Cultura

MARTÍ FERRER BOSCH

MÚSIC I CODIRECTOR DE FICTA EDICIONS

“Els algoritmes no ens afavoreixen gens”

Patim un autoodi provincià que fa que busquem algú que vingui de fora perquè doni valor a la nostra música
Per a nosaltres, les partitures, els discos i els concerts són sobretot mitjans perquè la música s’escolti i arribi al públic

El 2015, Martí Ferrer i Bernat Cabré van posar en marxa un nou projecte empresarial i cultural des de Girona, Ficta Edicions: una editorial musical que, com correspon al segle XXI, no es limita a publicar partitures, sinó que s’ha convertit en un actiu “espai de creativitat” –sense seu física, avançant-se al fenomen pandèmic del teletreball– que resumeix així a Ficta.cat la seva vocació: “No en tenim prou amb editar la millor música amb la millor qualitat, volem que aquesta música, en forma de partitura, enregistrament, concert o somni arribi a tothom.” En aquests cinc anys d’activitat, Ficta ja ha publicat més de 300 partitures i una trentena de discos, de compositors com ara Enric Granados, Feliu Gasull, Joan Magrané, Joaquim Serra, Ramon Andreu, Francesc Civil i Henry Brown, i també d’intèrprets com per exemple la Companyia Musical, l’organista Jordi Vergés Riart i el Duo Ficta, format per Neus Guiu i Miquel Villalba. L’entrevista a Martí Ferrer té lloc al mil·lenari monestir de Sant Daniel, de Girona, on Ficta va celebrar el 25 de setembre passat la festa del seu cinquè aniversari, que la pandèmia va obligar a retardar un any. Per tant, Ferrer i Cabré van acabar celebrant el seu “5+1”.

