Cultura

Vacca, l’artista ‘outsider’

El centre d’art Tecla Sala presenta la primera retrospectiva d’aquest creador aliè a les modes i a les capelletes

Una de les seves primeres obres, dels vuitanta, ja va ser tot un manifest. La va titular ‘Estic mort’

Vicens Vacca (Granollers, 1954) és el paradigma d’artista al marge del sistema. Aliè als dictats de les modes i a les capelletes que tallen el bacallà, no ha viscut mai de l’art; “ni m’ha interessat”, etziba. Una de les primeres obres que va fer, a mitjan anys vuitanta, a casa del seu bon amic artista Jordi Benito, ja estava governada per la idea del que ell volia ser, i ha acabat sent, un esperit lliure, i sobretot del que no volia fer per complaure ningú. La va titular Estic mort i era una visió tragicòmica del seu rostre. “Em va tranquil·litzar perquè a partir de llavors res podia anar a pitjor”, diu, amb to foteta. D’aquesta obra fundacional n’ha creat altres versions posteriorment, com ara un autoretrat, aquest del revés, que sembla un gerro, “buit, com el cap dels artistes”.

Ara llueix en la seva primera retrospectiva, organitzada pel centre d’art Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat: Fora de cap lloc (fins al 9 de gener), que és on s’ha situat Vacca per poder fer el que li donés la gana. O per no fer, desfer i refer. “Fer, he fet poc, una seixantena de treballs, i n’hi ha una vintena que he anat rectificant perquè quan vaig començar era una mica maldestre. Feia sense saber massa què feia. La meva mare deia que els jueus –ella en tenia orígens–, un cop passada l’adolescència dedicaven la resta de la seva vida a mirar de resoldre els problemes que havien fet fins llavors.”

Vacca ha treballat amb aquest altre ritme mentre el mercat passava olímpicament d’ell, i ell del mercat. Les institucions tampoc l’han atès massa, i això ja dol més. El Macba, sobre el paper refugi de les pràctiques conceptuals, no té cap obra seva, i és sorprenent. La vida se l’ha guanyat, i bé, amb un negoci d’enginyeria de refrigeració industrial.

Ha venut poquíssim i “res” del que més ha singularitzat el seu univers creatiu: l’experimentació amb el so, que en les seves instal·lacions adopta una naturalesa corpòria. De fet per genètica li tocava ser músic, però no sen’ va veure capaç, entre altres raons perquè és dislèctic. Una altra cosa és que no se’n senti, de músic. “A principi dels anys seixanta a casa meva sonava Thelonious Monk, i això vulgues que no et trastoca”. A casa seva, continua dient, passaven coses que el van marcar. El seu pare, jazzman, hi rebia els seus amics poetes Carles Sindreu i Joan Oliver. I amb Josep Pla es trobaven a la Fonda Europa de Granollers. “Només em va dir que no a una cosa: quan li vaig dir que volia estudiar a Eina. Li ho agraeixo.” L’influx del pare, també atleta de podi, el va inspirar a fer How high the moon, un altre autoretrat peculiar. És una fotocòpia defectuosa d’una fotografia, amb unes ratlles verticals que semblen barrots d’una presó.

L’atzar sol ser aliat seu. “A vegades és més difícil fer les coses malament que bé.” Ho diu també per un cap de la seva dona imprès en 3D que va fer fer a algú que suposadament dominava la tècnica. Li va lliurar un bust ple de tares, i el va meravellar perquè encaixava en una d’aquestes obres primigènies que ha anat retocant: Música per a P i tots els animals. És una escultura bicèfala que penja del sostre. L’altre cap és un goril·la de peluix que rememora la gran crida als animals que va fer l’artista Joseph Beuys quan va fundar el partit polític Democràcia Directa: tots tenien carnet, ergo dret a vot.

L’humor s’escola en la majoria de les seves peces. “Humor, no ironia. La ironia té un recorregut molt curt. L’humor és universal: et fot a tu, a l’altre i a tothom.” Un escut per al seu pessimisme? “Soc molt optimista! Ara, d’esperança amb la humanitat, cap ni una.”

“El sistema està pervertit”, engalta davant de 50% (up & down). O.K., aquest un treball recent. És un vídeo que funciona com una calculadora que explica les lògiques de l’statu quo de l’economia. Parteix d’una quantitat, 100 euros, a la qual es van aplicant pujades i baixades del 50%. La xifra final frega els 0 euros. “Tot és un gran engany”, rebla.

Amb el món de l’art tampoc en té cap, d’esperança. “Està ple d’artistes insuportables que fan obres que no valen res i a sobre demanen diners.” Vacca és molt crític amb l’aura sacralitzada de la creació. “Crear vol dir fer alguna cosa que no existeix. No conec ningú que ho hagi fet, i encara menys un artista. Els artistes el que fem és afegir sobre el que ja s’ha fet.” A la fal·làcia de l’originalitat li va dedicar Zero còpia, una sèrie d’imitacions de pintures de Turner amb els colors falsejats, de tonalitats àcides. Serien, doncs, originals, però el cas és que ell en va fer impressions seriades, que presenta en part tirades pel terra com si fos una parada dels Encants.

Vacca està molt content amb la retrospectiva. Aplega quinze projectes, i això que per les dimensions de la sala n’hi podrien haver cabut el doble. A ell li agrada que les obres tinguin el seu espai vital, que en el cas de les sonores clarament el necessiten. El muntatge ha quedat brodat, també perquè s’ha cuidat el que tant acostumen a descuidar les exposicions d’art contemporani, i d’aquí plora la criatura quan el públic li dona l’esquena: les cartel·les són magnífiques, amb textos molt evocadors.

“El meu art no és participatiu. Més aviat castiga el que hi vol participar. No és un art friendly, no.” A Just, l’espectador ha de posar la cara al cul d’un tamboret suspès a l’aire per poder-se mirar en un mirall que el deforma i, seguidament, activa un cor de veus angelicals que li dona un ensurt de mort. I a Retard, produït pel Tecla Sala, el visitant s’ha de situar dins d’un triangle acotat per micròfons i altaveus que tergiversen tot el que hi diu. Una “màquina diabòlica” que remet a la confusió de missatges dels mitjans de comunicació.

Fora de cap lloc és una ocasió per retrobar-se amb altres projectes històrics de l’artista, com Literatura universal, del 1986, una acció que va consistir a premsar un cotxe ple de llibres, les restes del qual es van convertir en escultures. Aquest flirteig amb el desastre del primer Vacca va ser gairebé una premonició per a l’esdevenir de la seva carrera. Fa uns anys va incorporar dos nous treballs al seu corpus sonor, unes aplicacions de mòbil que costen un euro. “Un fracàs perquè pràcticament no se les ha descarregat ningú. Però en fi, continuem endavant.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.