniana: el meu pare era de Figueres i els avis, fins un tal Cusí, que era avi d’en Dalí. Però va ser arran de la meva època d’estudiant que van programar les sessions dobles de l’Age d’or i El gos andalús que vaig quedar encantat. Crec que vaig anar a veure-les unes deu vegades.

Haig de dir que mai havia estat un fetitxista fins que un bon dia, cap al 2014, vaig voler anar a visitar el nou centre dedicat a l’obra i figura de Buñuel. En sortir del centre, vaig preguntar si allò era la seva casa natal i em van dir que no, que estava en un altre lloc. Aprofitant que era allà m’hi vaig apropar per descobrir que hi havia un cartell que anunciava que l’immoble estava en venda. No m’ho podia creure. No vaig dubtar a trucar-hi, per curiositat, i el que més em va sorprendre és que no costava més que un pàrquing de Barcelona.

Doncs va ser així, els vaig comentar que era un professor universitari que estava interessat en Buñuel i com que el propietari no tenia gaire bones relacions amb l’Ajuntament, després de pensar-s’ho va acceptar vendre-me-la a mi. Abans em vaig posar en contacte amb l’alcalde, perquè no volia tenir cap problema, i em va dir que hi havia interès dels polítics per protegir aquella casa –de la qual només està protegida la façana i l’escala interior– i em van donar el vistiplau. Al cap d’un any, el 2016, com que ja coneixien el meu interès per Buñuel i sabien la meva professió, aleshores professor universitari, en plegar l’antic director del centre em van proposar el càrrec de forma altruista. Ja em van dir “és un càrrec no remunerat” i els vaig contestar “si és a temps parcial, com voleu que digui que no?”. Ser director m’ha permès dinamitzar el centre i realitzar projectes de divulgació i transmissió de coneixement, en la línia del que fem a la universitat.

És un centre d’estudis i museu sobre l’obra de Luis Buñuel, creat l’any 2000 amb motiu del centenari del seu naixement. És l’únic museu que hi ha al món, juntament amb el de Bergman, centrat en la figura d’un cineasta. No és un museu sobre les seves pertinences; és més aviat un centre amb una mediateca i una biblioteca on es poden realitzar investigacions, i és sobretot un lloc on s’experimenta l’univers Buñuel.

La finalitat del museu no és mostrar objectes com si fos la Casa Buñuel sinó que el visitant visqui una mena d’experiència a través de material fotogràfic i audiovisual, des de despenjar un telèfon i sentir recitar els seus poemes, fins a asseure’s a veure algun dels seus treballs en una tassa de vàter.

Doncs amb un pressupost molt limitat el que intentem és sobretot protegir el patrimoni filmogràfic de Buñuel, que és majoritàriament a mans de les distribuïdores. Treballem amb dues línies. Una, per deformació professional, la de promoure una línia editorial que es titula Luis Buñuel. Cine y vanguardias , publicades per Prensas de la Universidad de Zaragoza (PUZ) i que ja té deu títols. I amb Filmoteca Española, treballem per salvar tot allò que podem i col·laborant a restaurar i digitalitzar la seva filmografia. Aquest octubre presentarem, per exemple, la restauració de Centinela, alerta! (1937), tenim en projecte restaurar Las Hurdes, tierra sin pan (1933) i mirar de trobar un negatiu de Robinson Crusoe (1954), que si no es restaura, protegeix o digitalitza podria arribar a perdre’s. L’altre projecte que hem començat aquest setembre és el de la catalogació de tot l’arxiu documental de Buñuel, que volem posar en servei per a tota la xarxa.

L’Estat espanyol va comprar la casa de Buñuel a Mèxic, amb els seus mobles, les cartes, el fons documental i els quadres, perquè per sobre de tot hi havia l’interès per un de concret: el que va anar al museu Reina Sofía. Tot és a Madrid. El que volem fer de mica en mica és fer disponible el seu llegat a la plataforma perquè ningú s’hagi de desplaçar, que estigui a l’abast de tothom.

Sí, perquè s’hi fan exposicions temporals i d’artistes locals, i també exerceix d’oficina de turisme de Calanda. Com que disposa d’un pati exterior, a l’estiu s’hi fan representacions teatrals i artístiques. I també s’hi fa un festival internacional de curtmetratges.

De les 3.500 persones que hi passen a l’any, el turista és important, i específicament gent interessada en el cinema. Un 70% són de l’Estat i un 30%, estrangers, majoritàriament francesos. Però també tenim des d’estudiants de comunicació audiovisual de la Complutense a visitants polonesos i sud-coreans amb l’ull d’El gos andalús tatuat o mexicans que ens han fet donació de cartells.

Tenint com a referent aquells Anales cervantinos, vaig pensar que estaria bé fer quelcom semblant amb Buñuel i les avantguardes. Una revista de cinema i art amb la qual comptem amb un consell editorial molt potent, amb gent d’aquí, francesos i anglosaxons. Comencem amb un número a primers del 2022 que es titularà Transferencias e inferencias. Se centrarà en Buñuel i altres artistes com Jean Epstein, David Lynch i Lorca. La idea és que hi hagi un dossier amb una temàtica i una miscel·lània més lliure, una entrevista i ressenya bibliogràfica. Buñuel no sé si dona tant com Galdós, o sí, ja ho veurem, perquè ja m’he quedat espantat amb els llibres que hem arribat a publicar i el que va sorgint.