Com neix la seva relació amb la música?
Vaig començar a estudiar música als 6 anys, a l’Aula Musical de Girona, amb les meves dues germanes, i de seguida ens van portar a cantar a la coral Saba Nova, la secció infantil de la Polifònica. A casa no hi havia tradició musical, però la meva mare tocava una mica la guitarra i el piano i, de fet, quan estava embarassada de mi encara estudiava música. Dels tres germans, però, soc l’únic que s’ha acabat dedicant professionalment a la música.
Té algun primer record musical que l’hagi marcat especialment?
Recordo que a casa meva s’escoltava molt Lluís Llach, Marina Rossell i molta Nova Cançó, en general. Però per a mi hi ha un moment que podria qualificar de revelador: quan tenia 10 anys, vaig anar a una trobada de corals al Palau d’Esports de Barcelona, on 4.000 o 5.000 nenes i nenes de tot Catalunya i una gran orquestra vam interpretar la cantata Un concert desconcertant, d’Antoni Ros-Marbà, amb lletra de Miquel Desclot. Vaig trobar que era la cosa més impressionant del món, una experiència molt potent. Molts anys després, vaig participar com a director preparador del cor per a l’enregistrament d’aquesta cantata. També vaig ser alumne de Ros-Marbà quan estudiava direcció, i ara som amics i treballem plegats en alguns projectes. De fet, a Ficta hem publicat música seva.
Quan era adolescent mai no el van interessar el rock, el pop o Michael Jackson?
No, mai. Preferia escoltar les òperes del Festival de Bayreuth a RNE Clásica.
M’imagino que no era una afició gaire compartida pels companys d’institut.
No, és cert [riu], per això el meu nucli fort d’amics sempre el vaig tenir al conservatori i a la coral. Quan teníem quinze anys flipàvem interpretant el Rèquiem de Mozart, que va ser la primera cosa que vaig cantar després de canviar de veu. També en aquella època vaig començar a fer de director assistent de la coral infantil, per intuïció, ganes i una mica d’inconsciència [riu].
Com va continuar la seva formació?
Vaig estudiar direcció de cors i d’orquestra al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, al Bruc. Soc del pla del 66. Abans ja havia fet algun curs d’introducció a la direcció d’orquestra amb Francesc Llongueres, i en casos com aquest jo sempre acostumava a ser el més petit, perquè sempre he estat una mica precoç. La meva primera feina com a director de cor i orquestra va ser a l’Escola Municipal de Música de Mollerussa, on vaig viure tres anys, i després em vaig treure la plaça de director de cor i orquestra al Conservatori de Tarragona, on encara faig classes un parell de dies a la setmana. Però vaig decidir tornar a Girona fa uns sis anys, justament quan vam posar en marxa Ficta Edicions.
Sempre ha tingut tan clar que es dedicaria professionalment a la música?
No, quan era adolescent li vaig dir al meu pare que em volia dedicar a la cuina, però ell em va recordar que els cuiners tenen una feina molt esclava i treballen els dissabtes i els diumenges. I resulta que als músics ens passa més o menys el mateix, que treballem els caps de setmana, a la nit i quan la resta de la gent fa festa o està de vacances [riu]. La qüestió és que vaig acabar estudiant magisteri musical, per si de cas, però no perquè tingués vocació de mestre. En tot cas, la carrera també em va proporcionar coneixements i experiències interessants, com ara fer un Erasmus a Bèlgica.
Creu que, en general, ha millorat la consideració social del músic?
Entre els músics joves veig molta inquietud creativa i moltes ganes de fer coses, també perquè s’ha produït un canvi important en la formació del músic. I no crec que se’ns valori més que abans, però sí que hi ha una mica més d’autoestima. En aquest sentit, és molt important la mobilitat: ara un músic comença la seva formació a prop de casa, però després va a fer el grau superior a Barcelona i acaba fent un màster a l’estranger, de manera que acaba coneixent llocs on els músics tenen millors condicions per ser professionals. Aquí encara no hi ha estructures i el món de la música és molt precari. El 90% dels músics són pluriocupats que treballen també com a docents o gestors, i molt sovint treballen en un règim d’autoexplotació. A més a més, aquest és un sector en què generalment no són gens clares les fronteres entre el professional, l’amateur i el diletant.
Parlant de categories i etiquetes, com definiria la música amb què treballa habitualment? Per ignorància, tot plegat queda reduït sovint al concepte de música ‘clàssica’ o, encara pitjor, ‘culta’ en contraposició a la música popular.
Les etiquetes són fatals, perquè generalment no funcionen i, a sobre, provoquen que no t’atreveixis a descobrir altres coses. El meu àmbit d’actuació va de la música antiga a la contemporània, amb algunes particularitats comunes, com són l’escàs ús de l’amplificació i de recursos electrònics.
També té uns inconvenients, pel que fa a difusió, que no té la música pop.
Sí, la música clàssica, per entendre’ns, té un problema afegit, perquè pot ser un repte per a l’oient, pot ser exigent per a qui l’escolta. A més, és la que té menys exposició pública. Per exemple, les ràdios no especialitzades no la punxen, però tampoc ningú es planteja per què a les pel·lícules o sèries produïdes a Catalunya pràcticament no se sent música d’autoria catalana o d’intèrprets catalans. Si la gent no pot descobrir aquesta música, si no hi ensopega enlloc, això s’acaba convertint en el peix que es mossega la cua. I el mateix passa a les plataformes digitals com Spotify, que sempre destaquen justament les coses més escoltades. Els algoritmes no ens afavoreixen gens.
D’on surt Ficta? Comencem pel nom.
En la música antiga, ficta era tota aquella informació que no apareixia a la partitura perquè no calia, ja que l’intèrpret ho podia deduir pel context. És un nom paradoxal per a una editorial de música. Perquè nosaltres no volem ser una editorial de partitures sinó de música. No som una impremta de música, com en els segles XVIII i XIX, quan l’editor era bàsicament un impressor. El nostre negoci ara no és aquest, perquè amb els mitjans actuals el compositor ja es pot editar les partitures tot sol. Per a nosaltres, les partitures, els discos i els concerts són sobretot mitjans perquè la música s’escolti, perquè arribi al públic. I treballem tant amb el patrimoni musical històric com amb els compositors actuals, i també establim aliances amb els intèrprets, perquè no sempre és fàcil trobar algú que, per exemple, pugui interpretar la música de piano de Francesc Civil per primera vegada: ha de ser algú prou apassionat i grillat per fer-ho [riu]. I si cal, li fem també de mànagers.
Tot això que explica és molt semblant a la filosofia dels 360 graus que ha convertit moltes discogràfiques de pop i rock en empreses de serveis musicals, que també treballen la música en viu.
Nosaltres no estem exactament en aquesta línia, però evidentment no ens podem centrar només en la venda de discos, perquè se’n venen molt pocs: alguns en els concerts i uns pocs a través del nostre web. També cal dir que els mitjans d’informació generalistes no ens fan ni cas. Però ja paro, perquè la màxima que ens vam posar quan vam crear Fitca és que mai no faríem el ploricó, perquè ja sabíem on ens posàvem. En tot cas, crec que és evident que el país té un deute amb el seu patrimoni musical. Només cal veure que al MNAC hi ha majoritàriament art català, però a L’Auditori de Barcelona la música catalana no és majoritària. Fins i tot al món del teatre estan millor. Quants directors i intèrprets catalans toquen amb les grans orquestres del país? Patim un autoodi provincià que fa que busquem algú que vingui de fora perquè doni valor a la nostra orquestra o el nostre auditori. En canvi, als anys trenta, a l’època de la II República, Catalunya i Barcelona eren un centre musical europeu on sobretot autors del país presentaven la música més avantguardista.
Com treballeu el patrimoni històric?
Intentem fer sempre una recuperació patrimonial integral: agafem un autor, un repertori o una obra determinada i en fem una edició de qualitat, amb un musicòleg al darrere, i busquem un intèrpret perquè l’enregistri i en faci concerts. Tenim diverses col·leccions: Mestres Catalans Antics, que ja inclou uns vint volums dedicats a un mestre o una obra en concret; l’obra completa de Francesc Civil, que anem publicant a poc a poc i de la qual ara sortirà la integral d’orgue, gravada per Miquel González, que serà la nostra trentena referència discogràfica; i també el llegat de Juli Garreta, de qui fa un any vam publicar la integral per a veu i piano, a la qual s’afegirà aviat la integral per a violoncel i piano, a càrrec de Romain Garioud i Daniel Blanch. També acabem de recuperar el ballet Els focs de Sant Joan, de Robert Gerhard, per al qual ha creat una coreografia el Ballet Contemporani de Catalunya. En la transcripció de la partitura de Gerhard, que es troba a Cambridge, hi ha treballat el pianista Miquel Villalba, que és com si fos de la casa. I tenim una col·lecció de llibres, Ficta Lletres, dins la qual ha aparegut el llibre La dama de l’orgue, sobre Montserrat Torrent –un dels nostres supervendes–, i ara surt El viatge d’hivern, de Wilhelm Müller, i també tenim a punt un llibre d’entrevistes a compositors catalans nascuts entre el 1980 i el 1994, que ha fet Alba Nogueras amb una beca SOS Cultura de la Fundació Carulla.
Treballeu amb una vintena de compositors catalans actuals. Alguna novetat?
L’OBC estrena aquest cap de setmana In luce praesenti del compositor i pianista Miquel Oliu, i fa poc Joan Magrané ha estrenat al Théâtre du Châtelet, de París, l’obra Interieur.
Sou molt actius a les xarxes. També ho ha de fer una editorial del segle XXI?
És que també hi ha molts compositors i intèrprets que fan servir xarxes com ara Twitter i ens seguim mútuament. El problema és que això es pugui convertir en una bombolla a la qual només accedeixin uns centenars de persones amb interessos comuns. Per tant, Twitter no ens serveix per accedir a altra gent que no formi part d’aquest món.

Tota una vida dedicada a la música i la gestió

Martí Ferrer Bosch (Girona, 1977) dirigeix actualment la Polifònica de Girona, el Cor de la Universitat de Girona, la recentment creada Orquestra de la Universitat de Girona i GiroNins, la coral infantil de la Polifònica. Va ser president durant 9 anys del Moviment Coral Català i, en el marc de la seva gestió, va impulsar el Cor Jove Nacional de Catalunya. La seva llarga experiència en el món de la gestió cultural inclou també altres entitats com ara la Mediterranean Office for Choral Singing, l’European Choral Association-Europa Cantat i l’International Music Council, on ara comença el seu últim mandat com a tresorer. Ja tenia una llarga experiència com a revisor de partitures i productor fonogràfic en diferents editorials i segells discogràfics –també va participar en l’administració del Gremi d’Editorials de Música de Catalunya– quan el 2015 Martí Ferrer va crear Ficta Edicions juntament amb el musicòleg Bernat Cabré.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Sopa de Cabra
GRUP DE MÚSICA

“A ‘Ben endins’ sonàvem encara com un grup de garatge”

BARCELONA
L’APUNT

Ja arriba el bon temps (de festivals)

Obrint les portes a tot el món

Barcelona

Santa Cristina recupera 25 tombes paleocristianes

SANTA CRISTINA D’ARO

Entrar al llit de la prostitució

BARCELONA

Dani Martín, Antonio Orozco, Sergio Dalma i Els Pets participaran al festival Summerfest Cerdanya, previst pel 2022

Puigcerdà
Montserrat Torrent
ORGANISTA

“Lluito tant com puc per defensar la vellesa”

BARCELONA

“Emociona’t”: una campanya per donar suport i promocionar la cultura

Barcelona

Narcís Comadira, artista convidat de l’Auditori

GIRONA