Cert. Hi he invertit dos anys de feina, reunint i ordenant, d’acord amb els índexs que Max Aub va deixar escrits, les entrevistes que va fer a Buñuel i els seus afins i que havien de vertebrar, juntament amb textos assagístics, el frustrat llibre Luis Buñuel, novela. I això que estaven transcrites, literalment, amb onomatopeies incloses com ara “se oye un perro, pasa una mujer, ahora un ruido...”. A més, en moltes converses anaven mamats i a vegades no s’entén res! Si és apassionant? Molt!... però vaig acabar esgotat. Al final n’han sortit dos volums amb un total de 1.200 pàgines amb lletra petita.

Sí, el premi a la millor edició interuniversitària en la XXIV edició de Premios Nacionales de Edición Universitaria.

Interessa pels misteris que s’obren! És molt interessant per veure les contradiccions de la història oral, apreciar com els mateixos protagonistes tenen versions diferents sobre un fet o un mateix personatge. Si bé la primera edició es va publicar el 1985 a càrrec del gendre de l’escriptor, aquesta no només no incloïa la totalitat de les entrevistes (ho feia en un 50%), sinó que contenia errors d’identificació dels entrevistats. No hi ajuda tampoc que Max Aub era un home amb obsessions, com per saber si Buñuel havia militat en el Partit Comunista. Ell mai li ho va dir, tot i que més tard es va descobrir, però Aub insistia a intentar crear el personatge com havia fet amb altres artistes anteriorment. Des dels punt de vista de la historiografia de Buñuel segurament és l’entrevista més important, però des del periodístic no; un només pot pensar quina oportunitat perduda! En un llibre segurament ho hauria desenvolupat millor. Són quasi quatre anys d’entrevistes, desenes d’hores parlant i registrades unes dotze hores, i no acaba d’aprofundir en molts aspectes, com el tema de l’exili republicà. Això sí, es nota que són dos amics, i se sent còmode. On s’esplaia com mai és en l’aspecte dels somnis.

A través de les converses amb Max Aub queda clar que el va destarotar. Se sap que tot canvia i s’acaba tot quan Gala entra en la vida de Dalí. Tot ve quan va demanar diners a Dalí quan aquest s’està als Estats Units, i aquest no li’n dona. També diu que el van fer fora del país perquè Dalí el va acusar d’anticlerical; però és mentida, als EUA no et foten fora per aquest motiu. Devia ser per alguna altra cosa. El que és segur és que Buñuel va anar a Nova York amb una mà al davant i una altra al darrere. I això segur que l’afecta. A Max Aub li diu que Dalí era un fill de puta, literalment. La veritat és que Buñuel era un personatge bastant gelós i que l’èxit de Dalí no el va pair. El que sabem segur és que va tenir una gran decepció amb aquesta amistat. Les relacions es van distanciar, ell morint-se de gana i l’altre triomfant. Ell no ho va saber remeiar, no sabem si li hauria agradat fer-ho... perquè Dalí bé que més tard li va proposar fer una pel·lícula i l’altre li va dir que no. Dalí va anar a l’estrena de Tristan i Buñuel no, perquè era a París...

En una entrevista Hitchcock va dir que el seu director preferit era Buñuel. Fins i tot l’entrevistador va haver de preguntar-li de qui parlava. I El oscuro objecto del deseo és el film que més l’havia impressionat en els últims anys. Només cal veure les escales de Vertigo! No reconeixia mai la feina dels altres públicament. També és cert que ho feia amb un punt de provocació. Però Buñuel era un mal parit, un amargat. Crec que es deu a la frustració de la Guerra Civil, que a Mèxic era un cineasta més. Va marxar per cames, no va militar en la Segona República, va fotre el camp i mai va voler dir que era comunista. Tenia por, pànic o por que l’assenyalessin, preocupat pel que diran, per perdre la seva reputació? Es va anar tancant en si mateix i a Mèxic es va quedar molt reclòs. No va tornar fins als vuitanta per la Setmana Santa de Calanda i a recollir un premi a Sant Sebastià.

Biogràficament és inescrutable! No hi ha per on agafar-lo, tot el que se’n sap és epidèrmic. Per això tenim un Buñuel per estudiar durant anys. El que passa és que interessa més a França; allà parles de Buñuel i se t’obren les portes. Aquí és aquell del cinema raro i del passat, diuen. El cinema tampoc està considerat al mateix nivell que la literatura. I ves a saber si ve algun alcalde nou que no li interessa... Sort que està molt integrat a Calanda i és un reclam, a banda de l’oli, els préssecs i la Rompida de la Setmana Santa, que és gràcies a Buñuel que es coneix i no és l’única que es fa. N’hi ha moltes arreu.